Catalan English French German Italian Portuguese_portugal Spanish


(Article publicat a la pàgina RELIGIÓN dels diumenges en el DIARIO DE MALLORCA, dia 6 d'agost de l'any 2000).

Quan vas convidat a un dinar, serveixen a tothom el mateix menú. Però quan vas a un restaurant pel teu compte, pots triar a la carta. De cada vegada sembla que hi ha més cristians a la carta. "Vostè, de primer, què creu?": Jo crec en Déu, però no crec en l'Església. "I vostè?": Jo crec en Jesús, però no crec en la resurrecció. "I de segon, com dóna testimoni?": Jo faig cada mes un donatiu pels pobres, però no mescl els meus negocis amb la meva fe. Jo no estic casat per l'Església, però per Nadal i Pasqua m'agrada anar a combregar. "I de postres, com celebra la seva fe?": Jo no vaig a missa cada diumenge, però estic inscrit a una confraria de Setmana Santa. Jo no he batiat els infants, però m'agradaria que fessin la primera comunió.
La qüestió és si les comunitats cristianes hem d'acceptar aquesta moda com a irreversible, i a partir de la demanda hem de procurar oferir un bon producte, és a dir: ben condimentat, amb ingredients d'evangeli suficientment nutritius per no desaprofitar l'ocasió d'evangelitzar, però que al mateix temps resultin gustosos i bons de pair. I esperar que, si n'han quedat contents, tornin en una pròxima ocasió, amb el consol de pensar que "qualque cosa queda" i que "val més això que no res". És una opció.
Una altra opció seria la de plantar cara a la moda i plantejar la identitat cristiana d'una manera més radical. No hi valdrien les mitges tintes, o som cristians o no ho som. L'Església, en aquest cas, no seria com una oficina de servicis religiosos a la carta, sinó com una família o una comunitat, en la qual els seus membres ho haurien de ser amb totes les conseqüències, a les verdes i a les madures, tant a l'hora de compartir les feines com a l'hora de seure a taula. Si s'acceptava aquesta segona opció, l'autoritat de l'Església hauria d'actualitzar els criteris per a saber qui és cristià o qui no ho és, a partir d'uns mínims indispensables: establir quines veritats s'han de creure necessàriament, quins comportaments morals s'han de complir i en quins actes religiosos s'ha de participar regularment.
En canvi sembla que l'Església actual s'esforça per mantenir simultàniament les dues opcions, és a dir, un llistó d'exigències molt alt, en teoria, per no perdre la fidelitat a unes tradicions multiseculars, però amb una gran tolerància, a la pràctica, per no perdre la gran massa de fidels. Seguint amb el símil del restaurant podríem dir que l'Església no es cansa d'oferir uns plats recomanats de la casa (assistir a sessions de formació i catequesi, col•laborar en diversos grups, participar activament a la missa dominical, etc...), però molts dels seus fidels es desentenen de l'oferta i només s'interessen per consumir els plats de la seva preferència (el bateig sense preparació, la primera comunió que també serà la darrera, o el casament per l'Església perquè el reportatge de fotos resulta més guapo, etc...)
Fa uns anys vaig proposar que per fer front a aquesta situació és podria diversificar l'oferta en dues etapes:
Una primera celebració per a tothom, que no inclouria ni l'Eucaristia ni els altres sagraments. Així es podria donar acollida a la gran massa de fidels, que demana un servici religiós i que mereix un respecte, encara que no comparteixi al cent per cent els plantejaments de l'Església. En lloc del baptisme, s'oferiria, per exemple, una celebració d'acció de gràcies a Déu pel naixement de l'infant. En lloc de la primera comunió, una celebració d'entrega dels evangelis. En lloc del sagrament del matrimoni, una celebració d'esponsàlies. En lloc d'una missa funeral, unes exèquies amb pregàries pel difunt i paraules de consol per a la família. En lloc d'una missa per a commemorar una festa popular o un acte social, es podria fer una celebració de la Paraula amb lectures, amb cants i amb parlaments diversos. Un temps després, una segona celebració, però solament per a aquells cristians que haurien seguit unes sessions de preparació específiques o que complirien uns requisits determinats, que consistiria a celebrar pròpiament el sagrament, desvinculat ja de qualsevol acte social.
Però, si volem ser realistes, aquella proposta no resulta viable. I per molts de motius, que ara no m'allarg a explicar. Per això, en lloc de somiar solucions utòpiques i de quedar-nos mentrestant fent lamentacions, la resposta que sí que podem donar ja ara els cristians que estimam l'Església -i no tirem la pilota només als capellans- és la d'acollir de tal manera els fidels ocasionals que, quan s'acostin a demanar un servici "a la carta", es trobin agombolats per una comunitat que intenta viure amb fidelitat a l'Evangeli, se sentin atrets per unes celebracions viscudes i participades, i els entrin curiositat i ganes d'apuntar-se al menú dels "plats recomanats de la casa".

