Paraules de comiat del rector Sebastià Salom Mas en el dia de la seva jubilació. (16-08-19)
Avui fa cinc anys que vaig començar a ser el rector de la parròquia de Porreres i aquell dia ja vaig llegir, i després es va publicar a Sa Semilla, que “si Déu em dona salut i el bisbe no ho disposa d’una altra manera, vull suposar que podré estar cinc anys amb vosaltres, abans de jubilar-me”. Han passat aquests cinc anys.
El balanç d’aquests cinc anys, per tot quant he rebut i per tot quant hem pogut fer a la parròquia, pens que és altament positiu. Vaig tenir des del principi una molt bona acollida per part d’un grup de col·laboradors de la parròquia i del Consell parroquial. Amb ells començàrem a planificar les activitats parroquials. Ho vaig trobar tot en marxa i només faltava continuar el treball ja fet pels rectors anteriors: la catequesi, el grup de litúrgia, la càritas parroquial i moltes altres col·laboracions. En arribar les festes importants com Nadal, Setmana Santa, Pasco, el Corpus, Sant Roc, etc., s’afegeixen altres persones i grups organitzats com la coral, les confraries, la banda de música...etc. Vaig veure des del principi una bona relació de la parròquia amb l’Ajuntament, amb les escoles i amb les diverses associacions del poble.
Alguns contratemps amb què ens trobàrem, sobretot en el pla material, foren: un llamp que dia 26 novembre de 2014 va pegar al campanar i va espenyar una part de les instal·lacions elèctriques, de les campanes i de la megafonia de l’església. Un altre llamp que dia 17 d’agost de 2015 va pegar a Monti-sion. En el mes d’octubre del 2015 es va haver de reconstruir la vicaria, que està adossada a la rectoria, perquè amenaçava ruïna, i es va adaptar per a sales de catequesi. A finals del 2015 les Germanes de la Caritat varen haver de tancar la seva comunitat de Porreres i deixar la direcció i el gran servici que feien a la Residència de persones majors, de la qual, per no haver-la de tancar, se’n va haver de responsabilitzar directament la parròquia. A finals del 2016 i a principis del 2017 les fortes pluges que caigueren esbucaren un bon tros de teulada de l’església de la Creu i un trosset de cel ras de la rectoria. A l’estiu de l’any 2018 degut a unes avaries ocorregudes a la Residència, a un dels ascensors i a l’aire condicionat, i degut a la proposta de l’Ajuntament de construir-hi un Centre de Dia, ens plantejàrem la conveniència de tancar la Residència, amb l’obligació, que vàrem complir, de recol·locar els residents a altres residències i d’indemnitzar els treballadors. Després, degut a la incertesa de saber si, quan em jubilaria, per la manca de capellans, podria venir un nou rector a residir de continu a Porreres, la parròquia va contractar un gerent que dugui tota la qüestió administrativa. Darrerament, degut a la jubilació dels donats de Monti-sion, hem hagut d’obrir una consulta per a trobar uns nous donats, que ja tenim.
A part d’aquestes i altres obres necessàries, unes petites reformes que hem fet durant aquests anys ha estat traslladar la pica baptismal a un costat de l’altar major per poder celebrar els baptismes a la pica baptismal, tal com ho demanava una part de la gent del poble, i al mateix temps per poder celebrar els baptismes durant una celebració de la comunitat, tal com ho demana el Concili Vaticà II. I mentrestant hem volgut aprofitar l’antiga capella baptismal per a habilitar-hi un petit museu on es puguin mostrar alguns dels objectes més valuosos de la història de la parròquia, que per seguretat havien d’estar amagats. Durant aquests darrers mesos també hem ampliat el sistema de seguretat amb alarmes noves, hem arreglat les campanes i hem renovat una part important de l’enllumenat.
Però la cosa més important d’una parròquia no són les obres materials ni els problemes econòmics, sinó la transmissió de la fe cristiana, amb fets de vida, amb trobades, catequesis d’adults i conferències, amb les celebracions de l’Eucaristia i dels sagraments, i amb la predicació de l’evangeli. Tot això s’ha anat fent amb l’ajuda del Consell parroquial i en la mesura de les possibilitats i com millor hem pogut i sabut.
Quan el bisbe em va demanar per venir de rector a Porreres, record que em va encomanar especialment dues coses: una primera cosa era sanejar la situació econòmica de la parròquia, que es trobava amb un dèficit de 310.000 euros. Malgrat les obres necessàries que la parròquia ha hagut de fer durant aquests cinc anys, a hores d’ara la parròquia ha pogut eixugar tot aquest dèficit.
