Homilia del diumenge 4rt de Pasqua 12-05-19
Homilia en el diumenge 4 de Pasqua (any C) 12-05-19
De moltes maneres i amb molts d’exemples veim a l’Evangeli que Jesús ens ensenya com és la Salvació que ell ens ofereix i ens explica com és el Regnat de Déu que ell es proposa construir. Jesús és el camí, la veritat i la vida. Jesús és el pa de vida eterna. Jesús és la llum del món. I avui la lectura de l’Evangeli ens ha dit que Jesús és el Bon Pastor.
Aquestes paraules de Jesús no s’han d’interpretar com si Jesús ens volgués dir que nosaltres ens hem de comportar com a ovelles sense intel·ligència, que es limiten a seguir la veu del seu pastor per por de no rebre una bastonada. Jesús no ens mira com a una guarda d’ovelles, sinó com a germans seus, com a fills de Déu, però, tal com ho hem sentit, ell ens diu: “Les meves ovelles escolten la meva veu, jo les conec i elles em segueixen”. Jesús, el nostre pastor, ens coneix a tots, cadascú pel seu nom, i no solament això, sinó que ens coneix per dedins, d’un a un, sap quins són els nostres pensaments, els nostres sentiments i els nostres desitjos.
Ha mort el que va ser rector de la nostra parròquia de Porreres, Mn. Bartomeu Tauler Valens
Ha mort Mn. Bartomeu Tauler Valens, que va ser rector de la nostra parròquia de Porreres des de 1987 a 1999.
Se li donarà el darrer adéu en el tanatori del cementiri de Felanitx avui, dissabte dia 11 de maig, des de les 16.00 h a les 18.30 h.
El funeral se celebrarà dilluns dia 13 de maig a l’església parroquial de Felanitx a les 20.00 h.
Mn. Bartomeu Tauler va néixer a Felanitx fa 74 anys. Ha servit com a capellà de la diòcesi de Mallorca durant 52 anys en diferents parròquies de Ciutat i de la Part Forana i amb diferents càrrecs diocesans com vicari episcopal i secretari diocesà de Pastoral. Va servir també durant cinc anys la missió diocesana a Perú.
Ha estat una persona i un capellà molt estimat en tots els llocs on ha dedicat uns anys de la seva vida.
Que descansi en pau i que pregui per nosaltres des de la benaventurança del Regne de Déu.
Homilia del diumenge de l'Àngel - Festa de Monti-sion 28-04-19
Homilia en el diumenge de l’Àngel, festa de Monti-sion
De Tomassos n’hi ha molts. Uns ho són obertament: “No ho creuré fins que ho vegi”. Uns altres no estan tan segurs, tenen dubtes. No ho diuen obertament, però ho pateixen interiorment, en silenci.
Esser cristià és creure que Jesús ha ressuscitat i ser-ne testimonis. Dues coses: creure que Jesús ha ressuscitat i ser-ne testimonis.
Primera pregunta que ens hem de fer: ¿Què em falta a mi per a poder creure?
A Joan li va bastar veure la tomba buida, però a Pere no. Se’n va anar tot estranyat. (Lluc 24, 12 i Joan 20, 1-10).
A Maria Magdalena no li va bastar veure’l ressuscitat ni parlar amb ell, va necessitar sentir que la cridava pel seu nom (Joan 20, 14-16).
Als deixebles d’Emaús no els va bastar caminar amb ell i conversar plegats. Només varen creure que era ell quan, asseguts a la taula, varen veure com rompia el pa (Lluc 24, 13-31).
Tomàs no volia creure si no li podia posar els dits dins les llagues, però finalment va creure sense tocar-lo (Joan 20, 27-29).
I jo, ¿què necessit per poder creure?
Llegeix més: Homilia del diumenge de l'Àngel - Festa de Monti-sion 28-04-19
Homilia del diumenge de Pasqua 21-04-19
“¿Per què cercau entre els morts el qui és viu?”
Aquesta és la pregunta d’aquell matí de Pasqua, que va ressonar dins les orelles de les dones que anaven al sepulcre.
I la història es repeteix: ¿Per què cercam Jesús dins el record del passat, quan el tenim viu i present enmig de nosaltres?
