Festa d'acció de gràcies pels donats de Monti-sion
Tal i com publicàvem a la Semilla 703, aquest proper diumenge 14 de juliol 2019 a les 18 h hi haurà celebració de l'Eucaristia a la capella del santuari de Monti-sion que presidirà Mn. Pere Torres i en haver acabat na Bel i en Joan convidaran a tots els assistents a un piscolabis a la clastra.
Aquí teniu les paraules que es varen publicar al Facebook de Monti-sion el passat 04-07-19:
Com molts ja sabeu el proper dia 31 de juliol, els donats de Monti-Sion, en Joan i na Bel, posen punt i final a una vida com a cuidadors d’aquest lloc màgic, Santuari de tots els porrerencs i de la gent que l’estima.
Per això, el proper diumenge dia 14 de juliol a les 18 hores a la capella de Monti-Sion, celebrarem una missa d’acció de Gràcies a la Mare de Déu de Monti-Sion, oficiada per Don Pedro Torres, qui ens va confiar aquesta tasca que hem fet els darrers 45 anys.
Volem convidar a tot el poble de Porreres, familiars i amics que hem conegut durant aquests anys, a que ens acompanyin en aquest moment tant assenyalat per nosaltres.
En acabar la missa, hi haurà un petit refrigeri per a tots els assistents.
Moltes gràcies!
Jornades de portes obertes a la Residència Parroquial
Com ja s’ha anat anunciant, a finals d’any han de començar les obres del nou centre de dia que estarà ubicat a l’antiga residència parroquial.
Per aquest motiu, des de l’ajuntament de Porreres se’ns ha comunicat que les dependències han de quedar lliures de mobiliari i altres estris que no podran ser emprats al futur centre de dia.
És per aquest motiu que des del Consell Parroquial es va pensar en fer unes jornades de portes obertes per posar a disposició de la gent de Porreres els mobles, paraments de cuina, accessoris de bany i objectes de decoració a canvi d’un donatiu. Els mobles de més valor han estat taxats per un expert, encara que el seu valor estarà rebaixat.
Els donatius recaptats aniran destinats a les futures obres de restauració del Santuari de Monti-sion.
Moltes gràcies.
Homilia del diumenge 14 any C
Homilia en el diumenge 14 (any C) 7 de juny de 2019
¿Ens agrada més rebre o donar? És una primera reflexió sobre el final de la lectura de l’evangeli que acabam d’escoltar. ¿Ens agrada més rebre o donar? Una primera resposta, sense pensar-ho gaire, seria que ens agrada més rebre que donar. Però si ho pensam un poc, segurament respondríem que ens fa més feliços donar que rebre. Els 72 deixebles, que Jesús va enviar de dos en dos, eren enviats a donar i varen tornar tot contents per lo que havien rebut, es a dir per l’èxit que havien tengut. Havien estat enviats a anunciar que el Regne de Déu era a prop, havien estat enviats a donar una bona notícia, una molt bona notícia. I ells tornaren tot contents dient que havien curat malalts i que fins i tot havien tret dimonis. I Jesús els ve a dir: “no vos heu d’alegrar pels resultats obtinguts, sinó per lo que haureu donat”. Tots nosaltres, els cristians, som aquests 72 deixebles que som enviats a donar la bona notícia de l’Evangeli, sense esperar-ne els resultats. Som enviats a donar, no a rebre satisfaccions. Som enviats a sembrar, no a recollir els fruits.
Homilia del diumenge 13 any C
Homilia en el diumenge 13 (any C) 30 de juny 2019
Il·lustració: Sr. Josep Lluís Martínez i Picañol (Picanyol)
Sempre solem tenir o trobar motius (o excuses) per no fer una determinada cosa. Una excusa sol esser un motiu fals o no suficientment justificat.
Per exemple quan qualcú diu: “No tenc temps d’anar a veure mon pare a l’hospital o a la residència”, i passa un mes o un any sense anar-l a veure, no tenir temps per anar a veure son pare ¿és un motiu o és una excusa?
Per exemple quan qualcú diu: “No puc assistir a la reunió de pares de l’escola”, i no va a cap reunió durant tot el curs, no tenir temps per anar a una reunió de pares ¿és un motiu o és una excusa?
I així seguint, podríem fer una llista llarga de preguntes sobre la nostra vida de cada dia. Tots tenim una escala de valors, unes preferències. Feim les coses que consideram que són més importants, i deixam sense fer les coses que consideram que no són tan importants.
