Catalan English French German Italian Portuguese_portugal Spanish

Al voltant d'un centenar de persones participaren ahir vespre al Via Crucis pujant a Monti-sion. Les reflexions anaren a càrrec de Jaume Martorell Adrover, seglar, pare de família i vice-delegat de catequesi de la nostra diòcesi.

VIA CRUCIS – Porreres, 11 d´Abril de 2014

I ESTACIÓ: JESÚS ES CONDEMNAT A MORT

Ja està!, pensa Pilat amb ràbia. Ja tenen el que volien!...Qui és capaç d’entendre aquest poble de fanàtics i d’il·luminats?!...Qui és capaç d’entendre les seves perverses raons?…Es mira les mans . Les mateixes mans que minuts abans s’havia rentat amb menyspreu per tal de deixar ben clar que aquella comèdia no anava amb ell…I comprova horroritzat que segueixen tacades de sang…Aleshores recorda la profunda mirada d’aquell Galileu estrany. I les seves misterioses paraules sobre la veritat…I comprèn que ha estat la seva covardia la que ha segellat la sentencia. Però no podia posar en perill el seu càrrec!... Si els sacerdots no quedaven satisfets tot allò li podia complicar la vida… i ja era prou complicada en aquell racó perdut de l’Imperi!...I què si el galileu era innocent!...aviat tot s’hauria oblidat . Aleshores, un calfred inexplicable el  sacseja de cap a peus… i comprèn que la creu no serà el final…que tot està a punt de començar… i que aquell galileu d’ulls fondos serà encara més perillós després de mort…

 

Això és el que som capaços de fer amb un just…ja ho veus. Pilat, que no vol perdre la cadira, condemna un innocent.  Aquells piadosíssims sacerdots, més preocupats per l’honor de Déu que pel seu, ja ho veus: se’n van a sopar satisfets d’haver fet el que havien de fer. Però, ben mirat, tampoc no són gaire diferents a mi , a tu, a tots nosaltres. Quantes vegades no s’ha repetit aquesta historia!...Per tal de mantenir el poder, la posició, les riqueses…creus i més creus…i tant contents. Ja ho veus: allò que som capaços de fer amb un just.

Senyor , no permetis que el nostre benestar suposi el dolor dels altres. Feu de nosaltres  persona atentes per detectar les injustícies i valentes per denunciar-les i combatre-les,  encara que això suposi complicar-nos la vida i posar en perill càrrecs, diners o fama.

II ESTACIÓ: JESÚS CARREGA LA CREU

Dos soldats deixen caure amb brutalitat el gruixat patíbul sobre les nafrades espatlles de Jesús. Així ho manava la llei romana: el condemnat havia de traginar l’instrument de la seva tortura fins el lloc destinat a l’execució.  Es un tronc de fusta vella i nuosa, del color del carbó cremat, renegrida per la sang i la suor de tants altres torturats. Però Jesús l’accepta amorosament...fins i tot sembla abraçar-la amb inesperada tendresa...No li agrada la creu. La creu sempre és una desgràcia. Però sap que només a través de ella és possible estimar més enllà del límit. I sols l’amor i l’entrega radical poden traspassar el gruixat vel del sofriment i de la mort.

A nosaltres tampoc ens agraden les creus. No les volem. Sovint pensem que son un càstig. O que no les mereixem. Però la cruesa de la vida no perdona i sembra de creus el nostre camí. De res serveix tapar-se el ulls i no voler-ho veure. De res serveix cridar, desesperar-se, deprimir-se o amargar-se. Tanmateix , la creu no desapareix. I aleshores no queda altre sortida que carregar-la. Estam disposats a fer-ho a l’estil de Jesús?...

Senyor, ensenyeu-nos a portar amorosament les nostres creus i esdevenir així testimonis de que l’amor és sempre més fort que tot dolor i patiment , més fort inclús que la mort.