L’altra cosa que em va demanar el bisbe és que la parròquia procuràs treballar conjuntament i amb harmonia amb la comunitat de Sant Felip. He de dir que des del principi vaig iniciar unes converses personals periòdiques amb ells, per a combinar en els dos llocs els horaris de les misses, per a fer conjuntament la catequesi, per a dur uns criteris comuns a l’hora de celebrar els funerals... Fins que un dia, el 22 de gener del 2016, la Comunitat de Sant Felip va publicar a la seva pàgina web el comunicat següent: “La Congregació de l’Oratori de Porreres assistí en ple a la missa funeral per sor Antònia. Després d’escoltar atentament la forma i el fons de l’homilia, consideram, com a Congregació, que ha arribat el temps de caminar de forma totalment lliure i autònoma... Fins a noves realitats no assistirem com a Congregació a actes parroquials per no interferir en la seva dinàmica que respectam profundament...” Fins aquí les seves paraules.
L’homilia en qüestió, que és la suposada causa d’aquella ruptura, jo l’havia llegida i la conserv escrita. Qui vulgui recordar què vaig dir, que va causar la ruptura amb Sant Felip, amb molt de gust li donaré una còpia. Però em sap greu, i ho tenc com una espina clavada, el fet de no haver sabut complir l’encàrrec que em va encomanar el bisbe, de treballar conjuntament i amb harmonia amb la comunitat de Sant Felip. Crec que he fet lo que bonament he pogut, però no n’he sabut més. Perdonau-me per la part de culpa que pugui tenir jo i pel mal exemple que hem donat a davant els ulls d’una part del poble. Tots aquests anys he sentit obsessivament dins mi aquella pregària de Jesús: “Pare, us deman que els meus deixebles estiguin units i així el món cregui que vós m’heu enviat” (Jn 17, 21). Esper que el nous rector i vicari de Porreres tenguin més virtut, o més recursos per aconseguir-ho. Ells faran l’entrada com a nous rector i vicari de la parròquia de Porreres dia 1 de setembre a la missa de les 8 de l’horabaixa. Han estat al meu costat en aquesta Eucarstia. Són mossèn Francesc Munar i Fra Pep Gelabert, franciscà, que serviran conjuntament al mateix temps les parròquies de Campos i Porreres.
De moment pens anar a viure a la casa que els meus pares em deixaren a Campos i donar una mà en tot lo que bonament pugui a la parròquia del meu poble o a les altres parròquies dels voltants. Gràcies a tots per la vostra acollida i per aquests anys que he conviscut amb vosaltres. I, sobretot, gràcies al grup important de voluntaris de la parròquia, que m’heu acompanyat i ajudat, perquè sense vosaltres no hagués pogut dur a bon terme la missió d’anunciar l’Evangeli i de servir la comunitat cristiana. Repetesc, gràcies.
Homilia del dia de sant Roc - Rector Sebastià Salom Mas 16-08-19
Homilia en el dia de Sant Roc (Porreres 2019) (Evangeli Joan 14, 6-14)
Què vos puc dir de Sant Roc i de la seva relació amb Porreres que ja no ho hàgiu sentit contar pels distints predicadors que un poc cada any vos han anat recordant? Només vos diré que va ser un cristià que va donar testimoni de la seva fe, i que va ser reconegut per l’Església oficial com un exemple a seguir.
Em permetreu que avui, després de cinc anys de servir i acompanyar la comunitat cristiana de Porreres, vos faci ara un resum de la meva fe, i al final de la missa faré un resum de les principals activitats parroquials que durant aquests cinc anys s’han duit a terme.
En altre temps, quan les esglésies s’omplien cada diumenge i la gent vivia un clima social de cristiandat, es donava per suposat que la gent creia en Déu, que coneixien la història sagrada i els evangelis, que els infants recents nats rebien el baptisme, que uns anys després assistien al catecisme i rebien la primera comunió, que després rebien la confirmació i més endavant es casaven per l’Església.
Els temps han canviat i els costums també. Es manté, això sí, el costum a Porreres de celebrar una Missa solemne el dia de Sant Roc. Però entre els assistents supòs que estareu d’acord amb mi que no tots se senten igualment cristians. Uns se senten ateus o agnòstics, és a dir o que no creuen en Déu o que no estan segurs de si hi creuen o no. Uns altres se senten indiferents. Uns altres diuen que són creients però no practicants. I ens hem de respectar tots.
