Record que en una ocasió, a una de les parròquies de Mallorca que he servit com a capellà, després d’escoltar una persona en confessió, li vaig donar com a penitència que resàs tres avemaries. I em va respondre: “A na qui?”. I li vaig dir: “A la Mare de Déu”. “I a na quina?”, va insistir.

            És una anècdota que a mi em va fer pensar que hi pot haver persones que creuen que hi ha moltes mares de Déu. I jo crec que si resam a la Mare de Déu, és igual resar a una imatge o a una altra, perquè de mares de Déu només n’hi ha una. Les diferents imatges (del Carme, de Lluc, de Fàtima, de Lourdes, de Monti-Sion) són diferents noms que fan referència a una mateixa persona. Puc guardar fotos de mu mare, de quan era jove, o de quan es va casar o de quan em duia en els seus braços. Puc tenir una d’aquestes fotos a la sala d’estar, i una altra a dins el menjador. I fins i tot puc dir “aquesta foto és la que més m’agrada d’ella, perquè és on la veig més natural, o perquè té una expressió de cara que em fa recordar millor així com era ella”. Però de mu mare només en tenc una, encara que en guardi molts de records i moltes de fotos.

            Hem de començar per deixar això ben clar: les imatges de la Mare de Déu, o del Sant-Crist són com a diferents retratos d’una mateixa persona o d’un mateix fet. Un Sant-Crist, per exemple, ens recorda que Jesús va morir en creu. I perdonau-me si ara afegesc una cosa que qualcú no entén: jo, -i parl de mi, no parl de tu- jo no puc esser devot d’una Mare de Déu i no ser-ho d’una altra. No puc tenir molta devoció al Sant-Crist de la Sang i no tenir gens a un altre Sant-Crist. Repetesc, parl de mi.

            I ja que avui celebram una festa dedicada a la Mare de Déu, parlem un poc d’ella, de com era ella i de què va fer. Les notícies més antigues són les que trobam en els evangelis i en els altres llibres del Nou Testament. Era una dona senzilla de poble, nomia Maria i estava casada amb un tal Josep. Era la mare de Jesús, d’aquell Jesús anomenat Jesús de Natzaret, que va viure fa dos mil anys, que va anunciar l’arribada del Regne de Déu, que va ser condemnat a mort damunt una creu i de qui els seus deixebles varen creure que després de mort va ressuscitar.

            Com que els deixebles de Jesús varen creure que Jesús era el fill de Déu, també cregueren que sa mare l’havia tingut per una intervenció molt especial de Déu. Maria ocupa un lloc molt discret durant la vida del Bon Jesús. Dos dels quatre evangelis conten uns fets extraordinaris que succeïren amb motiu del seu naixement. Un altre evangeli conta que va assistir a unes noces a Canà de Galilea i que també va esser present als peus de la creu, quan el seu fill s’estava morint. El llibre dels Fets dels Apòstols també conta que Maria, després de la mort de Jesús, feia costat als seus amics o deixebles, els apòstols.

            Després, a poc a poc, durant dos mils anys d’història del cristianisme, la figura de Maria, la mare de Jesús, ha anat cresquent i cobrant importància. S’han escrit moltes de coses d’ella, i ara no és el moment ni tenim temps de recordar-ho tot. Senzillament vull recordar-vos unes paraules, que és possible que molts de vosaltres no sapigueu i és lo que el Concili Vaticà II, fa cinquanta anys, va dir de Maria, la mare de Jesús: va dir que ella és una “figura o prototipus de l’Església”, i amb això el Concili ens diu que Déu va començar per fer realitat en Maria el projecte que té per a la tota l’Església. Com si Maria fos una maqueta, que hem de tenir com a punt de referència per anar construint el Regne de Déu a la Terra.

            És a dir que, així com Maria és anomenada Mare de Déu, perquè va engendrar el seu fill Jesús i el va donar a la humanitat, així també nosaltres, els cristians, estam cridats a fer néixer Jesús enmig del nostre món i a donar-lo a conèixer a tota la humanitat.

            És a dir que, així com Maria va ser Immaculada o plena de gràcia, com li va dir l’àngel, així també nosaltres hem de lluitar per vèncer els mals que ens dominen i deixar-nos omplir de la gràcia de Déu.

            És a dir que, així com Maria és anomenada verge, i amb això volem dir que es va mantenir sempre feel a Déu, així també nosaltres, els cristians, hem de procurar mantenir-nos sempre feels a Déu, seguint les petjades de Jesús, el seu fill.

            És a dir que, així com Maria és Assumpta al Cel, així també nosaltres comprenguem que estam cridats a participar amb ella de la plenitud del Regne de Déu.

            Per a mi, la principal devoció que podem tenir a Maria, és la d’invocar-la com a mare del nostre germà major Jesús, i per tant, si és mare del nostre germà major, també és mare nostra. I jo la imagin, com una mare que està al corrent de tot, que em diu “estic contenta que hagis vengut a veure’m i estic contenta que vagis a missa, però ara també estaria contenta, més contenta, si anaves a veure aquell germà teu malalt, que te necessita, i si estaria més contenta si eres més honrat i més responsable amb les teves feines”. Cada un de nosaltres sap com estaria de contenta la nostra mare del cel si ens preocupàvem i ens ocupàvem una mica més dels altres fills seus i germans nostres que ho passen més malament.