Catalan English French German Italian Portuguese_portugal Spanish

VIA CRUCIS

Pronunciat per primera vegada a Inca l’any 1985

Es pronunciarà enguany a Porreres (Dotze Sermons i Divendres Sant)

1ª Estació: Jesús és condemnat a mort

Tota convivència humana ha d’estar regulada per unes lleis. Són imprescindibles les lleis si volem que es respectin els drets fonamentals de la persona. És ver que no hi ha cap llei perfecta i que n’hi ha unes de millors que les altres, i que en la societat actual les lleis considerades millors són les sortides de la democràcia. Solem dir que la veu del poble és sobirana, i no és cosa d’ara, perquè ja ho deien els antics: la veu del poble és la veu de Déu.

            Doncs bé, aquesta llei, la llei democràtica, la millor llei que els humans han pogut formular damunt la terra és precisament la que condemna Jesús. Jesús no va ser condemnat ni pel poder religiós d’Israel, ni pel poder imperial de Roma, sinó per una sentència del poble: “Crucifica’l, s’ho mereix” era el crit popular. I Pilat no va voler oposar-se a la veu del poble. I Jesús va ser condemnat a mort.

            També en el nostre temps hi ha lleis que continuen condemnant a mort. Lleis sorgides d’un poder dictatorial o d’un parlament democràtic, poc importa, però lleis que maten. Moren condemnats a mort per unes lleis d’economia internacional milers d’infants de l’anomenat Tercer Món. I és ben legal, ningú no n’és culpable. Moren condemnats a mort, víctimes de repressió o de terrorisme, persones considerades culpables segons els tribunals corresponents que decideixen la seva sort. I això no és tot. Hi ha altres morts, no tan escandaloses ni tan periodístiques, com són les morts lentes d’aquells que se senten abandonats, o sense feina, o sense amics, d’aquells que es troben marginats o en situacions irrecuperables. I segons la llei ningú no n’és culpable.

            Continuam condemnant a mort Jesús avui en dia.

2ª estació: Jesús porta la creu al coll

Estam en temps de crisi. Ho sentim a dir, ho deim i ho repetim. No podem anar. Tot costa molt. Vénen temps difícils. Mantenir un negoci és molt feixuc avui en dia. Poder conservar un lloc de feina o un sou és una gran sort.      

              Ens pesen les creus que duim damunt. I una de les més feixugues és l’economia. Però no l’única. Hi ha altres creus personals, hi ha creus familiars i creus professionals. Cadascú sap prou bé les seves creus quines són. I no en podem fugir. Cadascú ha de carregar la seva creu al coll. T’has de guanyar el pa amb la suor del teu front. T’has d’obrir un camí dins la vida. Has de mantenir la teva família. Si no ho fas tu, ningú no ho farà per tu.

            Però no és aquesta la creu de Jesús. Jesús no duu la seva creu. S’ha carregat la dels altres. La seva no hauria estat tan feixuga: viure una vida honrada a Natzaret, guanyar-se el pa com tothom no li hauria duit tants de problemes. Però sortir al mig, anar per camins i carrers posant en pràctica, amb paraules i fets, una major llibertat davant la llei de Déu i la dels homes, defensant la veritat enfront de la falsedat i la mentida, acostant-se als més pobres i proclamant-los fills predilectes de Déu, d’aquí li vengueren els problemes. Es va voler carregar les creus dels altres. Això sí que és feixuc. Si ja no podem dur la nostra, cadascú la seva, ¿com podríem dur a més a més la dels altres?

            I aquesta és precisament la creu que Jesús ens convida a carregar. Més que moltes petites creus, duites individualment cadascú la seva pel seu compte, ens convida a dur-les totes juntes, tots solidàriament, com si només fos una. Ell de totes n’ha feta una, i aquesta és la creu de Jesús, i la creu que ell ens convida a portar.

3ª estació: Jesús cau per primera vegada

Solem ser molt exigents amb els altres i bastant tolerants amb nosaltres mateixos. Volem que els governants solucionin els nostres problemes, que per qualque cosa elegírem els que crèiem que millor defensarien els nostres drets. Per això, quan aquests mateixos governants ens recorden les nostres obligacions, els deixam tot sols.

            I és que en aquest món nostre cadascú mira per ell. Exigim els nostres drets perquè són uns deures que els altres tenen envers nosaltres. I, en canvi, fàcilment oblidam els nostres deures fins que uns altres no reclamen els seus drets.

            Si Jesús ha acceptat la creu, li exigim que la dugui fins al final. És cosa seva! I el deixam tot sol. Quan se l’ha carregada, ell sabrà per què ho ha fet. Que la dugui ell! Veiam com se’n desfarà!.

