Homilia de Mons. Sebastià Taltavull Anglada, Bisbe de Mallorca a la missa exequial per Mn. Sebastià Salom Mas 17-12-19
Missa exequial per Mn. Sebastià Salom Mas
Església parroquial de Campos, 17-XII-2019
Paraula de Déu
Ap 21,1-5a.6b-7. La mort no existirà mai més. Jo faré que tot sigui nou!
Mt 5,1-11. Feliços..., alegrau-vos, que teniu la recompensa en el cel.
Homilia de Mons. Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca
«Ara ja estic en mans de Déu, que es faci la seva voluntat. Per la meva part, estic preparat». Aquestes van ser les darreres paraules que em va dir en Sebastià a la darrera conversa que vaig tenir amb ell quan li vaig comunicar que podria passar a pal·liatius a Sant Joan de Déu dijous passat. Sempre em va demostrar la seva satisfacció i agraïment, ben conscient de la seva situació personal i l’evolució de la seva malaltia. Ho sabeu molt bé també els qui l’heu tractat amb freqüència i la manera com ho vivia. Entregat fins el màxim a la seva missió pastoral i donant encaminament a les seves inquietuds sacerdotals, compartint la seva fe i els seus projectes amb els germans preveres i amb tants laics i laiques que han treballat amb ell, pensant en la parròquia i en el bé del poble.
Porreres, al llarg de la seva malaltia i servint la comunitat parroquial, sap més que ningú que ha passat aquests darrers anys. Ha conegut la densitat i la qualitat humana, cristiana i sacerdotal de la seva entrega; la seva passió per ajudar a viure una fe coherent; el seu patiment per a mantenir unida la comunitat dels seguidors de Jesús, havent de fer front a un especial moment de renovació, al que mai va renunciar i sempre havia viscut; la seva fortalesa que el mantenia constant a l’hora de dur a terme allò que es proposava; el seu tarannà afable i reconciliador que l’ajudava a relativitzar els problemes i empetitir les situacions difícils. Però, sobretot i enmig de tot això, la seva enteresa davant la malaltia, amb la que ha sabut encarar amb la fermesa de la fe i el consol de l’esperança. Tot un pastor enmig d’aquesta realitat complexa que no va cedir el mínim en la seva activitat pastoral ni va abandonar mai el seu ramat.
Crec que, contemplant la seva vida, podem fer-ne una lectura creient a partir de les seves decisions preses, especialment la que va suposar fer-se missioner a l’Àfrica. La missió no és una realitat separada de la vida, sinó que en forma part. Com diu el papa Francesc, «no tenim una missió, sinó que som missió!», la qual cosa vol dir que l’anunci de l’Evangeli als altres no és un afegit a la nostra existència cristiana, una espècie de pròtesi artificial, sinó que en forma part essencial. Són els missioners, aquells que han decidit a fons ser amb els altres i ser per als altres. «La missió en el cor del poble –diu el papa Francesc- no és una part de la meva vida, o un adorn que em puc treure; no és un apèndix o un moment més de l'existència. És quelcom que jo no puc arrencar del meu ésser si no vull destruir-me. Jo sóc una missió en aquesta terra, i per això estic en aquest món. Cal reconèixer-se a si mateix com marcat a foc per aquesta missió d'il·luminar, beneir, vivificar, aixecar, curar, alliberar» (EG 273).
Mn. Sebastià va quedar afectat per l’ardor d’aquesta missió, que la va realitzar per tot allà on va passar i va servir pastoralment. El seguiment de Jesús li va venir molt enfortit sempre pel camí que l’Església es va proposar fer des del Concili Vaticà II. Ho deia moltes vegades: «en aquests moments estam intentant que la renovació de l’Església sigui un fet i vagi avançant». Vivia aquest esperit positiu, constructiu, i a la vegada sanament crític, la qual cosa el feia liderar molts moments de trobada, especialment l’interès per a trobar-se amb els germans capellans per aprofundir temes d’actualitat i parlar-ne. Quan una persona és un «ser per als altres”, és quan es descobreix el sentit de la crida al servei missioner dels altres. És sentir-se cridat a participar en l’obra creadora de Déu, que ho vol fer tot nou, com hem pogut escoltar també a la Paraula de Déu, del llibre de l’Apocalipsi : «Les coses d’abans han passat. Jo faré que tot sigui nou!»