Abans, creure en Déu era el punt de partida per a poder ser cristians, perquè esser cristians era creure que Jesús de Natzaret era el fill de Déu. Actualment dins l’humus o el substrat o la terra o l’ambient del món occidental sembla que ja no hi ha Déu, o és com si Déu no existís i per això no és fàcil que dins aquest aire general que respiram hi pugui néixer i créixer la fe cristiana. Si no creim en Déu, ¿com podem creure en el Fill de Déu? Però, encara que el nostre món prescindeixi de Déu, encara que dins l’aire que respiram pareix que no hi ha Déu, sí que hi ha, i més que mai, la persona humana, els seus drets, la seva salut, el seu benestar, la seva felicitat. Déu no és el centre, com ho era abans. Ara el centre és la persona humana.
Però curiosament els cristians creim que Jesús de Natzaret era una persona humana com nosaltres. Sí, és ver que també creim que Jesús era Déu, però els coetanis de Jesús i els seus primers seguidors, abans de creure que era fill de Déu, havien pogut veure amb els seus propis ulls que era una persona humana com ells. No va ser fins més tard que cregueren que aquell home Jesús també era Déu.
Si la gent del nostre temps no creu en Déu o viu com si Déu no existís, l’home actual podria ser cristià si canviava el xip de la seva fe. Cristià vol dir seguidor de Jesús, el Crist. Vull dir que en lloc de començar a pensar en Déu, de si hi creim o no, de si creim que Déu és així o així deçà, comencem per conèixer Jesús de Natzaret, que era una persona senzilla del poble, que va viure fent el bé i que es va desviure per ajudar els més pobres. Mirem Jesús com el nostre model d’home a seguir per anar construint amb ell un món millor.
Si l’humus o el substrat o la terra on va néixer la nostra fe ja no és Déu, actualment la terra fèrtil de la nostra fe cristiana sí que podria ser la persona humana, perquè Jesús pot esser el nostre model d’home. És l’afirmació que va fer en Pilat abans de condemnar-lo a mort, quan, sense témer-se’n de lo que deia, va dir d’ell: “Aquí teniu l’home”. Aquí teniu el model d’home, diria jo.
Llegim a l’Evangeli que Jesús havia dit: “A Déu ningú no l’ha vist mai. Qui m’ha vist a mi, ha vist el Pare”. És a dir que les imatges que de Déu nosaltres ens hem prefabricat poden ser falses. Mirem primer Jesús, mirem què va fer ell, com va viure, escoltem què ens diu ell. Creis-me: Si coneguéssim el Jesús dels evangelis, si el donàssim a conèixer als nostres fills i nets, després, a través de Jesús tal vegada podríem retrobar la fe perduda en Déu. I si, fent-nos seguidors de Jesús no arribàssim a retrobar la fe perduda en Déu, almanco hauríem retrobat el model d’home que tanta falta ens fa per anar construint un món millor, que aquest món millor –estigueu-ne segurs- sí que ens fa molta de falta. Si no ho feim així, si no seguim l’exemple humà de Jesús, el nostre cristianisme es podria anar diluint, i es podria anar convertint en un simple reducte cultural o en un simple residu folklòric.
Aquest seria el meu darrer consell o desig en aquesta darrera Eucaristia que presidesc com a rector de la parròquia de Porreres: Si vos considerau cristians, interessau-vos per conèixer més i més a Jesús de Natzaret. Gràcies.
Festa d'acció de gràcies pels donats de Monti-sion
Tal i com publicàvem a la Semilla 703, aquest proper diumenge 14 de juliol 2019 a les 18 h hi haurà celebració de l'Eucaristia a la capella del santuari de Monti-sion que presidirà Mn. Pere Torres i en haver acabat na Bel i en Joan convidaran a tots els assistents a un piscolabis a la clastra.
Aquí teniu les paraules que es varen publicar al Facebook de Monti-sion el passat 04-07-19:
Com molts ja sabeu el proper dia 31 de juliol, els donats de Monti-Sion, en Joan i na Bel, posen punt i final a una vida com a cuidadors d’aquest lloc màgic, Santuari de tots els porrerencs i de la gent que l’estima.
Per això, el proper diumenge dia 14 de juliol a les 18 hores a la capella de Monti-Sion, celebrarem una missa d’acció de Gràcies a la Mare de Déu de Monti-Sion, oficiada per Don Pedro Torres, qui ens va confiar aquesta tasca que hem fet els darrers 45 anys.