III ESTACIÓ: JESÚS CAU SOTA EL PES DE LA CREU

Havies de caure, Senyor. Era lògic que caiguessis. La creu era massa feixuga i el teu cos, apallissat i flagel·lat, havia perdut molta sang.  Les teves mans intentaren avançar-se i aturar el cop, però estaven enfora,  fermades a la creu. El primer que et copejares fou el genoll dret. Després, els colzes. I finalment el teu rostre topà durament amb les lloses d’aquell carreró brut de Jerusalem. 

Jesús, germà nostre, estès a terra sota el pes insuportable de la creu. Paràbola de la vida quotidiana. Imatge de tants homes i dones que durant la història han caigut rostre a terra afeixugats per la creu dels seus dolors i patiments, les seves malalties i les seves desgràcies, la seva pobresa i les seves limitacions...trepitjats per la injustícia i la prepotència dels poderosos.

Senyor, que mai els oblidem i els ajudem sempre a aixecar-se i a recuperar la seva dignitat.

IV ESTACIÓ: JESÚS TROBA LA SEVA MARE

Camí de la desfeta, la teva Mare et surt a camí. No pot amagar qui és. S’assembla tant a Tu. Té els teus mateixos ulls, els teus mateixos gests, el teu somriure dolç...Sou tan iguals. I ella ara, sense pronunciar cap paraula –per qui estima no són necessàries les paraules- voldria descarregar-te la creu per dur-la ella...però no pot. Ets Tu qui has de traginar-la. Voldria ser ella qui moris per Tu, però no pot. Ets Tu qui ha de morir. No ella.  Aquí tens la teva mare, Senyor. Es ella. La mare d’un condemnat.  Com tantes altres mares de tants condemnats que hi ha al món...

I nosaltres ens quedem mirant des de la vorera. Nosaltres, els complidors, els qui ens creiem perfectes, els qui no fem mal a ningú, però tampoc ens esforcem per fer el bé...Els qui sortim al carrer per veure passar la processó i mirar com Jesús i altres homes carreguen la seva creu pel món. “Qualque cosa hauran fet!”... pensem. “Quina desgràcia per la seva mare tenir un fill que acabi així!”...

Surt moltes vegades al meu camí, Maria, al meu encontre, Mare, a l’encontre de tots els Crists de la terra. Mira’ns. I la teva mirada i el teu somriure ens donaran forces per seguir caminant.

V ESTACIÓ: EL CIRINEU AJUDA A JESÚS A PORTAR LA CREU

Simó tornava tranquil·lament de foravila. Colrat per mil sols...amb el front humit encara per la suor de les tasques del dia...lo únic que desitjava era arribar a ca seva i descansar...El darrer que volia era ficar-se en problemes. A bastament en tenia ja a ca seva i al seu camp. I molt manco desitjava haver-se de topar amb un condemnat a mort. Què l’importava a ell!...No era el seu problema!...Qualque cosa hauria fet aquell galileu!. Però, l’agafaren per dur la creu, perquè tenien por que el condemnat s’acabés morint pel camí. Ell no volia, però l’espasa del soldat romà era una raó prou convincent. I finalment es va veure obligat a carregar una creu que no era seva. Però qualque cosa va passar en aquell trajecte que va fer que en arribar al lloc de la crucifixió aquell Cirineu desitgés canviar la seva vida per la d’aquell desconegut.  Tal vegada havia estat la seva profunda mirada d’agraïment o l’estranya dignitat de la seva figura tot i estar tan destrossada...No ho sabia...Però el que si sabia era que ja mai més tornaria a ser el mateix ...

Nosaltres també podem ajudar a dur la creu d’aquells que més pateixen. Podem compartir les nostres forces, el nostre temps. Gratuïtament, sense interès, sense demanar res a canvi. Tal vegada massa sovint ignorem a tants condemnats que es veuen obligats a portar la seva creu sense que ningú els ajudi.  ¿I quantes vegades no ens hem posat de part d’aquells que carreguen creus a les espatlles dels altres, ajudant a mantenir estructures injustes?...