            N’hi ha que li fan befa quan passa. Uns altres el compateixen, pobret! El resultat és el mateix: el deixen tot sol amb la creu al coll. I li resulta massa feixuga. I cau. Una altra manera de rentar-nos-ne les mans, com Pilat, és veure’l passar i deixar-lo fer. No és assumpte meu! Si l’han condemnat deu ser per qualque motiu! Qui l’ha feta que la pac!

            Exactament igual com passa en el nostre món. Que la creu d’aquell governant o d’aquell polític és feixuga, no és compte meu. Que els empresaris passen crisis, o els obrers perden la feina, ja se n’avendran!.

            ¿Seria possible comprendre que Jesús cau en terra carregat per una creu que no és seva, sinó nostra, teva, meva i de tots? ¿Seria possible comprendre que a la pancarta que duu Jesús a la manifestació que fa Ell tot sol pel camí del Calvari hi ha escrits els drets de justícia, de llibertat, de respecte de tanta gent trepitjada, marginada, oblidada?

4ª estació: Jesús troba la seva mare

Quan estimam una persona faríem qualsevol cosa per ella. L’amor és agosarat i s’arrisca, no té por dels perills. Però també quan estimam una persona i perquè passam pena per ella no volem que li passi cap mal. L’amor lluita per conservar-se a si mateix. L’amor tendeix a ser exclusiu i pot acabar essent egoista. La mateixa força d’estimar pot servir d’impuls al qui estima per a fer coses grans, i pot servir d’obstacle que impedeix fer coses grans a la persona estimada.

            És difícil poder saber com devia veure la mare de Jesús la vida i l’activitat del seu fill. Em resulta fàcil imaginar-la, com tantes altres mares, preocupada, passant pena de veure que parlar així com el seu fill parlava dels fariseus i de les autoritats no li podria dur res de bo. Em resulta fàcil imaginar Maria aconsellant prudència al seu fill: “Fill meu, vés alerta amb això que dius, no siguis tan impetuós. D’aquesta manera tanmateix no aclariràs res. Val més anar-hi amb bones, no et precipitis, mira com va acabar el teu cosí Joan, i tu acabaràs com ell. De res no va servir la seva vida. El món no és tan bo de canviar com tu et penses. El Regne de Déu vendrà, sí, jo també ho crec i ho desitj, però és que si continues així acabaràs malament i la teva vida no haurà servit de res”.

            I Maria es troba amb el seu Fill pel camí del Calvari. Aquesta mirada entre mare i fill, entre fill i mare, està carregada de paraules, paraules que no es diuen però que se senten. “Ja t’ho deia jo que això teu acabaria malament”. “Coratge, mare, no et vull fer sofrir, confia en Déu!”

            Ens costa creure que la creu és el camí necessari de la Nova Vida. Voldríem una religió de festes, una Església que triumfa. Voldríem ser cristians sense conflictes i viure tranquils, refugiats dins ca nostra. I això no és possible. Si almanco sabéssim fer com Maria, i sortíssim al carrer a veure Jesús, a veure la realitat tal com és, perquè també avui com ahir continua Jesús fent el mateix camí del Calvari amb la creu al coll.

5ª estació: El Cirineu ajuda Jesús a portar la creu

Tota comunitat humana a qualsevol temps de la història i a qualsevol lloc de la terra té unes urgències concretes. Pot esser necessitat d’assistència sanitària, o voler acabar amb la discriminació racial, o reclamar unes llibertats perdudes.

            Cada època, cada país ha tengut i té les seves creus. I una de les tasques dels cristiansés saber fer de cirineus, ajudar a portar la creu del nostre món, la creu del germà, que en definitiva és la creu de Crist.

            A vegades pot passar i realment ha passat que a força de dur la creu el Cirineu s’hi acostuma, aconsegueix després una compensació econòmica pel seu treball i acaba per fer-ne un mitjà de vida, una professió com qualsevol altra. I llavors van sortint altres persones que volen també exercir la mateixa professió, perquè hi veuen un sou a guanyar.

            El vertader Cirineu és aquell que sap deixar el seu lloc als altres voluntaris, tot sabent que hi ha moltes altres creus que encara no han trobat Cirineus.

            En el passat els cristians dugueren unes creus: ensenyar el qui no sap, curar els malalts, assistir els orfes i els vells, fer caritat als pobres. Moltes d’aquestes creus del passat es varen anar professionalitzant i ara resulta que ja no són creus perquè són duites per professionals amb un sou assegurat.