Homilia del Corpus 2019
Homilia en el dia del Corpus (23 juny 2019)
La nostra vida i la nostra societat estan plenes de símbols. Els països tenen una bandera amb uns colors determinats, els equips de futbol també, un llaç groc a la solapa té un significat... Les religions també tenen uns símbols... per exemple una creu és un símbol dels cristians.
La festa que celebram avui també és un símbol. Un símbol que va triar Jesús. Jesús no va triar la creu com a símbol dels seus seguidors. Varen ser els seus seguidors els qui molts d’anys després adoptaren el símbol de la creu. Les primeres representacions del cristians que es conserven amb pintures o escultures dels primers segles del cristianisme no eren la creu, sinó el bon pastor, o un pa i el peix, o una taula amb un pa i una copa.
El pa i el vi que Jesús va deixar als seus deixebles com a memorial seu són un símbol, són molt més que un símbol, són un resum de tota la seva vida. A les lectures que acabam d’escoltar hem vist alguns aspectes d’aquest símbol.
Sant Pau, a la seva carta als corintis, ens ha recordat el sopar que Jesús va celebrar amb els seus deixebles la nit abans de la seva passió i la seva mort. I els va dir que aquell pa era el seu cos que en vida ja s’havia fet trossos per ells i que s’acabaria de fer trossos amb la seva mort imminent. I aquella copa de vi era la seva sang que s’havia vessat ja per ells i que s’acabaria de vessar amb la seva mort. I els va dir que amb aquella sang se segellava una nova Aliança.
Homilia en la festa de la Santíssima Trinitat 16-06-19
Homilia en la festa de la Santíssima Trinitat 16-06-19
Record que, quan estudiàvem Teologia en el Seminari, una de les assignatures més difícils era el tractat sobre la Santíssima Trinitat, perquè intentava explicar en termes filosòfics el misteri de Déu: un sol Déu en tres persones.
I sé que hi ha capellans que diuen que els costa molt preparar l’homilia d’aquest dia, perquè no els resulta fàcil explicar el misteri de la Santíssima Trinitat.
En canvi a mi, no sé si és per la meva experiència a un país del Tercer Món, resulta que és una de les homilies que més m’agrada fer. M’agrada explicar amb paraules entenedores com entenc jo aquest misteri de Déu.
1ª reflexió: Que Déu es Trinitat, a mi em dóna a entendre que Déu no és un personatge solitari, sinó que Déu és relació, és comunicació, que Déu és família. I Déu va crear l’home a la seva imatge. No hem estat creats per viure en soledat, ni per relacionar-nos amb Déu com amb un telèfon particular, cadascú pel seu compte. Déu és família. I Déu vol esser part de la nostra família i vol que nosaltres siguem part de la seva.
Llegeix més: Homilia en la festa de la Santíssima Trinitat 16-06-19
Homilia de la Pentecosta 2019
Homilia en la festa de Pentecostés 2019.
De cada vegada hi ha més musulmans entre nosaltres. I una de les principals crítiques dels musulmans contra els cristians és perquè diuen que els cristians creim que hi ha tres déus, i ells, en canvi, diuen que creuen en l’existència d’un sol Déu, que és Al·là.
Deixant a part el nom que cada llengua té per anomenar a “déu”, els cristians hem de tenir clar que “esser cristians” vol dir, sobretot, esser seguidors de Jesús. I Jesús diu repetidament a l’evangeli que qui l’ha vist a ell ha vist Déu, el seu Pare, perquè el Pare i ell són u. I en altres ocasions parla de l’Esperit, que ell enviarà en nom seu. Al llarg de la història, per a explicar el misteri de Déu (Deu-Pare, Déu-Fill i Déu-Esperit) els cristians han cercat molts de raonaments i en el segle quart ho formularen amb el dogma de la Santíssima Trinitat: que hi ha un sol Déu en tres persones. Però al final ens quedam sense poder comprendre com és en realitat aquest misteri de la Santíssima Trinitat. I només ens queda la paraula “creure”. Creure és acceptar sense entendre. Creure és acceptar sense tenir-ne proves.
Però els cristians també creim, com els musulmans, que hi ha un sol Déu. Ells creuen que Déu es va manifestar a través del seu profeta Mahoma o Mohamed i a través del seu llibre sagrat, que és l’Alcorà.
I els cristians, en canvi, creim que Déu és el Pare de Jesús, i que el llibre que conté la vida i la Paraula de Jesús és l’Evangeli. Creim que és escoltant Jesús, i sobretot, seguint el seu exemple com caminam cap a la comprensió de Déu, i cap a la participació en el seva vida.
