Catalan English French German Italian Portuguese_portugal Spanish

 

Mínims i màxims

(Publicat en el setmanari Dijous d’Inca dia 15 de maig de 1986)

Les coses obligatòries, les que es fan perquè no queda més remei, se solen plantejar en termes de “mínims”. Així ho solem fer a l’hora de pagar els imposts, de complir l’horari laboral o de liquidar una factura.

            En canvi, les coses voluntàries, les que es fan amb gust, se solen plantejar d’una altra manera. No és qüestió de “mínims”, sinó de “màxims”. Com més millor. Els enamorats sempre pensen què més poden fer l’un per l’altre. Una mare no compta les hores que dedica als seus fills. No frissam que acabi un entreteniment, si ens agrada.

            La fe cristiana, que va començar amb aspiracions de màxims (estimar Déu i els germans), es va anar reduint progressivament al nivell de mínims (manaments i sagraments). I ara que fins i tot els mínims tradicionals (com anar a missa els diumenges, confessar una vegada a l’any, fer els dejunis i abstinències...) ens resulten massa difícils de dur a terme o no n’entenem el sentit, hi ha cristians que voldrien que l’Església els rebaixàs una mica més (per exemple, una missa cada mes, el perdó sense confessió, un altre tipus d’abstinència...) i mentrestant ja són molts els qui s’han fet la seva pròpia mesura.

            Personalment estic convençut que la solució no és la d’adaptar els mínims tradicionals a les circumstàncies actuals, sinó la de tornar a situar la fe cristiana a l’altre nivell, al nivell dels màxims.

            Esser cristià no és com el naixement, que es fa una vegada a la vida, ni com la declaració de renda, que es fa un cop cada any, i ni tan sols com l’afaitar-se, que es fa un pic cada dia però després no hi pensam més. Esser cristià és com l’esment que posam per cuidar la vida i la salut, és com l’amor, que batega per dedins i dóna sentit a totes les nostres activitats.

            Ningú no parla de l’edat mínima que està obligat a viure. Volem arribar al màxim. Ningú no parla del mínim indispensable per conservar l’amor de la persona estimada. “No s’estimen”, diríem. ¿I per què, doncs, hem de parlar de mínims quan es tracta de la fe cristiana?

------------------------------ 

Dimecres que ve comença la Quaresma

¿Sabíeu que la quaresma és més antiga que el carnaval? ¿I que el carnaval va néixer en funció de la quaresma, com un temps de més llibertat, abans de començar quaranta dies de privacions i de penitències, i així preparar-se per rebre el perdó i combregar en arribar Pasqua?

            Vet aquí, però, com canvien les coses! Augmenta l’interès per celebrar el carnaval i ens oblidam de la Quaresma. Després vendrà la Setmana Santa. I el procés sembla el mateix: les processons estan a la puja i les celebracions litúrgiques a la baixa.

            No sé si és una tendència sense retorn, o si es complirà la dita que diu que “no hi ha temps que no torn”.

            Temps al temps.

---------------------------------

I va resultar que aquell home Jesús era Déu

Els amics de Jesús de Natzaret, els seus acompanyants o deixebles, no necessitaven creure que Jesús era un home com ells. La humanitat de Jesús no era per a ells una qüestió de fe, perquè l’havien vist amb els seus propis ulls. Ho havien tocat amb les seves mans. Solament després de la mort de Jesús començaren a creure que aquell home Jesús no era només una persona humana com ells, ni era només una gran persona, o un gran profeta com els de l’Antic Testament, sinó que, a més a més, era la mateixa encarnació de Déu.

               La fe dels primers cristians era creure que aquell home Jesús també era Déu. En canvi, amb el pas del temps molts de cristians hem capgirat la fe dels primers cristians. No posam en dubte que Jesús era Déu, i en canvi ens costa creure que fos una persona humana com nosaltres.

               Pensem en les conseqüències que podria tenir per a la nostra fe si miràssim en primer lloc Jesús com a vertader home, amb tot lo que això suposa, i solament després també creguéssim que és fill de Déu.

------------------------------

Amb motiu de la Campanya contra la fam (8-2-15)

Em fas mal Mallorca, em fas mal Burundi

Escrit dins l'avió, mentre sobrevolava el Sàhara,camí de Bujumbura, dia 09-09-09

M'agrada Mallorca i m'agrada Burundi. Estim Mallorca i estim Burundi. Lo que em fa mal de Mallorca i de Burundi és l'abisme, el barranc cada vegada més ample i més profund que separa aquests dos mons que tant estim.

            La globalització ens vol fer creure que estam més a prop els uns dels altres, però és un engany, una fal·làcia. És ver que els mitjans de comunicació (i vet aquí una altra fal·làcia, perquè no són mitjans de comunicació, sinó de simple informació) arriben d'un cap a l'altre del món en el mateix moment en què es produeixen els fets. És ver que en els supermercats de tot el món, també en els de Bujumbura, es poden comprar els darrers videojocs fabricats a Hong-Kong, els tulipans d'Holanda i els fruits exòtics dels Brasil. És ver que la telefonia mòbil arribarà en pocs anys a tots els poblats dels massais africans i als iglús dels esquimals. I d'això en diuen globalització, com si visquéssim dins un mateix llogaret global.

             Però s'equivoquen, o ens enganyen, que això seria pitjor, perquè la veritat és que vivim més a prop els uns dels altres, però s'accentua més i més la distància que ens separa. Dos botons de mostra. Fa 40 anys el jornal d'un treballador assalariat de Burundi (el 3% de la població) bastava per comprar-se una botella de cervesa; ara necessita dos jornals de feina per a poder comprar la mateixa cervesa. Fa 40 anys per la venda d'un quilo de cafè cada família de Burundi obtenia l'equivalent al salari de quatre jornals; actualment un quilo de cafè equival només a mig jornal.

             El Primer Món xucla tot quant pot del Tercer i imposa els preus de compra i de venda. Entre el Primer Món i el Tercer no hi ha la llei de l'oferta i la demanda, perquè el Primer Món imposa la seva llei al Tercer, i punt.

             Seguint la paràbola del ric Epulò i del pobre Llàtzer, em sembla que fa 40 anys en Llàtzer de Burundi aspirava a poder tenir un dia la seva pròpia taula i el seu propi pa; ara el veig resignat a continuar parant la mà indefinidament per a poder continuar menjant les miques que cauen de la taula del ric.

             Estic confús, perdut. Estim el pobre Llàtzer i estim el ric Epuló. Però som fill del ric Epuló.

             ¿La solució és tan simple com fer asseure el pobre a la taula del ric? ¿O tal vegada la solució és ajudar el pobre a cercar-se el seu pa dignament i a construir-se la seva pròpia taula?

             No sé què fer, ni com fer-ho, i això, això és lo que em fa mal.

---------------------