            Però en el present surten noves creus que encara no tenen cirineus: la marginació, l’alcoholisme, la drogaaddicció, la saturació de benestar, la depressió, la manca de valors espirituals...

            ¿Sabrem fer de cirineus d’aquest Jesús del nostre temps?

6ª estació: La Verònica eixuga la cara de Jesús

Quan la solució d’un problema es presenta llarga i difícil hi ha persones que simplement ho deixen córrer, pensant que tanmateix no ho arreglaran. I el problema continua allà, com abans. Uns altres volen cercar-hi solucions i comencen a analitzar teòricament la situació amb la idea de posar-hi les mans quan ho tendran tot ben estudiat. I el problema continua allà, com abans.

            La Verònica, en canvi, no es va aturar a pensar si la seva acció arribava o no al fons del problema, però tampoc no es va quedar impassible pensant que tanmateix no podia fer res. Ella volia fer qualque cosa per alleujar el dolor de Jesús, encara que no fos més que un gest de compassió per a demostrar-li la seva solidaritat.

            El nostre món està ple d’injustícies i hauríem de cercar-hi la vertadera solució analitzant a fons la font del problema, però mentre no puguem canviar aquesta estructura injusta del nostre món no ens quedem mans aplegades i aturats sense fer res. Facem com la Verònica qualque gest de germanor. El Jesús sofrent del segle XX ens ho agrairà.

            I una vegada eixugada la cara de Jesús no ens quedem embadalits contemplant la imatge que s’ha estampada en el mocador, com si d’ella en pogués sortir una virtut especial que ens protegís contra tots els mals. Les creus que penjam per les parets de les nostres cases, les cares de Jesús que els pintors i els escultors han plasmat amb el seu art no són talismans per a donar bona sort, ni tan sols poden ser simples records d’un fet succeït ara fa dos mil anys. Són invitacions a sortir cada dia de bell nou al carrer a cercar noves cares de Jesús per eixugar, a trobar noves penes per alleujar.

            Ja sé que no és aquesta la solució definitiva. La Verònica no podia fer gaire més, però almanco va fer qualque cosa.

7ª estació: Jesús cau per segona vegada

A qualsevol caiguda, una de dues, o la càrrega és massa pesada, o el qui la duu no té prou forces. Si som jo el qui cau, ho atribuesc a un pes massa feixuc. Si cau el meu veïnat és perquè és un pobre home. No aguantam la nostra petita creu i exigim que els altres la duguin més grossa.

            Jesús, que va saber resistir les temptacions del desert sense caure, que no va transigir en la cosa més mínima davant unes ofertes que l’afavorien personalment, ara en paga les conseqüències. Comprometre’s a no fer cap miracle per conveniències personals, sinó reservar-los solament per fer un bé als altres, això el va dur a la creu. Havia curat leprosos i ressuscitat morts, i no fa res per llevar-se la creu de damunt. Havia sortit en defensa de l’adúltera condemnada a mort, i en canvi es queda boca closa quan l’acusat és ell.

            “No siguis beneit -havia estat la seva primera temptació en el desert-, no tens per què passar fam, basta que diguis que aquestes pedres es convertesquin en pans”. I així és precisament com ho feim els cristians: convertir la religió en un aliment de la meva ànima, en un calmant de les meves penes, en un tranquilitzant de la meva consciència, en un suport per a assegurar-me la vida eterna. Sentir-me jo segur, i els altres ja se n’avendran.

            I Jesús cau en terra víctima d’aquesta creu que ell s’ha carregat: la creu de servir els altres fins al punt d’oblidar-se d’ell mateix. I es torna a aixecar. Vol dur la creu fins al final. Espera a veure quants n’hi haurà que l’ajudaran perquè no l’hagi de dur ell tot sol. “Encara no vénen -deu dir ell quan s’aixeca- però ja vendran, no és possible que em deixin tot sol fins al final”.

8ª estació: Jesús consola les dones de Jerusalem

Una de les maneres habituals d’esquivar les pròpies responsabilitats és lamentar les situacions penoses dels altres. És com si després d’haver tirat la pedra i amagat la mà, llavors ens posàssim a plorar del mal que ha produït aquella pedrada. Fins aquí arriba la inconsciència de les dones de Jerusaleem, que ploren de veure Jesús carregat amb la creu i condemnat a mort.

            Fins aquí arriba la inconsciència d’una part de la Societat -que a vegades més que inconsciència és hipocresia i fins i tot cinisme- que és capaç de condemnar a la misèria per unes lleis de superioritat política i econòmica o per lleis de seguretat nacional a l’altra part de la humanitat, i després plorar les injustícies del món aixecant pregàries a Déu i organitzant col·lectes per a compensar el mal que ella mateixa està fent.