Homilia del dia de l'Ascensió 02-06-2019
Homilia en el dia de l’Ascensió 02-06-2019
Quan hi ha un líder indiscutible a una empresa, a una associació o a un grup d’amics, i el líder es mor o no pot continuar dirigint l’organització, els altres s’han de fer càrrec de les responsabilitats, o, si no, aquella empresa pot desaparèixer o l’associació es pot desfer.
Així devien estar els apòstols després de la mort del Bon Jesús. Ell havia estat el líder del grup, els altres li deien “mestre” o li deien “senyor”. És ver que després de mort durant una temporada l’havien vist ressuscitat. Però un bon dia Jesús va desaparèixer de la seva vista i ells es varen haver de fer càrrec de l’empresa, varen haver de pilotar ells tots sols la barca sense el seu principal patró.
Aquest és el primer significat de la festa de l’Ascensió. Jesús puja al cel, és a dir, deixa que els deixebles es facin càrrec de la seva empresa. Si ell no els hagués deixat tots sols, ells no haguessin estat capaços d’agafar les responsabilitats. A partir d’aquell moment, els apòstols, en lloc de continuar reunits a l’entorn de Jesús ressuscitat es dispersaren i “se n’anaren a predicar pertot arreu” (com ho hem llegit a l’evangeli).
Una veu els havia dit, quan ells, embadalits, es quedaven mirant cap amunt: “Homes de Galilea, per què vos quedau mirant el cel?” La missió dels apòstols no era la de viure de records, recopilant i reconstruint tot quant havien vist i après de Jesús. La seva missió era la d’anar per tot el món donant testimoni del Regnat de Déu, d’aquell món nou que Jesús els havia ensenyat a construir.
Un segon significat de la festa de l’Ascensió és la promesa de l’Esperit Sant, que els farà costat en tot moment, a fi que puguin anar cercant i trobant la resposta adequada a les situacions de cada lloc i de cada temps.
Per una part es tracta de caminar amb els peus en terra, per anar construint el Regnat de Déu en qualsevol temps de la història (en temps de l’Imperi romà o en el segle vint-i-ú). Es tracta d’anar construint el Regnat de Déu a qualsevol part del món (des de les societats més avançades fins a les més pobres).
Homilia del diumenge 6è de Pasqua. Any C (26 maig 2019)
Homilia 6 diumenge de Pasqua. Any C (26 maig 2019)
D’una persona que estimàvem, les darreres paraules que ens va dir abans de morir ens solen quedar gravades dins el nostre record. Diumenge passat vàrem escoltar una d’aquestes darreres paraules que Jesús ens va deixar, quan va dir als seus deixebles: “Un manament nou vos don, que vos estimeu així com jo vos he estimat”.
L’Evangeli d’avui també ens ha recordat unes altres paraules del testament de Jesús:
La primera: “L’Esperit vos ho ensenyarà tot i vos farà recordar tot lo que vos he dit”.
És la promesa de la presència i l’assistència de l’Esperit, que es manifesta sobretot quan ens reunim dos o més en nom de Jesús. El Concili Vaticà segon, que és l’assemblea dels representants de totes les comunitats cristianes del món, entre moltes altres coses, ens va dir que hem de saber interpretar “els signes dels temps” i descobrir “les llavors del Regne”.
La primera generació de cristians va tenir un primer problema: Si obligar, o no, tots el cristians a la circumcisió i a les altres lleis dels jueus. En el nostre temps les noves generacions de cristians tenen unes altres qüestions. Entre elles, per exemple: batiar els infants de petits?, o esperar que es batiïn quan ja siguin grans? Casar-se abans de conviure?, o conviure abans de casar-se?
La segona paraula del testament de Jesús: “Vos deix la pau, vos don la meva pau. No com la dona el món”.
Quina és la pau de Jesús? No és la pau dels cementeris, perquè els cristians no creim en un Jesús mort, sinó en un Jesús viu, que continua present enmig de nosaltres. Ni és la pau dels vençuts, que callen per por, perquè estan sotmesos a les lleis dels vencedors. La pau de Jesús és la pau del diàleg, de la concòrdia, de la bona convivència, de la conquesta contínua dels drets humans.
La tercera paraula del testament de Jesús: “Vos n’heu d’alegrar que me’n vagi al Pare”.
