Ofici solemne de sant Roc 16-08-19

Inauguració Museu parroquial 16-08-19

Recull fotogràfic de l'Ofici solemne del dia de sant Roc i inauguració del museu parroquial 16-08-19

Paraules de comiat del rector Sebastià Salom Mas en el dia de la seva jubilació. (16-08-19)

Avui fa cinc anys que vaig començar a ser el rector de la parròquia de Porreres i aquell dia ja vaig llegir, i després es va publicar a Sa Semilla, que “si Déu em dona salut i el bisbe no ho disposa d’una altra manera, vull suposar que podré estar cinc anys amb vosaltres, abans de jubilar-me”. Han passat aquests cinc anys.

El balanç d’aquests cinc anys, per tot quant he rebut i per tot quant hem pogut fer a la parròquia, pens que és altament positiu. Vaig tenir des del principi una molt bona acollida per part d’un grup de col·laboradors de la parròquia i del Consell parroquial. Amb ells començàrem a planificar les activitats parroquials. Ho vaig trobar tot en marxa i només faltava continuar el treball ja fet pels rectors anteriors: la catequesi, el grup de litúrgia, la càritas parroquial i moltes altres col·laboracions. En arribar les festes importants com Nadal, Setmana Santa, Pasco, el Corpus, Sant Roc, etc., s’afegeixen altres persones i grups organitzats com la coral, les confraries, la banda de música...etc. Vaig veure des del principi una bona relació de la parròquia amb l’Ajuntament, amb les escoles i amb les diverses associacions del poble.

Alguns contratemps amb què ens trobàrem, sobretot en el pla material, foren: un llamp que dia 26 novembre de 2014 va pegar al campanar i va espenyar una part de les instal·lacions elèctriques, de les campanes i de la megafonia de l’església. Un altre llamp que dia 17 d’agost de 2015 va pegar a Monti-sion. En el mes d’octubre del 2015 es va haver de reconstruir la vicaria, que està adossada a la rectoria, perquè amenaçava ruïna, i es va adaptar per a sales de catequesi. A finals del 2015 les Germanes de la Caritat varen haver de tancar la seva comunitat de Porreres i deixar la direcció i el gran servici que feien a la Residència de persones majors, de la qual, per no haver-la de tancar, se’n va haver de responsabilitzar directament la parròquia. A finals del 2016 i a principis del 2017 les fortes pluges que caigueren esbucaren un bon tros de teulada de l’església de la Creu i un trosset de cel ras de la rectoria. A l’estiu de l’any 2018 degut a unes avaries ocorregudes a la Residència, a un dels ascensors i a l’aire condicionat, i degut a la proposta de l’Ajuntament de construir-hi un Centre de Dia, ens plantejàrem la conveniència de tancar la Residència, amb l’obligació, que vàrem complir, de recol·locar els residents a altres residències i d’indemnitzar els treballadors. Després, degut a la incertesa de saber si, quan em jubilaria, per la manca de capellans, podria venir un nou rector a residir de continu a Porreres, la parròquia va contractar un gerent que dugui tota la qüestió administrativa. Darrerament, degut a la jubilació dels donats de Monti-sion, hem hagut d’obrir una consulta per a trobar uns nous donats, que ja tenim.

A part d’aquestes i altres obres necessàries, unes petites reformes que hem fet durant aquests anys ha estat traslladar la pica baptismal a un costat de l’altar major per poder celebrar els baptismes a la pica baptismal, tal com ho demanava una part de la gent del poble, i al mateix temps per poder celebrar els baptismes durant una celebració de la comunitat, tal com ho demana el Concili Vaticà II. I mentrestant hem volgut aprofitar l’antiga capella baptismal per a habilitar-hi un petit museu on es puguin mostrar alguns dels objectes més valuosos de la història de la parròquia, que per seguretat havien d’estar amagats. Durant aquests darrers mesos també hem ampliat el sistema de seguretat amb alarmes noves, hem arreglat les campanes i hem renovat una part important de l’enllumenat.

Però la cosa més important d’una parròquia no són les obres materials ni els problemes econòmics, sinó la transmissió de la fe cristiana, amb fets de vida, amb trobades, catequesis d’adults i conferències, amb les celebracions de l’Eucaristia i dels sagraments, i amb la predicació de l’evangeli. Tot això s’ha anat fent amb l’ajuda del Consell parroquial i en la mesura de les possibilitats i com millor hem pogut i sabut.

Quan el bisbe em va demanar per venir de rector a Porreres, record que em va encomanar especialment dues coses: una primera cosa era sanejar la situació econòmica de la parròquia, que es trobava amb un dèficit de 310.000 euros. Malgrat les obres necessàries que la parròquia ha hagut de fer durant aquests cinc anys, a hores d’ara la parròquia ha pogut eixugar tot aquest dèficit.