--------------

Església: Instància de poder o grup de contrast?

(Publicat a la pàgina de RELIGIÓN del DIARIO DE MALLORCA, DIA 3 DE MARÇ DE 1996)


Els primers cristians començaren per ser un petit grup dissident dins el judaisme i eren considerats com una secta: "la secta dels natzarens" (Ac 24,5). Després, quan sortiren del cercle tancat dels jueus i no s'ajustaven al sistema religiós de l'Imperi Romà, varen ser acusats d'"ateus" (així consta d'alguns màrtirs del temps d'emperador Domicià els anys 91 i 95). És a dir que durant els primers segles la fe i l'estil de vida dels primers cristians no encaixava amb la forma de pensar i de viure de la societat del seu temps. Però la situació va canviar quan el cristianisme obtingué la llibertat de culte amb l'Edicte de Milà (l'any 313) i sobretot quan a partir del segon Concili de Constantinoble (l'any 381) i en anys successius amb la publicació de diverses lleis, l'emperador Teodosi convertí de fet el cristianisme en la religió oficial de l'Imperi Romà. Llavors va començar un període que nosaltres coneixem amb el nom de "cristiandat", i durant el qual cristianisme i societat vénen a ser una mateixa cosa. Situació que en el nostre país ha perdurat pràcticament fins als nostres dies.
Actualment les coses van canviant i tornam a viure un ambient social semblant al que vivien els primers cristians, és a dir d'haver d'anar a contracorrent i d'actuar com a grup de contrast. La idea no és meva, sinó que l'he llegida d'alguns teòlegs coneguts (Gerard Lohfink i Luis González-Carvajal). I no crec que ens hàgim d'esqueixar les vestidures en senyal d'indignació, perquè ben mirat aquesta nova situació, encara que per ventura no sigui la ideal, és la que els Evangelis consideren la més normal quan donen per suposat que els cristians són un petit germen dins la massa. Basti recordar aquells passatges que posen en boca de Jesús paraules com aquestes: "vosaltres sou la sal de la terra" (Mt 5, 13), "vosaltres sou la llum del món (Mt 5, 14), "El Regne de Déu és com el llevat" (Lc 13, 33). Moltes de paràboles de l'Evangeli també s'entenen millor si s'interpreten amb aquesta clau.
Per tant, si la nostra situació s'assembla a la dels primers cristians, tal vegada també la seva forma d'actuar ens pot servir d'exemple. Recordem que les primeres comunitats cristianes, que convivien amb l'Imperi Romà, no estaven d'acord amb moltes de les seves lleis i costums, per exemple amb l'esclavitud, però no pretengueren canviar les lleis, sinó que es limitaven a viure en contrast amb la societat del seu temps, adoptant els membres de les seves comunitats un comportament diferent. Es tractava de començar a construir el Regne de Déu dins les seves comunitats. Per exemple, mentre a defora podien continuar essent amos o esclaus, dins la comunitat tots eren germans. I els amos cristians o donaven la llibertat als seus esclaus, o els tractaven com si no ho fossin. I els esclaus, encara que socialment continuassin essent esclaus, com és el cas d'Onèsim citat a la Carta a Filèmon de Sant Pau, tenien dins les comunitats cristianes els mateixos drets dels altres cristians. Prova d'això: hi hagué esclaus ordenats de preveres i bisbes; i fins i tot hi hagué un papa que havia estat esclau, Sant Calixt.
Ara que l'Església, amb el Concili Vaticà II, ha donat oficialment per acabat el període de cristiandat, hauríem de saber recuperar el nostre antic paper de "grup de contrast". És a dir, si no podem fer canviar les lleis per via oficial, per influències de poder a poder, els cristians hauríem de viure en contrast amb les lleis injustes i amb els comportaments antievangèlics (no avortament, ni pena de mort, ni ruptura de matrimonis per un no-res, ni discriminacions racials, ni sous exageradament desiguals, ni explotació econòmica, ni consum de droga, ni banalització de les relacions sexuals...)
En aquest sentit les comunitats cristianes estan destinades a tornar a ser, com en els primers temps, minoritàries i marginals, i a recuperar la seva missió de ser sal i llum i ferment enmig del món.
Millor si fóssim molts que no pocs, però no per por de tornar pocs hem de rebaixar les exigències de l'Evangeli. Millor si conservam el poder i la influència dins la societat, però no per por de perdre'ls hem de renunciar a l'anunci de les benaventurances i a la denúncia de les injustícies i dels abusos.
I una darrera consideració: esser pocs no voldrà dir que ens creguem esser millors que els altres. Ben al contrari, pel fet de ser més conscients de la missió rebuda de ser seguidors de Jesús i col•laboradors amb ell en la construcció del Regne de Déu en el món, també serem més coneixedors de les nostres misèries i limitacions, perquè, com ens diu Sant Pau, sabem que "portam aquest tresor en gerres de fang, perquè quedi ben clar que aquest poder incomparable ve de Déu i no de nosaltres" (2 Cor 4, 7).