            Podem exigir augment de salari, acaparar dues o més pagues, escatimar imposts a Hisenda, esquivar quotes de Seguretat Social, no donar rendiment al nostre treball remunerat, tot això amb l’excusa sempre vàlida de no voler ser més beneits que els altres, i tot seguit ens posam a lamentar les crisis del món. Tanta és la nostra inconsciència.

            Som capaços de construir bombes o de fer un negoci comprant i venent drogues, i lamentar després que existesquin les guerres o els drogaaddictes.

            “Filles de Jerusalem, homes i dones del segle XX, no ploreu per mi, plorau per vosaltres i pels vostres fills”.

            No allisem el pèl amb una mà, mentre continuam rapinyant amb l’altra.

9ª estació: Jesús cau per tercera vegada

Els primers cristians tenien moltes dificultats per esser admesos dins la Societat del seu temps. Esser cristià era en un principi anar contracorrent, era un heroisme. I al cap de tres-cents anys la comunitat cristiana va caure en la temptació del poder. D’esser pobra va passar a ser rica. De marginada a oficial. De perseguida a perseguidora.

            En aquella situació sorgiren uns cristians que volgueren tornar a viure la pobresa evangèlica d’anys enrere, que enyoraven la vida amagada de les catacumbes. D’aquesta manera va néixer en el desert la vida religiosa: retirar-se del món per a trobar-se amb Déu. I a poc a poc la soledat del desert es va canviar per unes comunitats de vida monàstica. La retirada del món es va anar convertint en bressol d’una nova civilització i de cultura. L’Església va caure per segona vegada en la temptació del poder: es va creure tenir l’exclusiva de la ciència.

            El progrés científic i tècnic de la societat moderna ha fet que l’Església deixàs el protagonisme d’anys enrere. Estam vivint un procés de retorn a la senzillesa dels orígens. Se’ns ofereix una nova oportunitat de no haver de dir la darrera paraula en totes les coses i de poder-nos limitar a ser, com diu l’Evangeli de Jesús, llum que il·lumina i sal que dóna gust. La llum i la sal acompleixen millor la seva funció si hi són, però no es nota que hi siguin. La llum millor és la indirecta perquè dóna claror sense enlluernar. I la sal, per molt necessària que sigui, si està en el seu punt just, ningú no parla d’ella.

            Qui sap si tornarem a caure per tercera vegada en la temptació del protagonisme i del poder! Si almanco, com Jesús, sabéssim aixecar-nos de bell nou i reprendre el camí!

10ª estació: Despullen Jesús i li donen a beure fel i vinagre

Quan a qualcú les coses li van bé no li manquen els amics incondicionals que l’acompanyen. Però si a un moment donat les coses canvien i perd els doblers o el poder o el prestigi, només li solen quedar els amics vertaders. I la desgràcia és més gran encara si a l’hora de la veritat comprova que no en tenia cap de vertader perquè els que considerava més amics resulta que també li tiren la darrera pedrada o s’amaguen darrera una roca.

            A Jesús l’han condemnat a mort, uns amb acusacions falses, uns altres per distints interessos, o simplement amb la complicitat del silenci. Els seus amics l’han abandonat. Ja no li queda res. Sí, qualque cosa li queda encara, li queda la confiança en Déu, li queda gravada la imatge de la seva mare, plorosa però comprensiva i solidària. I la túnica, que també li quedava la túnica, la hi han presa. És el despreniment total. Quan a un home li han perdut el respecte, li han llevat l’honra, li han escopit a la cara i li han fet befa, poc li deu importar ja, que el deixin despullat públicament i que quan demana aigua perquè té set li oferesquin fel i vinagre.

            És un principi molt antic però també molt actual: d’un arbre caigut tothom en fa llenya. Ningú no pensa en la possibilitat de redreçar-lo. Als pobres, als aturats, als presoners, als marginats els solem tancar les portes, perquè juntament amb la desgràcia que els ha caigut damunt, també els n’ha caiguda una altra de molt més lamentable, la de veure’s despullats de l’honra, del respecte, de la dignitat de persones humanes.

            Aquest és el Jesús del nostre temps, despullat i sense cap cobertura ni protecció, contra qui ens esbravam culpant-lo de tots els mals de la societat i contra qui descarregam el verí de les nostres rialles.