L’altra cosa que em va demanar el bisbe és que la parròquia procuràs treballar conjuntament i amb harmonia amb la comunitat de Sant Felip. He de dir que des del principi vaig iniciar unes converses personals periòdiques amb ells, per a combinar en els dos llocs els horaris de les misses, per a fer conjuntament la catequesi, per a dur uns criteris comuns a l’hora de celebrar els funerals... Fins que un dia, el 22 de gener del 2016, la Comunitat de Sant Felip va publicar a la seva pàgina web el comunicat següent: “La Congregació de l’Oratori de Porreres assistí en ple a la missa funeral per sor Antònia. Després d’escoltar atentament la forma i el fons de l’homilia, consideram, com a Congregació, que ha arribat el temps de caminar de forma totalment lliure i autònoma... Fins a noves realitats no assistirem com a Congregació a actes parroquials per no interferir en la seva dinàmica que respectam profundament...” Fins aquí les seves paraules.

L’homilia en qüestió, que és la suposada causa d’aquella ruptura, jo l’havia llegida i la conserv escrita. Qui vulgui recordar què vaig dir, que va causar la ruptura amb Sant Felip, amb molt de gust li donaré una còpia. Però em sap greu, i ho tenc com una espina clavada, el fet de no haver sabut complir l’encàrrec que em va encomanar el bisbe, de treballar conjuntament i amb harmonia amb la comunitat de Sant Felip. Crec que he fet lo que bonament he pogut, però no n’he sabut més. Perdonau-me per la part de culpa que pugui tenir jo i pel mal exemple que hem donat a davant els ulls d’una part del poble. Tots aquests anys he sentit obsessivament dins mi aquella pregària de Jesús: “Pare, us deman que els meus deixebles estiguin units i així el món cregui que vós m’heu enviat” (Jn 17, 21). Esper que el nous rector i vicari de Porreres tenguin més virtut, o més recursos per aconseguir-ho. Ells faran l’entrada com a nous rector i vicari de la parròquia de Porreres dia 1 de setembre a la missa de les 8 de l’horabaixa. Han estat al meu costat en aquesta Eucarstia. Són mossèn Francesc Munar i Fra Pep Gelabert, franciscà, que serviran conjuntament al mateix temps les parròquies de Campos i Porreres.

De moment pens anar a viure a la casa que els meus pares em deixaren a Campos i donar una mà en tot lo que bonament pugui a la parròquia del meu poble o a les altres parròquies dels voltants. Gràcies a tots per la vostra acollida i per aquests anys que he conviscut amb vosaltres. I, sobretot, gràcies al grup important de voluntaris de la parròquia, que m’heu acompanyat i ajudat, perquè sense vosaltres no hagués pogut dur a bon terme la missió d’anunciar l’Evangeli i de servir la comunitat cristiana. Repetesc, gràcies.

Homilia del dia de sant Roc - Rector Sebastià Salom Mas 16-08-19

Homilia en el dia de Sant Roc (Porreres 2019) (Evangeli Joan 14, 6-14)

Què vos puc dir de Sant Roc i de la seva relació amb Porreres que ja no ho hàgiu sentit contar pels distints predicadors que un poc cada any vos han anat recordant? Només vos diré que va ser un cristià que va donar testimoni de la seva fe, i que va ser reconegut per l’Església oficial com un exemple a seguir.

Em permetreu que avui, després de cinc anys de servir i acompanyar la comunitat cristiana de Porreres, vos faci ara un resum de la meva fe, i al final de la missa faré un resum de les principals activitats parroquials que durant aquests cinc anys s’han duit a terme.

En altre temps, quan les esglésies s’omplien cada diumenge i la gent vivia un clima social de cristiandat, es donava per suposat que la gent creia en Déu, que coneixien la història sagrada i els evangelis, que els infants recents nats rebien el baptisme, que uns anys després assistien al catecisme i rebien la primera comunió, que després rebien la confirmació i més endavant es casaven per l’Església.

Els temps han canviat i els costums també. Es manté, això sí, el costum a Porreres de celebrar una Missa solemne el dia de Sant Roc. Però entre els assistents supòs que estareu d’acord amb mi que no tots se senten igualment cristians. Uns se senten ateus o agnòstics, és a dir o que no creuen en Déu o que no estan segurs de si hi creuen o no. Uns altres se senten indiferents. Uns altres diuen que són creients però no practicants. I ens hem de respectar tots.