Volem convidar a tot el poble de Porreres, familiars i amics que hem conegut durant aquests anys, a que ens acompanyin en aquest moment tant assenyalat per nosaltres.
En acabar la missa, hi haurà un petit refrigeri per a tots els assistents.
Moltes gràcies!
Jornades de portes obertes a la Residència Parroquial
Com ja s’ha anat anunciant, a finals d’any han de començar les obres del nou centre de dia que estarà ubicat a l’antiga residència parroquial.
Per aquest motiu, des de l’ajuntament de Porreres se’ns ha comunicat que les dependències han de quedar lliures de mobiliari i altres estris que no podran ser emprats al futur centre de dia.
És per aquest motiu que des del Consell Parroquial es va pensar en fer unes jornades de portes obertes per posar a disposició de la gent de Porreres els mobles, paraments de cuina, accessoris de bany i objectes de decoració a canvi d’un donatiu. Els mobles de més valor han estat taxats per un expert, encara que el seu valor estarà rebaixat.
Els donatius recaptats aniran destinats a les futures obres de restauració del Santuari de Monti-sion.
Moltes gràcies.
Homilia del diumenge 14 any C
Homilia en el diumenge 14 (any C) 7 de juny de 2019
¿Ens agrada més rebre o donar? És una primera reflexió sobre el final de la lectura de l’evangeli que acabam d’escoltar. ¿Ens agrada més rebre o donar? Una primera resposta, sense pensar-ho gaire, seria que ens agrada més rebre que donar. Però si ho pensam un poc, segurament respondríem que ens fa més feliços donar que rebre. Els 72 deixebles, que Jesús va enviar de dos en dos, eren enviats a donar i varen tornar tot contents per lo que havien rebut, es a dir per l’èxit que havien tengut. Havien estat enviats a anunciar que el Regne de Déu era a prop, havien estat enviats a donar una bona notícia, una molt bona notícia. I ells tornaren tot contents dient que havien curat malalts i que fins i tot havien tret dimonis. I Jesús els ve a dir: “no vos heu d’alegrar pels resultats obtinguts, sinó per lo que haureu donat”. Tots nosaltres, els cristians, som aquests 72 deixebles que som enviats a donar la bona notícia de l’Evangeli, sense esperar-ne els resultats. Som enviats a donar, no a rebre satisfaccions. Som enviats a sembrar, no a recollir els fruits.
Homilia del diumenge 13 any C
Homilia en el diumenge 13 (any C) 30 de juny 2019
Il·lustració: Sr. Josep Lluís Martínez i Picañol (Picanyol)
Sempre solem tenir o trobar motius (o excuses) per no fer una determinada cosa. Una excusa sol esser un motiu fals o no suficientment justificat.
Per exemple quan qualcú diu: “No tenc temps d’anar a veure mon pare a l’hospital o a la residència”, i passa un mes o un any sense anar-l a veure, no tenir temps per anar a veure son pare ¿és un motiu o és una excusa?
Per exemple quan qualcú diu: “No puc assistir a la reunió de pares de l’escola”, i no va a cap reunió durant tot el curs, no tenir temps per anar a una reunió de pares ¿és un motiu o és una excusa?
I així seguint, podríem fer una llista llarga de preguntes sobre la nostra vida de cada dia. Tots tenim una escala de valors, unes preferències. Feim les coses que consideram que són més importants, i deixam sense fer les coses que consideram que no són tan importants.
Homilia del Corpus 2019
Homilia en el dia del Corpus (23 juny 2019)
La nostra vida i la nostra societat estan plenes de símbols. Els països tenen una bandera amb uns colors determinats, els equips de futbol també, un llaç groc a la solapa té un significat... Les religions també tenen uns símbols... per exemple una creu és un símbol dels cristians.
La festa que celebram avui també és un símbol. Un símbol que va triar Jesús. Jesús no va triar la creu com a símbol dels seus seguidors. Varen ser els seus seguidors els qui molts d’anys després adoptaren el símbol de la creu. Les primeres representacions del cristians que es conserven amb pintures o escultures dels primers segles del cristianisme no eren la creu, sinó el bon pastor, o un pa i el peix, o una taula amb un pa i una copa.
El pa i el vi que Jesús va deixar als seus deixebles com a memorial seu són un símbol, són molt més que un símbol, són un resum de tota la seva vida. A les lectures que acabam d’escoltar hem vist alguns aspectes d’aquest símbol.