11ª estació: Jesús és clavat a la creu

Hi ha persones que són un perill per a la societat, perquè alteren l’ordre, creen inseguretat ciutadana o són un escàndol públic. Cada país té unes lleis per assegurar la convivència pacífica dels seus habitants i segons aquestes lleis als pertorbadors se’ls lleva d’enmig condemnant-los a mort o tancant-los dins la presó. I no queda més remei que fer-ho així, perquè són un perill públic.

            Poc ens agrada sentir a dir que a un lladre o a un terrorista els amollen totd’una després d’haver-los agafats, perquè d’aquesta manera no s’escaliven i ben aviat tornen a les seves andanades.

            Jesús clavat en creu és el símbol de tots els que han estat encadenats, de tots els desapareguts o reduïts al silenci. Jesús clavat en creu ja no podrà caminar per places i carrers anunciant la notícia de la Salvació. Era un pertorbador, un perill públic. Jesús clavat en creu ja no podrà curar malalts en dissabte ni violar altres lleis sagrades de la religió. Era un descarat, una amenaça per a les tradicions del poble.

            I Déu calla, no fa res per desclavar el seu Fill, es manté en silenci. I continua callant Déu davant els altres condemnats a mort, tant si són condemnats sense llei com si són condemnats per unes lleis justes. Continua callant Déu davant els reclosos dins una presó i davant els reduïts al silenci.

            Potser sigui necessari que en el món hi hagi unes lleis que no deixin a lloure els criminals ni els pertorbadors de l’ordre. Però convendria recordar que la justícia de les lleis humanes no és la definitiva. Déu calla, però un dia parlarà. Déu deixa morir el seu Fill damunt una creu de la mateixa manera que deixa morir tants d’altres innocents. Al cap de tres dies, quan la multitud se’n tornarà de Jerusalem pensant que el cas de Jesús de Natzaret ha acabat en un fracàs i definitivament arxivat, el petit grup de deixebles experimentarà la victòria de la Resurrecció.

            I és que Déu al final sempre es reserva la darrera Paraula.

12ª estació: Jesús mor a la creu

La mort és una de les poques vivències que no es poden transmetre per pròpia experiència. Únicament ens hi podem aproximar a partir de l’experiència dels altres. Hi pot haver morts volgudes com les dels suïcides. Hi pot haver morts acceptades amb resignació com les dels moribunds que saben que tenen una malaltia incurable i que confien en Déu. Hi pot haver morts inconscients com les d’un accident instantani i d’un atac de cor. Hi pot haver morts heroiques com les dels que saben que la seva mort donarà fruit i que seran admirats per la posteritat.

            ¿Com degué ser la mort de Jesús? Ell n’era ben conscient, però no podem pensar que morís voluntàriament com si fos un suïcida. Fins i tot si hagués acceptat resignadament la mort no hauria pegat aquell crit de “Déu meu, Déu meu, per què m’has abandonat?” Jesús es devia sentir abandonat, abandonat pels seus amics, abandonat fins i tot per Déu. A moments devia imaginar que tota la seva vida havia estat un fracàs, que la seva mort no serviria de res. Una mort inútil com tantes altres morts inútils que hi ha en el nostre món.

            Però no podia esser així perquè després del “Déu meu, Déu meu, per què m’has abandonat?” encara li va quedar un alè de vida per poder treure un fil d’esperança. Encara va tenir força de dir: “Pare meu, en les teves mans encoman el meu esperit”.

            Aquesta és la creu i la mort de Jesús. I aquesta ha de ser la creu i la mort del cristià. El deixeble no pot ser més que el seu mestre. Quan ja no queden motius per a esperar, quan humanament s’han esgotat tots els recursos, quan ja no queda cap ansa on poder-se aferrar, quan la seva predicació queda totalment desacreditada, quan un dels seus l’ha entregat, quan tots els altres l’han abandonat, quan les multituds i els tribunals l’han condemnat, quan se sent abandonat fins i tot de la mà de Déu i encara és capaç de dir “Pare meu, en les teves mans encoman el meu esperit”, aquesta és la Creu que Salva: Esperar contra tota esperança, confiar en Déu quan no hi ha motius per a confiar. Aquesta és la mort de Crist.

13ª estació: Jesús és davallat de la creu

És més fàcil davallar un cadàver d’una creu, que no impedir que hi mori un condemnat a mort. Vull dir que és més fàcil utilitzar les influències -com ho va fer Josep d’Arimatea- per demanar el cadàver d’un condemnat a mort, que no comprometre’s abans políticament sol·licitant-li un indult.