--------------

"L'Església som tots", però... i qui s'ho creu?

(Article que es va publicar a la pàgina RELIGIÓN dels diumenges en el DIARIO DE MALLORCA, dia 12 de novembre de 1995)

Després del Concili Vaticà II se'ns ha dit per pa i per sal que l'Església som tots els cristians. Però, a dir ver, no ens ho acabam de creure: o perquè veim que la jerarquia continua dirigint-la sense tenir gaire en compte l'opinió del poble feel, o perquè difícilment podem aconseguir fer el bateig o la primera comunió d'un fill en el lloc, dia i hora que voldríem.

I és ben ver, no tothom és membre de l'Església, sinó solament els cristians. Però... i qui són els cristians? tots els qui han rebut el baptisme? Només pel fet d'haver estat batiats ja són cristians? Perquè supòs que estareu d'acord amb mi que entre els qui han rebut el baptisme n'hi ha de moltes de castes. N'hi ha, fins i tot, que es declaren increients (ateus, agnòstics o indiferents), o que viuen com si ho fossin. I entre els creients també es dóna una gran varietat de matisos: hi ha els no-practicants, els practicants ocasionals, els practicants habituals i els militants o compromesos. Hi ha també una confusió de conceptes i una ambivalència de significats: les paraules "cristià" i "catòlic" sovint s'empren indistintament, i la paraula "creient" a vegades s'utilitza per a designar simplement el qui creu en Déu, estigui o no inscrit en una religió determinada, mentre altres vegades s'empra com un adjectiu afegit (com és ara "catòlic creient" o "musulmà creient") per a significar que aquella persona és catòlica o musulmana no solament per tradició sinó també per convicció. I el panorama es complica encara més si tenim en compte que les creences o el grau de fe de cadascú difícilment es poden mesurar amb uns patrons preestablerts. I llavors pot passar, i a vegades passa, que qualcú es declari creient sense ser-ho, només per poder celebrar un esdeveniment familiar dins el marc dels usos culturals habituals del seu entorn. Altres es declaren catòlics de tota la vida (no en faltaria d'altra!), i ho raonen simplement dient que perquè creuen en Déu, ignorant tal volta que els protestants i els musulmans, sense esser catòlics, també hi creuen; o s'identifiquen com a catòlics al mateix temps que declaren obertament que no creuen en la resurrecció o en l'Església. Davant aquesta Babel tan impressionant, qui és cristià i qui no ho és?