Aquesta missió té el seu sentit ple en Crist i només s’entén des d’Ell. Així ho viu un capellà, no hi ha altra forma de vida. Per això, hem d’entendre que així es va traçant el camí de la santedat, que és viure en unió amb Crist els misteris de la seva vida. I, en què consisteix? Consisteix en associar-se a la seva mort i resurrecció d’una manera única i personal, a morir i ressuscitar constantment amb Ell. També el papa Francesc citant a Benet XVI ens explica que «la santedat es mesura per l’estatura que Crist assoleix en nosaltres, pel grau com, amb la força de l’Esperit Sant, modelam tota la nostra vida segons la seva. Així, cada sant és un missatge que l’Esperit Sant pren de la riquesa de Crist i la regala al seu poble» (GE 21).
La mort del nostre germà Sebastià, com la de tot cristià que ho viu seguint a Crist, és per a nosaltres avui un motiu d’acció de gràcies pel seu testimoni missioner a la nostra terra i fora d’ella. Al mateix temps, és un toc a la nostra consciència perquè vegem com és la nostra disponibilitat a viure la nostra vocació missionera aquí i avui, a la nostra illa. Hem de saber on ens envia Jesús i si estam disposats a fer-li cas. Serà en aquest moment de decisió que amb ulls de fe podrem descobrir el secret que ens aporta la felicitat de l’Evangeli. Haver deixat ressonar les benaventurances avui entre nosaltres, ens porta a cercar aquesta felicitat proposada per Jesús, on s’hi dibuixa el rostre del Mestre, que som cridats a transparentar en la nostra vida.
En la vida del capellà, com en la de qualsevol cristià, l’activitat diària és sempre mitjà de santificació. «No és sa estimar el silenci i defugir el trobament amb l’altre, desitjar el descans i rebutjar l’activitat, cercar l’oració i menysprear el servei. Tot pot ser acceptat i integrat com a part de la pròpia existència en aquest món, i s’incorpora en el camí de la santificació. Som cridats a viure la contemplació també enmig de l’acció i ens santificam en l’exercici responsable i generós de la pròpia missió» (GE 26).
Escoltant a Jesús, avui, en la proclamació de les benaventurances, descobrim la direcció per on caminar i, encara que les seves paraules puguin semblar-nos poètiques, tanmateix van molt contra corrent respecte a allò que és costum, a la manera com ho vivim habitualment en la nostra societat. No hi ha dubte que assumir l’esperit de les benaventurances és situar-se en la trajectòria de la santedat, és deixar que l'Esperit Sant ens envaeixi amb tota la seva potència i ens alliberi de la feblesa de l’egoisme, de la comoditat i de l’orgull.
Només un cor de pobre rep el Senyor amb la seva constant novetat. Ser pobre en el cor, això és santedat! Reaccionar amb humil mansuetud, això és santedat! Saber plorar amb els altres, això és santedat! Cercar la justícia amb fam i set, això és santedat! Mirar i actuar amb misericòrdia, això és santedat! Mantenir el cor net de tot allò que taca l’amor, això és santedat! Sembrar la pau al nostre entorn, això és santedat! Acceptar cada dia el camí de l’Evangeli encara que ens porti problemes i fins i tot persecució, això és santedat! (cf. GE 67-94).
Un capellà que viu l’Evangeli sap que no el pot mutilar, ni servir-se d’ell per motius personals, cercant la pròpia glòria i no la glòria de Déu. Això seria mundanitat espiritual. Una lluita cada dia, però també, agafats a Jesús, una possible victòria cada dia. Pens en aquelles paraules del cardenal Francesc Xavier Nguyên Van Thuân, després d’una infinitat d’anys tancat a la presó, que definia la seva vocació com «viure el moment present omplint-lo d’amor” i la manera com ho practicava era «Aprofit totes les ocasions que es presenten cada dia per a realitzar accions ordinàries de manera extraordinària».
Voldria veure que fos així la nostra vida de preveres i la de tots els cristians, com així he volgut contemplar des de la fe i des de la fraternitat presbiteral la vida del nostre estimat Sebastià, a qui avui acomiadam, encara que no sigui per sempre, ja que la fe en el Ressuscitat ens diu que el tornarem a trobar, com a tots els éssers estimats que ens han precedit. Que la trobada amb Jesús d’ara en l’Eucaristia ens doni la fermesa de la fe, el consol de l’esperança i aquell ardor de la caritat que necessitam per a seguir peregrinant. Que així sia!
_________________________