            Som capaços de rentar-nos les mans, o d’amagar la cara, o de desaparèixer del mapa, d’inhibir-nos tant davant una situació injusta nacional o internacional, com enfront d’un petit problema d’un veïnat del carrer, i després tot seguit quan el fet s’ha consumat, quan ja no té remei, sortim de l’amagatall com qui no sabia la cosa i anam a fer una manifestació de protesta o de solidaritat, o acudim a donar el condol a la família.

            I encara som capaços de més. Som capaços de fer la vida impossible a qualcú mentre viu i plorar llàgrima viva quan s’ha mort. La història n’està plena d’exemples d’aquests. Els profetes de l’Antic Testament i molts de sants canonitzats varen ser, mentre vivien, obligats al silenci, incompresos, ridiculitzats, maltractats i martiritzats. I a vegades -ironia de la vida o hipocresia, qui sap!- els que primer els capficaren foren els mateixos que després els construïren la capelleta.

            I la història es repeteix en el món, en el nostre país i en el nostre carrer. Tots estam ben disposats a davallar el cadàver de la Creu, perquè esser amics d’un mort ja no ens pot comprometre gaire. Ens agrada més contemplar Jesús mort, perquè calla, que no escoltar-lo en el Sermó de la Muntanya.

14ª estació: Jesús és col·locat en el sepulcre

Quan una cosa pren malament preferim deixar-la de banda, posar punt i a part i començar-ne una altra de nova. Ens sol agradar allò d’”any nou, vida nova” per allò de “lo passat, passat”. I és que hi ha situacions que s’arriben a fer insostenibles i la millor solució és acabar-les d’una vegada, encara que per dissimular o per quedar bé hàgim de construir qualque mausoleu.

            La predicació de Jesús i la seva popularitat havien arribat a tals extrems que la mort havia de ser -segons els responsables polítics i religiosos d’Israel- l’única solució.

            Córrer la pedra que tanca el sepulcre és acabar definitivament els idealismes, és enterrar un temps de quimeres, d’inseguretat i d’improvisacions. El sepulcre tancat és el símbol del realisme, de comprendre que el món no s’adoba amb quatre grapades. Damunt la pedra viva del sepulcre es podrà edificar el temple de la seguretat, la seguretat de contenir autènticament el cos del profeta. I amb el record de la paraula del profeta es podrà compondre algun llibre per a memòria de la posteritat.

            Però vet aquí que el final definitiu no és la tomba tancada sinó la tomba buida. I no és que l’autenticitat de la Resurrecció necessitàs el sepulcre buit per a poder oferir un argument irrefutable. La tomba buida és el símbol de la presència viva de Jesús en el nostre món. A Jesús no el podem engabiar dins una tomba, ni dins un temple, ni dins un sagrari ni en el cel. Jesús va sortir del sepulcre i continua viu entre els homes. Ja ens ho havia dit. “Allà on n’hi ha dos o tres de reunits en nom meu, allà hi som jo enmig d’ells”. I també ens va dir: “tot quant faceu a un d’aquests més petits, a mi m’ho feis”.

            Jesús no es queda dins el sepulcre. Déu l’ha ressuscitat. I això vol dir sobretot dues coses: primera, que Déu avala el seu comportament com a camí autèntic de Salvació, i segona, que no l’hem de cercar en el record del passat perquè ens topam amb Ell a cada moment del nostre present.

--------------------------

(Porreres. Homilia en el funeral de dia 9 de març de 2015)

1.- Qui és cristià i qui no ho és

Un espanyol és el qui ha nascut a Espanya i un mallorquí és el qui ha nascut a Mallorca. I tenim un carnet d’identitat que ho testifica. Després hi pot haver persones d’altres països que tenen un permís de residència, o fills adoptius. Però no som cristians per haver nascut a un lloc determinat o dins una família concreta. Tenim el carnet de cristians si hem rebut el baptisme, però esser cristià és qualque cosa més.

            Avui intentarem contestar la pregunta següent: ¿Qui és cristià i qui no ho és?

            1.- Un cristià de nom és tot aquell que ha rebut el baptisme, però un vertader cristià és qualque cosa més, és un seguidor de Jesús. No basta creure que Jesús va morir en creu i que va ressuscitar. Esser cristià és sentir-se atret per la persona de Jesús i voler-lo seguir. Com un amic que necessita estar amb el seu amic. O com un enamorat que necessita estar amb la persona que estima. O com una mare que està sempre pendent del seu fill petit. O com un fill que es preocupa pels seus pares majors i malalts. Un cristià és aquell que se sent atret per Jesús i que procura estar sempre que pot en contacte amb ell.