A les perifèries de la vida hi ha molts condemnats que demanen ajuda amb els ulls plens de llàgrimes i manquen Cirineus que els hi ajudin a portar la seva creu.  Que el Senyor faci de nosaltres aquets Cirineus que el món espera i tan necessita.

VI ESTACIÓ: LA VERÒNICA EIXUGA LA CARA A JESÚS

Estàs a punt de tornar a caure, Senyor. M’estranya que aguantis tant...Si encara no ho has fet, ha estat per aquell Cirineu, obligat a donar-te una mà i fer la teva càrrega una mica més lleugera.  M’apropo a tu. Contemplo les teves passes insegures, talment les d’un infant que aprengués a caminar. Veig les teves mans tremoloses, que ja no saben a quin tros de la fusta aferrar-se. Puc sentir la teva respiració fatigada, feixuga...Miro els teus ulls enfonsats, el teu rostre desfigurat, inflat, brut de suor, sang i saliva...Ja no pots més...I aleshores una dona del camí surt al teu encontre , s’acosta a tu i amb el seu mocador et renta amorosament el rostre.  Un gest que només pot durar uns segons ja que ben aviat la dona es apartada a empentes i un dels guàrdies t’obliga a seguir caminant. Però aquells segons seran suficients per deixar imprès per sempre el teu rostre en el cor tendra de la Verònica. Quin gest d’amor tan desinteressat!...Quina delicadesa la d’aquella dona anònima!...Ella no ho volia solucionar tot. Únicament va poder fer un gest concret, senzill, insuficient si voleu, insignificant tal vegada, però un gest d’amor. Un signe valent i espontani mogut per la força d’un cor compassiu.

Avui, podem veure cada dia a la televisió el rostre desfigurat de Jesús en les víctimes de la guerra de Síria o de tantes altres guerres absurdes, en els rostres de tant immigrants que es juguen la vida a les fronteres cercant una vida millor, en els malalts dels països pobres que no tenen accés als medicaments o a l’atenció sanitària que necessiten, en les persones sense sostre que dormen al carrer o tirats devora un caixer automàtic. I de tants altres germans nostres que pateixen i moren al nostre costat mentre nosaltres passem de llarg, indiferents. És evident que no ho podem solucionar tot. Però aquest món nostre necessita Veròniques. Persones que, discreta i senzillament, prenguin l’iniciativa d’anar rentant aquells rostres desfigurats, donant la cara per ells, fent gestos d’amor senzills i concrets.

Que el Senyor trenqui les cadenes de la nostra indiferència i comoditat i ens empenyi  a rentar el rostre desfigurat de tants germans nostres que pateixen.

VII ESTACIÓ: JESÚS CAU PER SEGONA VEGADA

Una altre vegada cau Jesús. Què difícil és que després d’una primera caiguda no en vengui una segona. Per uns instants, Jesús resta immòbil, esclafat pel pes d’aquell patíbul. Tantes hores de tortura física i psicològica estan acabant amb les poques forces que ja li queden. Per uns breus instants, passa pel seu cap l’idea d’abandonar, de quedar estès allà i deixar-se morir. Però de seguida reconeix en aquets pensaments la veu del temptador. Des de aquella vegada que s’enfrontaren al desert sabia que es tornarien a trobar. Però Jesús no es sent derrotat. No abandona el seu compromís. Ell sap molt bé que lo dolent no és caure. Allò realment dolent és no voler aixecar-se de nou. Aleshores, empès per la força que li dona saber-se estimat d’aquell Pare de qui tantes vegades havia ensenyat que és Amor sense límits, s’abraça fortament a la creu, inspira profundament i lentament s’aixeca com pot. El calvari ja és a prop. Cal seguir caminant.  Ja s’acosta l’hora d’estimar fins a l’extrem.