Francament, em sent incapaç de poder discernir en cada cas concret qui és membre de l'Església i qui no ho és, o qui és cristià i qui no ho és , però permeteu-me que faci unes senzilles indicacions:
a- Esser cristià no és haver arribat a una meta, sinó haver escollit un camí i procurar mantenir-s'hi feels. Més que creure unes veritats abstractes, és allargar la mà a la mà ja allargada de Jesús, fiar-se d'ell i fer camí amb Ell. No és qüestió només de tenir-ne el carnet, sinó d'exercir, ni es tracta tant de complir unes lleis i unes pràctiques com d'esser coherents. És com la fidelitat en el matrimoni: més important que continuar casats és continuar enamorats.
b- Esser cristià no és qüestió de complir uns "mínims", sinó d'aspirar a uns "màxims". La fe és com la vida o l'amor, que necessita créixer contínuament, i si queda estancada o aturada és debilita i es mor.
c- L'Església som tots els cristians en conjunt, no cadascú individualment a títol personal, sinó la comunitat dels seguidors de Jesús. Així queda de clar a l'Evangeli i així ho visqueren els primers seguidors de Jesús, tal com queda explicat en el llibre dels Fets dels Apòstols: "tots els creients vivien units i tot ho tenien al servei de tots" (Fets, 2,44).
d- Tots som l'Església, però no tots els inscrits en el registre de baptisme de les parròquies ho som de la mateixa manera. Uns es troben més enrere en el camí per les dificultats o circumstàncies de la seva vida, i uns altres es troben més endavant perquè han tingut més oportunitats o han rebut més ajudes. Uns tenen uns carismes i fan un servei a la comunitat, i a uns altres els han estat confiades unes responsabilitats. Més important que el lloc que cadascú ocupa en el camí, ho és l'actitud i l'esforç de continuar caminant. I amb la mateixa mesura amb què deixam de caminar, deixam de ser autèntics cristians.
e- Que l'Església som tots no vol dir que sigui nostra, teva i meva, i que cadascú pugui comportar-s'hi com ell vulgui. L'Església és com una família, i la família són tots: el pare, la mare, els fills, els padrins..., i cadascú hi ocupa un lloc diferent amb les seves tasques, les seves necessitats i les seves responsabilitats. Però passa que l'Església és una família molt gran i amb una llarga història, i això fa que les relacions entre els seus membres resultin més complexes.
f- Que tots som l'Església no vol dir només que els altres m'han d'escoltar a mi, sinó que tots plegats hem d'escoltar dins nosaltres l'Esperit Sant promès per Jesús als seus deixebles. Pot ser molt important la meva opinió, i ho és sens dubte, però també és important l'opinió de l'altre i, sobretot, més important encara és recordar i posar en pràctica aquelles paraules de Jesús: "on n'hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo som allà enmig d'ells" (Mt 18,20).

-------------

Homilia en la festa de Sant Agustí (Felanitx 2015)