Sant Pau, a la seva carta als corintis, ens ha recordat el sopar que Jesús va celebrar amb els seus deixebles la nit abans de la seva passió i la seva mort. I els va dir que aquell pa era el seu cos que en vida ja s’havia fet trossos per ells i que s’acabaria de fer trossos amb la seva mort imminent. I aquella copa de vi era la seva sang que s’havia vessat ja per ells i que s’acabaria de vessar amb la seva mort. I els va dir que amb aquella sang se segellava una nova Aliança.
Homilia en la festa de la Santíssima Trinitat 16-06-19
Homilia en la festa de la Santíssima Trinitat 16-06-19
Record que, quan estudiàvem Teologia en el Seminari, una de les assignatures més difícils era el tractat sobre la Santíssima Trinitat, perquè intentava explicar en termes filosòfics el misteri de Déu: un sol Déu en tres persones.
I sé que hi ha capellans que diuen que els costa molt preparar l’homilia d’aquest dia, perquè no els resulta fàcil explicar el misteri de la Santíssima Trinitat.
En canvi a mi, no sé si és per la meva experiència a un país del Tercer Món, resulta que és una de les homilies que més m’agrada fer. M’agrada explicar amb paraules entenedores com entenc jo aquest misteri de Déu.
1ª reflexió: Que Déu es Trinitat, a mi em dóna a entendre que Déu no és un personatge solitari, sinó que Déu és relació, és comunicació, que Déu és família. I Déu va crear l’home a la seva imatge. No hem estat creats per viure en soledat, ni per relacionar-nos amb Déu com amb un telèfon particular, cadascú pel seu compte. Déu és família. I Déu vol esser part de la nostra família i vol que nosaltres siguem part de la seva.
Llegeix més: Homilia en la festa de la Santíssima Trinitat 16-06-19
Homilia de la Pentecosta 2019
Homilia en la festa de Pentecostés 2019.
De cada vegada hi ha més musulmans entre nosaltres. I una de les principals crítiques dels musulmans contra els cristians és perquè diuen que els cristians creim que hi ha tres déus, i ells, en canvi, diuen que creuen en l’existència d’un sol Déu, que és Al·là.
Deixant a part el nom que cada llengua té per anomenar a “déu”, els cristians hem de tenir clar que “esser cristians” vol dir, sobretot, esser seguidors de Jesús. I Jesús diu repetidament a l’evangeli que qui l’ha vist a ell ha vist Déu, el seu Pare, perquè el Pare i ell són u. I en altres ocasions parla de l’Esperit, que ell enviarà en nom seu. Al llarg de la història, per a explicar el misteri de Déu (Deu-Pare, Déu-Fill i Déu-Esperit) els cristians han cercat molts de raonaments i en el segle quart ho formularen amb el dogma de la Santíssima Trinitat: que hi ha un sol Déu en tres persones. Però al final ens quedam sense poder comprendre com és en realitat aquest misteri de la Santíssima Trinitat. I només ens queda la paraula “creure”. Creure és acceptar sense entendre. Creure és acceptar sense tenir-ne proves.
Però els cristians també creim, com els musulmans, que hi ha un sol Déu. Ells creuen que Déu es va manifestar a través del seu profeta Mahoma o Mohamed i a través del seu llibre sagrat, que és l’Alcorà.
I els cristians, en canvi, creim que Déu és el Pare de Jesús, i que el llibre que conté la vida i la Paraula de Jesús és l’Evangeli. Creim que és escoltant Jesús, i sobretot, seguint el seu exemple com caminam cap a la comprensió de Déu, i cap a la participació en el seva vida.
Homilia del dia de l'Ascensió 02-06-2019
Homilia en el dia de l’Ascensió 02-06-2019
Quan hi ha un líder indiscutible a una empresa, a una associació o a un grup d’amics, i el líder es mor o no pot continuar dirigint l’organització, els altres s’han de fer càrrec de les responsabilitats, o, si no, aquella empresa pot desaparèixer o l’associació es pot desfer.
Així devien estar els apòstols després de la mort del Bon Jesús. Ell havia estat el líder del grup, els altres li deien “mestre” o li deien “senyor”. És ver que després de mort durant una temporada l’havien vist ressuscitat. Però un bon dia Jesús va desaparèixer de la seva vista i ells es varen haver de fer càrrec de l’empresa, varen haver de pilotar ells tots sols la barca sense el seu principal patró.