Si Jesús no se n’hagués anat, els deixebles no haurien après a prendre iniciatives ni responsabilitats. I els temps canvien. Arriba un dia en què els pares han de deixar les responsabilitats als fills. Després vindran els nets i les generacions següents una rere l’altra. Igualment, les empreses per a poder sobreviure s’han d’adaptar als canvis de la societat, s’han de renovar amb noves idees i s’han d’obrir a les noves descobertes de la ciència i de la tècnica. Les comunitats cristianes també s’han de renovar segons cada temps i cada cultura. Jesús va deixar la direcció de l’empresa en mans dels seus deixebles i els va prometre la seva assistència a través de l’Esperit, que els cristians hem de saber escoltar i discernir.
Com ens va dir el Concili Vaticà II, els cristians hem de saber interpretar els “signes dels temps” i hem de saber descobrir “les llavors del Regne”. No ho podem fer només individualment, cadascú pel seu compte, sinó també units formant comunitat, ajudats per la Paraula de Déu, per l’exemple de Jesús i amb l’assistència del seu Esperit.
Homilia del diumenge 4rt de Pasqua 12-05-19
Homilia en el diumenge 4 de Pasqua (any C) 12-05-19
De moltes maneres i amb molts d’exemples veim a l’Evangeli que Jesús ens ensenya com és la Salvació que ell ens ofereix i ens explica com és el Regnat de Déu que ell es proposa construir. Jesús és el camí, la veritat i la vida. Jesús és el pa de vida eterna. Jesús és la llum del món. I avui la lectura de l’Evangeli ens ha dit que Jesús és el Bon Pastor.
Aquestes paraules de Jesús no s’han d’interpretar com si Jesús ens volgués dir que nosaltres ens hem de comportar com a ovelles sense intel·ligència, que es limiten a seguir la veu del seu pastor per por de no rebre una bastonada. Jesús no ens mira com a una guarda d’ovelles, sinó com a germans seus, com a fills de Déu, però, tal com ho hem sentit, ell ens diu: “Les meves ovelles escolten la meva veu, jo les conec i elles em segueixen”. Jesús, el nostre pastor, ens coneix a tots, cadascú pel seu nom, i no solament això, sinó que ens coneix per dedins, d’un a un, sap quins són els nostres pensaments, els nostres sentiments i els nostres desitjos.
Ha mort el que va ser rector de la nostra parròquia de Porreres, Mn. Bartomeu Tauler Valens
Ha mort Mn. Bartomeu Tauler Valens, que va ser rector de la nostra parròquia de Porreres des de 1987 a 1999.
Se li donarà el darrer adéu en el tanatori del cementiri de Felanitx avui, dissabte dia 11 de maig, des de les 16.00 h a les 18.30 h.
El funeral se celebrarà dilluns dia 13 de maig a l’església parroquial de Felanitx a les 20.00 h.
Mn. Bartomeu Tauler va néixer a Felanitx fa 74 anys. Ha servit com a capellà de la diòcesi de Mallorca durant 52 anys en diferents parròquies de Ciutat i de la Part Forana i amb diferents càrrecs diocesans com vicari episcopal i secretari diocesà de Pastoral. Va servir també durant cinc anys la missió diocesana a Perú.
Ha estat una persona i un capellà molt estimat en tots els llocs on ha dedicat uns anys de la seva vida.
Que descansi en pau i que pregui per nosaltres des de la benaventurança del Regne de Déu.
Homilia del diumenge de l'Àngel - Festa de Monti-sion 28-04-19
Homilia en el diumenge de l’Àngel, festa de Monti-sion
De Tomassos n’hi ha molts. Uns ho són obertament: “No ho creuré fins que ho vegi”. Uns altres no estan tan segurs, tenen dubtes. No ho diuen obertament, però ho pateixen interiorment, en silenci.
Esser cristià és creure que Jesús ha ressuscitat i ser-ne testimonis. Dues coses: creure que Jesús ha ressuscitat i ser-ne testimonis.
Primera pregunta que ens hem de fer: ¿Què em falta a mi per a poder creure?
A Joan li va bastar veure la tomba buida, però a Pere no. Se’n va anar tot estranyat. (Lluc 24, 12 i Joan 20, 1-10).
A Maria Magdalena no li va bastar veure’l ressuscitat ni parlar amb ell, va necessitar sentir que la cridava pel seu nom (Joan 20, 14-16).
Als deixebles d’Emaús no els va bastar caminar amb ell i conversar plegats. Només varen creure que era ell quan, asseguts a la taula, varen veure com rompia el pa (Lluc 24, 13-31).
Tomàs no volia creure si no li podia posar els dits dins les llagues, però finalment va creure sense tocar-lo (Joan 20, 27-29).
I jo, ¿què necessit per poder creure?
Llegeix més: Homilia del diumenge de l'Àngel - Festa de Monti-sion 28-04-19