Hi ha un aforisme llatí que diu "Distingue tempora et concordabis jura", que traduït al mallorquí seria una cosa així com si dèiem: "Situa't en el seu temps i entendràs les seves lleis". Vull dir que la vida de Sant Agustí no es pot entendre fora del seu context. El text són la seva vida i els seus escrits, i el context és el món i la situació en què ell va viure.
Ens traslladam en els finals del segle IV. El cristianisme acaba de sortir de la clandestinitat i de les catacumbes. La fe cristiana ha rebut carta de ciutadania i ja no és patrimoni només d'un petit grup de marginats. S'han convertit al cristianisme no solament l'emperador de Roma i el seu entorn, sinó també algunes escoles filosòfiques d'aquella època. I Sant Agustí, com a professor de reconegut prestigi a Cartago, Roma i Milà, tot i que no pertanyia a una família de l'aristocràcia, però provenia en certa manera de la classe mitja-alta, després d'una joventut dissipada, i ajudat per les pregàries de sa mare, Santa Mònica, es va convertir al cristianisme, es va fer batiar, va ser ordenat prevere i més tard consagrat bisbe, i es va guanyar un lloc entre els anomenats "Pares de l'Església",•com Sant Joan Crisòstom, Sant Ambròs de Milà i Sant Gregori Nacianzè. Sant Agustí va ser bisbe d'Hipona, una comunitat cristiana del nord d'Àfrica, en el territori de l'actual Tunísia, i les seves activitats es movien entre el nord d'Àfrica i el sud d'Europa. I Sant Agustí és important per a la història de l'Església per la influència que va tenir i encara té en l'estructuració del pensament cristià que es va forjar en el seu temps per explicar, entre altres, els dogmes sobre la Santíssima Trinitat, sobre el pecat original i la gràcia.
Tot això ho he dit per explicar l'aforisme que he dit en el principi: "Distingue tempora et concordabis jura" (Situa't a la seva època i entendràs la seva situació).
En temps de Sant Agustí el problema dels Pares de l'Església era el d'integrar la fe cristiana dins les dues principals cultures del seu temps: una era la cultura i la fe dels jueus, que creien en el Déu de l'Antic Testament, i l'altra era la cultura i la fe del poble greco-romà, que creia en els déus de les seves mitologies. I els Pares de l'Església presentaven a Jesús com el fill de l'únic Déu, com a fill de Yahvé, el Déu de la Bíblia, i també com a fill del Zeus dels grecs, o del Deus dels romans.
En el nostre món en canvi, en el món occidental que ens ha tocat viure, sembla que molta de gent no creu en Déu. Uns són ateus (que diuen que no creuen en Déu), uns altres s'anomenen agnòstics (que diuen que no saben si Déu existeix), i uns altres són indiferents (que diuen que creuen en Déu, però aquest Déu en qui creuen no té res que veure amb les seves vides). En el temps de Sant Agustí i a la conca del Mediterrani, l'humus del poble era la fe en Déu (el Déu dels jueus o els déus dels greco-romans). Però si en els temps actuals i a la nostra societat occidental ens falta aquest humus, si no creim en Déu, o si creim que Déu no té res a veure amb les nostres vides, és normal que tampoc no ens interessi ni conèixer el seu fill, ni molt manco esser seguidors seus, és a dir cristians. Una bona part de la societat occidental considera que la religió no és més que un factor històric i cultural, que s'ha de tenir en compte, o que no importa tenir-lo en compte.
Amb aquesta tessitura, em sembla clar que l'humus actual del món occidental no és Déu, sinó la persona humana, els seus drets, el seu benestar, la seva felicitat.
Però curiosament els cristians creim que Jesús de Natzaret era una persona humana com nosaltres. Sí, és ver que també creim que Jesús era Déu, però abans de creure que era fill de Déu, els seus primers seguidors havien pogut veure amb els seus ulls que era una persona humana com ells. En un principi la fe dels primers seguidors de Jesús en la divinitat del seu Mestre va ser una reflexió posterior a la constatació de la seva humanitat. En canvi a nosaltres el procediment de la nostra fe ha estat l'invers: Primer hem cregut en Déu, després hem cregut que Jesús és Fill de Déu, i finalment hem cregut que aquest Fill de Déu també és una persona humana.
Però, si la gent del nostre temps no creu en Déu o no el necessita, els cristians hem de canviar el xip de la nostra fe i el xip de la transmissió de la nostra fe. No comencem parlant-los de Déu, si això no els interessa. En lloc de començar dient que Jesús és el fill de Déu, comencem per parlar de Jesús de Natzaret, que era una persona senzilla del poble, que va viure fent el bé, que es va desviure per ajudar els més pobres, que volia anar construint un món millor i que va morir condemnat a mort. Però que, després de morir, el seus deixebles el varen veure ressuscitat. I varen reflexionar dient: Déu l'ha ressuscitat, Déu li ha donat la raó, Déu l'ha rehabilitat, Déu l'ha reconegut com a fill seu. Jesús els ho havia dit i ells no l'havien acabat d'entendre. Els havia dit que "A Déu ningú no l'ha vist mai. Qui m'ha vist a mi, ha vist el Pare". És a dir que les imatges que de Déu nosaltres ens havíem prefabricat poden ser vertaderes o poden ser falses. ¿Com podríem reconèixer entre molts de personatges quin d'ells és el fill de Déu, si abans no havíem vist mai son pare? Però si hem vist primer el fill, llavors sí que podrem imaginar com és son pare. ¿És el fill el qui s'assembla al seu pare? ¿O és el pare el qui s'assembla al seu fill? A Déu ningú no l'ha vist mai. Al pare ningú no l'ha vist mai, només l'hem imaginat. Al seu fill, en canvi, sí que n'hi ha que l'han vist. Mirem Jesús, mirem què fa, mirem com viu, escoltem què diu i llavors tal vegada, tal vegada llavors, a través de la imatge de Jesús, podrem creure la seva Paraula, podrem apuntar-nos a ser seguidors seus i haurem de canviar la imatge que teníem de Déu.
Creis-me: Si fóssim capaços de recobrar l'interès per conèixer el Jesús dels evangelis i transmetre'l als nostres fills i néts, després, a través de Jesús, tal vegada podríem retrobar la fe perduda en Déu.
Si Sant Agustí va adaptar la fe cristiana a les necessitats de la seva època, nosaltres hauríem d'aprendre d'ell i dels altres "Pares de l'Església" del seu temps a adaptar la fe cristiana a les necessitats del nostre temps. Crec que el Papa Francesc està fent un gran esforç en aquest sentit.
Les lectures de la Paraula de Déu que acabam d'escoltar han estat molt eloqüents. Els primers cristians donaven testimoni de la seva fe amb la seva manera de viure i d'actuar. Sant Agustí, que era un gran deixeble i admirador de Sant Pau, complia els consells que l'apòstol donava a Timoteu: "Predica la paraula... insisteix oportunament..." Els cristians no podem aplegar veles quan bufen vents contraris. I l'evangeli ens ha recordat que el nostre guia, el nostre pastor és Jesús. És a ell a qui hem d'escoltar i seguir, enmig de tantes altres veus que reclamen la nostra atenció.
Molts d'anys i bones festes!