Actualitat

La transmissió oral de l’Evangeli abans de redactar-se per escrit els 4 evangelis
Després de la mort de Jesús els seus deixebles anaven contant als petits grups de seguidors que es reunien entorn d’ells els seus records sobre la vida i la predicació del seu mestre. Al principi hi va haver un període de transmissió exclusivament oral que va durar una vintena d’anys (des de l’any 30 a l’any 50). Després, a poc a poc i a mesura que les primeres comunitats cristianes anaven creixent, es va veure la necessitat de posar per escrit les coses més importants, o les més significatives per a cada comunitat. L’escrit més antic que s’ha trobat fins ara és una relació de paraules atribuïdes a Jesús . I entre els especialistes és acceptada la teoria, segons la qual, per les coincidències que hi ha entre els tres evangelis sinòptics , degué existir una font comuna, que anomenen “Q”, que els proporcionà una part de la informació. I després cada evangelista es va servir d’altres fonts pròpies.
S’ha demostrat que la tradició evangèlica es va formar “cap enrere”, és a dir començant des de la resurrecció de Jesús i procedint fins al seu naixement. Certament la predicació cristiana primitiva estava centrada sobretot en la crucifixió i la resurrecció. Per exemple, els Fets dels Apòstols repeteixen una frase, que sens dubte constituïa el primer punt de partida de la predicació: “Vàreu matar Jesús, penjant-lo a una creu, però Déu l’ha ressuscitat” . Posteriorment, quan els cristians anaven reflexionant sobre les paraules i les activitats del crucificat, varen sorgir les narracions del ministeri públic de Jesús, i al final (en Mateu i Lluc), les narracions del seu naixement.

Fins gairebé vint anys després de la mort de Jesús no es començaren a reunir les diverses tradicions orals per a constituir uns relats seguits, amb un ordre lògic, com si fossin vertaderes biografies. L’evangeli conegut amb el nom de Marc és el primer que es va redactar, i això fou devers els anys 70. Uns anys després aparegueren els evangelis de Mateu, devers l’any 75, i el de Lluc a l’entorn de l’any 80. Del quart evangeli, anomenat de Joan, que es va escriure a partir dels anys 90, sembla que se’n feren tres versions successives amb diverses ampliacions.
Actualment no es conserva cap manuscrit dels evangelis anterior a l’any 175. I això vol dir que els textos originals s’han perdut, i que les còpies poden tenir alguns retocs o afegits posteriors. Però els especialistes estan d’acord a afirmar que durant el primer terç del segle II tots els escrits que formen actualment el Nou Testament havien assolit pràcticament la seva forma definitiva, tal com la coneixem nosaltres. Així i tot, fins a finals del segle IV no s’arribà a un consens sobre els escrits que havien de ser considerats inspirats per Déu i, per tant, canònics.
Això vol dir que els quatre evangelis anomenats de Mateu, Marc, Lluc i Joan foren declarats “canònics”, en contraposició a tots els altres evangelis que circulaven i que passaren a ser coneguts amb el nom genèric d'”apòcrifs” , és a dir no reconeguts oficialment com a inspirats per Déu, i, per tant, considerats no tan autèntics ni tan fiables.
Tota la descripció anterior sobre l’origen dels quatre evangelis -“evangelis” en plural i en lletra minúscula-, ens demostra que abans de la seva redacció, paral•lelament amb ella i posteriorment a ella, hi havia la tradició oral de l’Evangeli -“Evangeli” en singular i en lletra majúscula-, de la qual podem suposar que només una part quedà fixada per escrit en quatre documents, mentre la resta continuava viva en la memòria i en la transmissió oral de les comunitats cristianes primitives. És per això que l’Església ha donat sempre molt de valor als escrits dels cristians dels primers segles, com més antics més, per la seva possible connexió amb aquella primera Tradició oral.
També els especialistes estan d’acord que els quatre evangelis no són cròniques imparcials que conten necessàriament els fets tal com succeïren, sinó que cada un d’ells narra els episodis de la vida de Jesús i transmet les seves paraules, segons els estils habituals de l’època, a partir d’una visió particular i d’unes necessitats concretes, i a més a més, com no pot ser d’altra manera, d’aquests episodis i paraules cada autor ja en formula una interpretació i n’elabora una teologia. Els quatre evangelis no són biografies en el sentit que les entenem en el segle XXI, sinó manuals per a alimentar la fe d’unes comunitats cristianes que es reunien a l’entorn de Jesús ressuscitat, que creien que es feia present enmig d’ells quan es reunien en nom seu i que els continuava parlant.
En aquest sentit, els evangelis són per als cristians, com tota la Bíblia, Paraula de Déu. I això vol dir, no solament que Déu va parlar a través d’ella, sinó també que hi continua parlant. La Paraula de Déu no és un concepte estàtic, com una revelació tancada, sinó un concepte dinàmic, una comunicació contínua entre Déu i el seu poble. Per això es pot ben dir que cada comunitat cristiana té el dret i el deure de redactar el seu propi evangeli -en lletra petita-, per a interpretar l’Evangeli -en lletra grossa- i fer-ne una lectura que doni resposta a les seves necessitats.
Hem de tenir en compte que l’Evangeli en lletra majúscula, o l’esperit de l’Evangeli, és tan gran que és incontenible dins categories humanes, i tan inefable, que qualsevol intent de reduir-lo a les limitacions del llenguatge humà i de tancar-lo dins un espai determinat és per necessitat una mutilació. Però no per això podem deixar d’intentar-ho, perquè correríem el risc de deixar d’anunciar-lo. Un altre perill en la lectura dels quatre evangelis és el de donar tanta d’importància a la lletra, encara que sigui la “canònica”, que es pugui perdre de vista que el contingut té molt més valor i és molt més gran que el recipient que el conté.