            2.- Esser cristians és com un llarg camí i en aquest camí Jesús sempre demana als seus amics que avancin una mica més. Aquell jove ric de l’evangeli que va demanar a Jesús què havia de fer per guanyar la vida eterna Jesús li va contestar: “dóna la primera passa, compleix els manaments”. I quan el jove li va dir que això ja ho complia, Jesús no li va respondre “idò ja està bé, això ja te basta, estigues tranquil”, sinó que li va demanar que donàs una passa més. I si aquell jove hagués donat aquella passa més, un temps després Jesús li hauria tornat demanar que donàs una altra passa. Esser cristians no és qüestió de complir uns mínims, sinó de seguir caminant sempre cap a uns màxims. I aquest màxim és “estimar-nos així com Jesús ens ha estimat”.

            3.- Esser cristians és esser membres d’una comunitat. No som amics de Jesús cadascú pel seu compte. Jesús va organitzar un grup de seguidors i els va enviar de dos en dos a anunciar l’Evangeli. I els va dir: “quan vos reunireu dos o més en nom meu, jo em faré present enmig de vosaltres”. No som cristians a títol purament individual. Jesús no va escriure els evangelis, perquè cada seguidor seu el llegís pel seu compte. Varen ser les primeres comunitats cristianes les que varen transmetre primer de paraula i després varen escriure els evangelis, i a través dels evangelis nosaltres hem pogut conèixer Jesús. I el grup de seguidors de Jesús és la comunitat cristiana que es va anomenar l’Església. L’Església, pròpiament dita, no és un edifici. El temple és l’edifici on es reuneix l’Església. Perquè l’Església és la comunitat cristiana, és la família cristiana. I com a dins qualsevol família, els seus membres han de procurar sentir-se’n responsables i compartir les feines. A l’Església no hi ha d’haver cristians de dues classes: uns que només són espectadors i uns altres que són els protagonistes. Tots hauríem de participar com dins una família, on cadascú hi aporta lo que hi pugui aportar.

--------------------------------------

(Porreres. Homilia en el funeral de dia 10 de març de 2015)

2.- Com podem ser cristians en el món que ens ha tocat viure

Un arbre que ha nascut i ha viscut durant molt de temps dins un hivernacle, quan el trasplanten a l’exterior ho pot passar molt malament, perquè no està avesat a les inclemències del temps (o massa fred, o calor o vent). Si no ho pot resistir es morirà. I per a poder sobreviure i créixer s’haurà d’adaptar a la nova situació i posar arrels profundes.

            Una cosa així ens està passant actualment als cristians.

            Venim d’un temps que s’anomenava de cristiandat, quan els cristians vivíem com dins un hivernacle. Era una societat en la qual tota la vida estava ambientada cristianament i on tot estava configurat a partir de criteris religiosos: el calendari, les festes, l’ensenyança, la cultura, etc…

            I ara ens han trasplantat a l’exterior. La societat ja no és cristiana. Abans bastava deixar-nos dur per la corrent. La corrent era cristiana. I ara resulta que ens trobam amb un ambient que no és cristià, i que si volem viure com a cristians hem d’anar a contracorrent.

            La pregunta que intentarem respondre és la següent: ¿Com hem de viure la nostra fe dins una societat que ja no és cristiana?

            1.- Hem d’acceptar com a normal que la fe cristiana deixi de ser un punt de referència per a tothom i hem d’acceptar que els cristians tornem pocs. Aquesta és la situació més normal del cristianisme, com ho va ser durant els primers segles. La situació excepcional era la d’abans, la de cristiandat. La situació normal d’un arbre no és que estigui tota la vida dins un hivernacle, sinó que estigui a l’aire lliure. I ara els cristians hem d’aprendre a viure a l’aire lliure, sense esperar que els governants protegesquin l’Església, i sense esperar que la religió s’ensenyi a les escoles.

            2.- Hem de tenir ben present que aquesta nova situació no ve propiciada pels enemics de l’Evangeli, sinó, ben al contrari, que és el mateix Evangeli de Jesús el que vol que siguem lliures i responsables, que vol que la intel·ligència humana cresqui autònomament i que facem fructificar els talents que el Creador ha posat en les nostres mans. És el mateix Evangeli el qui ha inspirat les societats democràtiques, la solidaritat humana, el reconeixement dels drets humans i la igualtat de drets entre l’home i la dona. És a dir que el fet de viure la fe cristiana fora de l’hivernacle està dins els plans de Déu, com està dins els plans de Déu que l’home pugui servir-se de la seva llibertat per a creure o per a deixar de creure, que pugui servir-se de la seva intel·ligència i dels recursos de la naturalesa per a fer el bé o per a fer el mal.