Abans, creure en Déu era el punt de partida per a poder ser cristians, perquè esser cristians era creure que Jesús de Natzaret era el fill de Déu. Actualment dins l’humus o el substrat o la terra o l’ambient del món occidental sembla que ja no hi ha Déu, o és com si Déu no existís i per això no és fàcil que dins aquest aire general que respiram hi pugui néixer i créixer la fe cristiana. Si no creim en Déu, ¿com podem creure en el Fill de Déu? Però, encara que el nostre món prescindeixi de Déu, encara que dins l’aire que respiram pareix que no hi ha Déu, sí que hi ha, i més que mai, la persona humana, els seus drets, la seva salut, el seu benestar, la seva felicitat. Déu no és el centre, com ho era abans. Ara el centre és la persona humana.

Però curiosament els cristians creim que Jesús de Natzaret era una persona humana com nosaltres. Sí, és ver que també creim que Jesús era Déu, però els coetanis de Jesús i els seus primers seguidors, abans de creure que era fill de Déu, havien pogut veure amb els seus propis ulls que era una persona humana com ells. No va ser fins més tard que cregueren que aquell home Jesús també era Déu.

Si la gent del nostre temps no creu en Déu o viu com si Déu no existís, l’home actual podria ser cristià si canviava el xip de la seva fe. Cristià vol dir seguidor de Jesús, el Crist. Vull dir que en lloc de començar a pensar en Déu, de si hi creim o no, de si creim que Déu és així o així deçà, comencem per conèixer Jesús de Natzaret, que era una persona senzilla del poble, que va viure fent el bé i que es va desviure per ajudar els més pobres. Mirem Jesús com el nostre model d’home a seguir per anar construint amb ell un món millor.

Si l’humus o el substrat o la terra on va néixer la nostra fe ja no és Déu, actualment la terra fèrtil de la nostra fe cristiana sí que podria ser la persona humana, perquè Jesús pot esser el nostre model d’home. És l’afirmació que va fer en Pilat abans de condemnar-lo a mort, quan, sense témer-se’n de lo que deia, va dir d’ell: “Aquí teniu l’home”. Aquí teniu el model d’home, diria jo.

Llegim a l’Evangeli que Jesús havia dit: “A Déu ningú no l’ha vist mai. Qui m’ha vist a mi, ha vist el Pare”. És a dir que les imatges que de Déu nosaltres ens hem prefabricat poden ser falses. Mirem primer Jesús, mirem què va fer ell, com va viure, escoltem què ens diu ell. Creis-me: Si coneguéssim el Jesús dels evangelis, si el donàssim a conèixer als nostres fills i nets, després, a través de Jesús tal vegada podríem retrobar la fe perduda en Déu. I si, fent-nos seguidors de Jesús no arribàssim a retrobar la fe perduda en Déu, almanco hauríem retrobat el model d’home que tanta falta ens fa per anar construint un món millor, que aquest món millor –estigueu-ne segurs- sí que ens fa molta de falta. Si no ho feim així, si no seguim l’exemple humà de Jesús, el nostre cristianisme es podria anar diluint, i es podria anar convertint en un simple reducte cultural o en un simple residu folklòric.

Aquest seria el meu darrer consell o desig en aquesta darrera Eucaristia que presidesc com a rector de la parròquia de Porreres: Si vos considerau cristians, interessau-vos per conèixer més i més a Jesús de Natzaret. Gràcies.

Missa d'acció de gràcies pels donats de Monti-sion Joan Mestre i Bel Roig 14-07-19

Festa d'acció de gràcies pels donats de Monti-sion

Tal i com publicàvem a la Semilla 703, aquest proper diumenge 14 de juliol 2019 a les 18 h hi haurà celebració de l'Eucaristia a la capella del santuari de Monti-sion que presidirà Mn. Pere Torres i en haver acabat na Bel i en Joan convidaran a tots els assistents a un piscolabis a la clastra.

Aquí teniu les paraules que es varen publicar al Facebook de Monti-sion el passat 04-07-19:

Com molts ja sabeu el proper dia 31 de juliol, els donats de Monti-Sion, en Joan i na Bel, posen punt i final a una vida com a cuidadors d’aquest lloc màgic, Santuari de tots els porrerencs i de la gent que l’estima.

Per això, el proper diumenge dia 14 de juliol a les 18 hores a la capella de Monti-Sion, celebrarem una missa d’acció de Gràcies a la Mare de Déu de Monti-Sion, oficiada per Don Pedro Torres, qui ens va confiar aquesta tasca que hem fet els darrers 45 anys.

Volem convidar a tot el poble de Porreres, familiars i amics que hem conegut durant aquests anys, a que ens acompanyin en aquest moment tant assenyalat per nosaltres.
En acabar la missa, hi haurà un petit refrigeri per a tots els assistents.