¿Per què ens agrada més acompanyar Jesús mort en creu a una processó, o fer-li un betlem en arribar Nadal, i quedar-nos tan contents?
¿Ens estimam més un Jesús infant dins un bres, perquè encara no parla, o un Jesús ja mort damunt la creu, perquè ja no parla?
¿Ens estimam més no haver-lo d’escoltar, perquè ens podria posar nerviosos?
¿Pensam que no és ell qui ens ha de dir què hem de fer, sinó que som nosaltres els que li hem de retre homenatge a la nostra manera?
Jesús va dir als seus amics i ens ho continua dient a nosaltres, si el volem escoltar: “Qui vol ser deixeble meu, que agafi la seva creu i em seguesqui”. La nostra creu sí que la duim, però volem seguir el nostre camí pel nostre compte.
Jesús va dir als seus amics i ens ho continua dient a nosaltres, si el volem escoltar: “Jo estaré sempre amb vosaltres”. “Quan vos reunireu dos o més en nom meu, allà hi seré jo enmig de vosaltres”. I nosaltres pensam i deim: jo crec en Déu, sí, però a la meva manera... No necessit que ningú em digui qui és Déu i com és Déu. Jo ja ho sé.
Jesús va dir als seus amics i ens ho continua dient a nosaltres, si el volem escoltar: “Aquest és el meu pa. Els qui en mengin tendran la meva vida”. I nosaltres deim: jo som cristià, sí, però no em fa falta ni la Paraula de Jesús ni el seu Pa. Tot lo que ell em pugui dir, jo ja ho sé.
Jesús va dir als seus amics i ens ho continua dient a nosaltres, si el volem escoltar: “Tot lo que faceu a un d’aquests més petits, a mi m’ho feis”. Jo en canvi dic: Ja sé què he de fer, i no necessit que ningú em doni lliçons.
¿No ens en donam compte? No creim que Jesús hagi ressuscitat. No creim que Jesús continua viu i present enmig de nosaltres. No creim que Jesús ens continua parlant. No creim que Jesús viu enmig de nosaltres i es fa contínuament topadís dins la nostra vida. No necessitam que Jesús hagi ressuscitat. No ens fa gens de falta.
Ens estimam més contemplar Jesús infant per Nadal dins la cova de Betlem, perquè encara no parla. I ens agrada més veure’l ja mort, damunt la creu, perquè ja no parla.
Però, Jesús ressuscitat viu enmig de nosaltres i ens continua parlant.
Homilia del Diumenge de Rams 14-04-2019
Homilia en el diumenge de Rams (14-04-2019)
(Reproducció d’un article publicat al Setmanari Dijous dia 12-04-1984)
Entre dos mons – Rei i Reu
Cada època té els seus personatges importants, siguin líders polítics, artistes, literats o esportistes. El pas del temps, que és més exigent, els porga després per uns sedassos més prims i en fa una triadella.
El procés històric dels líders és molt desigual. Uns passen desapercebuts mentre viuen i els seus mèrits no són reconeguts fins després de la mort. N’hi ha que triomfen en vida, moren en el zenit de la glòria i són oblidats després. Altres, després d’haver tastat la mel de l’èxit, han de beure la fel del fracàs.
I d’entre tots els líders coneguts, cap ha tingut una caiguda tan fulminant com la d’aquell que pocs dies després d’escoltar el clam d’entusiasme de “Visca el nostre Rei” va haver de sentir uns dies després els crits de condemna de “Crucifica’l, que s’ho mereix”. Va ser un líder desconcertant. Va voler unir dues coses impossibles: la d’esser rei per aclamació popular i reu de mort també per sentència del poble. Fixem-nos que només va acceptar el títol de rei precisament quan no li’n quedava cap aparença i quan, acceptant-lo, sabia que firmava definitivament la seva sentència de mort. Així ho deia la inscripció de la creu: INRI (Jesús de Natzaret Rei dels jueus).
D’aquesta manera tan paradoxal s’unia el cel amb la terra, es rompia la línia divisòria entre els bons i els dolents. Déu acceptava ser reu de mort per tal que l’home comprengués que és rei de vida.
L’eufòria del Diumenge de Rams (tesi) s’entroncava amb el fracàs del Divendres Sant (antítesi) i una amb l’altra engendraven la nova vida de Pasqua (síntesi).