            3.- Per a poder viure la fe cristiana enmig d’una societat plural necessitam posar arrels profundes. I això vol dir assentar sòlidament la nostra fe. No és més bon cristià el qui creu més coses, sinó el qui té les arrels més profundes, encara que siguin poques. Cerquem quins són els punts més importants de la nostra fe i reforcem-los. Arrelem profundament els punts més importants de la nostra fe.

            4.- Però l’objectiu final d’un arbre no són les arrels, sinó els seus fruits. “Pels seus fruits els coneixereu”, ens diu l’Evangeli. Recordem com serà l’examen final, tal com ho llegim en el capítol 25 de l’evangeli de Sant Mateu. No serem examinats pels articles del Credo que haurem cregut, ni per les vegades que haurem anat a missa, sinó que serem examinats per les obres de misericòrdia que haurem fet.

           --------------

Homilia en el funeral de dia 20 de març

4.- Les diferents imatges de Jesús

Una muntanya es veu de diferent manera, si la miram des d’un costat o des de l’altre. Una mare és vista amb ulls diferents per un fill petit, per un fill adolescent o per un fill ja major. Igualment a Jesús el podem contemplar de moltes de maneres: o acabat de néixer a la cova de Betlem, o com el bon Pastor, o curant malalts, o enclavat a la creu.

            Avui ens proposam veure distints perfils de Jesús, que ens puguin ajudar, com a cristians que som, en les diverses situacions o circumstàncies de la nostra vida.

            Els evangelis de Sant Mateu i de Sant Marc ens mostren la cara més humana de Jesús. Un Jesús que s’havia sentit abandonat per Déu a l’hort de Getsemaní i que quan es troba clavat a la creu només diu unes paraules “Déu meu, Déu meu, per què m’heu abandonat”. Pareix com si tota la seva vida li passàs davant els seus ulls com un terrible fracàs, som si morís abandonat, no solament de tothom, sinó fins i tot abandonat de la mà de Déu.

            També nosaltres, quan passam una situació dolenta, o personal, o familiar, ens pot ajudar cridar com Jesús “Déu meu, Déu meu, ¿per què m’heu abandonat? I confiar que, malgrat tot, a pesar de les aparences adverses, Déu podrà canviar la nostra tragèdia amb victòria, com ho va fer amb Jesús, que va ressuscitar a una nova vida.

            El segon perfil de la cara de Jesús, que ens mostra l’evangeli de Sant Lluc és bastant diferent. Jesús es mostra, des de la creu, compassiu i confiat, ple de tendresa. Tres són les frases que, segons aquest evangeli, Jesús va dir estant a la creu: “Pare, perdonau-los que no saben què fan”; al bon lladre li va dir “avui estaràs amb mi en el paradís”; i finalment es va posar confiadament en mans de Déu: “Pare, en les vostres mans encoman el meu esperit”.

            També nosaltres, per malament que ho passem en alguns moments, hauríem de ser capaços com Jesús, de sentir que Déu està sempre al nostre costat. I hauríem de ser capaços de perdonar els qui ens estan fent mal.

            I el tercer perfil encara és més diferent. És el que trobam a l’evangeli de Sant Joan. Aquest evangeli presenta una imatge de Déu molt diferent dels altres tres. Jesús, fins i tot quan està enclavat a la creu, pareix que domina perfectament la situació, com si fos un rei que està assegut en el seu trono. Quan diu a sa mare i al deixeble que l’acompanya “Dona, aquí tens el teu fill”, “Company, aquí tens ta mare” sembla que relaciona aquest episodi amb el de les noces de Canà. Allà encara no havia arribat la seva hora. Ara sí! Quan diu “Tenc set”, no pareix una súplica d’un moribund que té set, sinó una exigència a fi que s’acabin d’acomplir les profecies. I finalment quan diu “Tot s’ha complert”, sembla proclamar que ha arribat l’hora de la glorificació.

            També hi pot haver persones que, com Jesús a l’evangeli de Sant Joan, se sentin tan segurs de la seva fe, que no els faci por el sofriment, ni els turmenti cap dubte, perquè estan convençuts que els espera la resurrecció i només desitgen que arribi el final de la seva vida i se senten feliços d’haver estat bons cristians i comprenen que els seus sofriments i la seva mort no són més que un preàmbul de la felicitat eterna que estan a punt de rebre.

            ¿Què ens ensenyen aquests tres perfils de la cara de Jesús?     Esser cristians és esser seguidors de Jesús. També en les situacions doloroses de la nostra vida, podem contemplar Jesús a la creu, i segons el nostre estat d’ànim podem trobar en els evangelis el consol i l’ajuda que necessitam.