Aquest és el primer significat de la festa de l’Ascensió. Jesús puja al cel, és a dir, deixa que els deixebles es facin càrrec de la seva empresa. Si ell no els hagués deixat tots sols, ells no haguessin estat capaços d’agafar les responsabilitats. A partir d’aquell moment, els apòstols, en lloc de continuar reunits a l’entorn de Jesús ressuscitat es dispersaren i “se n’anaren a predicar pertot arreu” (com ho hem llegit a l’evangeli).
Una veu els havia dit, quan ells, embadalits, es quedaven mirant cap amunt: “Homes de Galilea, per què vos quedau mirant el cel?” La missió dels apòstols no era la de viure de records, recopilant i reconstruint tot quant havien vist i après de Jesús. La seva missió era la d’anar per tot el món donant testimoni del Regnat de Déu, d’aquell món nou que Jesús els havia ensenyat a construir.
Un segon significat de la festa de l’Ascensió és la promesa de l’Esperit Sant, que els farà costat en tot moment, a fi que puguin anar cercant i trobant la resposta adequada a les situacions de cada lloc i de cada temps.
Per una part es tracta de caminar amb els peus en terra, per anar construint el Regnat de Déu en qualsevol temps de la història (en temps de l’Imperi romà o en el segle vint-i-ú). Es tracta d’anar construint el Regnat de Déu a qualsevol part del món (des de les societats més avançades fins a les més pobres).
Homilia del diumenge 6è de Pasqua. Any C (26 maig 2019)
Homilia 6 diumenge de Pasqua. Any C (26 maig 2019)
D’una persona que estimàvem, les darreres paraules que ens va dir abans de morir ens solen quedar gravades dins el nostre record. Diumenge passat vàrem escoltar una d’aquestes darreres paraules que Jesús ens va deixar, quan va dir als seus deixebles: “Un manament nou vos don, que vos estimeu així com jo vos he estimat”.
L’Evangeli d’avui també ens ha recordat unes altres paraules del testament de Jesús:
La primera: “L’Esperit vos ho ensenyarà tot i vos farà recordar tot lo que vos he dit”.
És la promesa de la presència i l’assistència de l’Esperit, que es manifesta sobretot quan ens reunim dos o més en nom de Jesús. El Concili Vaticà segon, que és l’assemblea dels representants de totes les comunitats cristianes del món, entre moltes altres coses, ens va dir que hem de saber interpretar “els signes dels temps” i descobrir “les llavors del Regne”.
La primera generació de cristians va tenir un primer problema: Si obligar, o no, tots el cristians a la circumcisió i a les altres lleis dels jueus. En el nostre temps les noves generacions de cristians tenen unes altres qüestions. Entre elles, per exemple: batiar els infants de petits?, o esperar que es batiïn quan ja siguin grans? Casar-se abans de conviure?, o conviure abans de casar-se?
La segona paraula del testament de Jesús: “Vos deix la pau, vos don la meva pau. No com la dona el món”.
Quina és la pau de Jesús? No és la pau dels cementeris, perquè els cristians no creim en un Jesús mort, sinó en un Jesús viu, que continua present enmig de nosaltres. Ni és la pau dels vençuts, que callen per por, perquè estan sotmesos a les lleis dels vencedors. La pau de Jesús és la pau del diàleg, de la concòrdia, de la bona convivència, de la conquesta contínua dels drets humans.
La tercera paraula del testament de Jesús: “Vos n’heu d’alegrar que me’n vagi al Pare”.
Si Jesús no se n’hagués anat, els deixebles no haurien après a prendre iniciatives ni responsabilitats. I els temps canvien. Arriba un dia en què els pares han de deixar les responsabilitats als fills. Després vindran els nets i les generacions següents una rere l’altra. Igualment, les empreses per a poder sobreviure s’han d’adaptar als canvis de la societat, s’han de renovar amb noves idees i s’han d’obrir a les noves descobertes de la ciència i de la tècnica. Les comunitats cristianes també s’han de renovar segons cada temps i cada cultura. Jesús va deixar la direcció de l’empresa en mans dels seus deixebles i els va prometre la seva assistència a través de l’Esperit, que els cristians hem de saber escoltar i discernir.
Com ens va dir el Concili Vaticà II, els cristians hem de saber interpretar els “signes dels temps” i hem de saber descobrir “les llavors del Regne”. No ho podem fer només individualment, cadascú pel seu compte, sinó també units formant comunitat, ajudats per la Paraula de Déu, per l’exemple de Jesús i amb l’assistència del seu Esperit.
