Catalan English French German Italian Portuguese_portugal Spanish

Em fas mal, Mallorca…, em fas mal, Burundi.

            M'agrada Mallorca i m'agrada Burundi. Estim Mallorca i estim Burundi. Lo que em fa mal de Mallorca i de Burundi és l'abisme, el barranc cada vegada més ample i més profund que separa aquests dos móns que tant estim.

            La globalització ens vol fer creure que estam més a prop els uns dels altres, però és un engany, una fal·làcia. És ver que els mitjans de comunicació (i vet aquí una altra fal·làcia perquè no són mitjans de comunicació sinó de simple informació) arriben d'un cap a l'altre del món en el mateix moment en què es produeixen els fets. És ver que en els supermercats de tot el món, també en els de Bujumbura, es poden comprar els darrers videojocs fabricats a Hong-Kong, els tulipans d'Holanda i els fruits exòtics del Brasil. És ver que la telefonia mòbil arribarà en pocs anys a tots els poblats dels massais africans i als iglús dels esquimals. I d'això en diuen globalització, com si visquéssim dins un mateix llogaret global.

            Però s'equivoquen, o ens enganyen que això seria pitjor, perquè la veritat és que vivim més a prop els uns dels altres, però s'accentua més i més la distància que ens separa. Dos botons de mostra: Fa 40 anys el jornal d'un treballador assalariat de Burundi (el 3% de la població) bastava per comprar-se una botella de cervesa; ara necessita dos jornals de feina per a poder comprar la mateixa cervesa. Fa 40 anys per la venda d'un quilo de cafè cada família de Burundi obtenia l'equivalent al salari de quatre jornals; actualment un quilo de cafè equival només a mig jornal.

            El Primer Món xucla tot quant pot del Tercer i imposa els preus de compra i de venda. Entre el Primer Món i el Tercer no hi ha la llei de l'oferta i la demanda, perquè el Primer Món imposa la seva llei al Tercer, i punt.

            Seguint la paràbola del ric Epuló i del pobre Llàtzer, em sembla que fa 40 anys en Llàtzer de Burundi aspirava a poder tenir un dia la seva pròpia taula i el seu propi pa; ara el veig resignat a continuar parant la mà indefinidament per a poder continuar menjant les miques que cauen de la taula del ric.

            Estic confús, perdut. Estim el pobre Llàtzer i estim el ric Epuló. Però som fill del ric Epuló.

            ¿La solució és tan simple com fer asseure el pobre a la taula del ric? ¿O tal vegada la solució és ajudar el pobre a cercar-se el seu pa dignament i a construir-se la seva pròpia taula?

            No sé què fer, ni com fer-ho, i això, això és lo que em fa mal.

Sebastià Salom Mas

(Escrit dins l'avió, mentre sobrevolava el Sàhara, camí de Bujumbura, dia 09/09/09)