Sovint, la duresa de la vida fa que algunes persones es sentin derrotades, vençudes, i arribin a creure que ja no podran tornar a aixecar-se. Convençudes també de que ni tan sols val la pena intentar-ho.  Han caigut ja tantes vegades!...o les han fet caure!. I moltes vegades nosaltres no les ajudem i permetem que segueixin tirades en mig del carrer, agonitzant. Però en les nostres mans està voler conèixer els seus noms, la seva història. En les nostres mans està fer-los saber que el Déu-Amor sense límits els estima infinitament i desitja la seva felicitat. En les nostres mans està ajudar-los a aixecar-se i acompanyar-los en el seu camí. Donar-nos a ells per tal que ells,  algun dia,  també es puguin donar.  Ignorar-los o ajudar-los puntualment , sense pensar en ells com “un altre jo”, es ajudar-los a caure una vegada i una altre. És convèncer-los de que no val la pena tornar a aixecar-se.

Senyor, ensenyau-nos a estimar més i  millor a les persones amb les que ens trobam en el camí de la vida, especialment als caiguts, als desesperançats, als marginats. Ajudau-nos a ser propers , “contagiadors” de calor humà i confiança per aquells que viuen l’hora del dolor i la creu.

VIII ESTACIÓ: JESÚS CONSOLA A LES DONES DE JERUSALEM

Entre la gentada que s’ha aplegat als carrerons per veure aquell espectacle macabre, hi ha un petit grup de dones dedicades a la lamentació ritual pels moribunds i pels condemnats a mort. Elles ploren pel sofriment del condemnat com si és tractés d’un patiment sense esperança. Però una vegada més, Jesús, tot i patir el dolor i l’escarni, les convida a no fixar-se en Ell, en la seva figura i sofriment: “no ploreu per mi” diu a les dones. I d’aquesta manera ens vol fer sentir el dolor dels altres, en el que Ell encara continua sofrint. Especialment el dolor de tantes dones ferides en la seva dignitat, humiliades i marginades, violentades per les discriminacions, la injustícia i el patiment. El dolor de tantes esposes, mares, germanes, filles que han de tirar endavant soles  i desprotegides a causa de les guerres que assolen els seus països.

Oh Crist sofrent, sigues la seva pau i la cura per les seves ferides , Tu que amb la teva encarnació en Maria, “beneïda entre totes les dones”, has elevat per sempre més la dignitat de tota dona i has unificat el gènere humà.

Senyor, que el desig del nostre cor sigui el de trobar-nos amb Tu. Que el nostre camí ple de sofriment sigui sempre un itinerari d’esperança, amb Tu i vers Tu, que ets el refugi de la nostra vida  i  la nostra salvació.

IX ESTACIÓ: JESÚS CAU A TERRA PER TERCERA VEGADA

La notícia corre com la pólvora entre la comitiva. El condemnat ha mort. Allà està, estirat damunt les lloses fredes del carrer. Ha tornat a caure i aquesta vegada sembla que ha deixat de respirar...Tothom s’aplega en torn del Galileu. Hi ha empentes i grapades. Tots volen veure a un condemnat a mort, mort. Però, ¿realment és mort?...La gent es mira confosa i durant uns brevíssims segons es produeix un silenci aclaparador. De sobte, una espècie de sospir ofegat i esmorteït trenca aquell silenci malsà. Després , una respiració profunda i fatigada sembla sortir de davall d’aquella creu tirada enmig del carrer. I lentament, el condemnat comença a moure’s i traient forces del seu esgotament, s’aixeca penosament i carregant de nou el patíbul fixa la seva mirada en el calvari pel que ja només queden uns metres.

Senyor, ajudeu-nos a estar devora aquells que han caigut sota el pes de les seves culpes, de les seves addiccions, del seu pecat... i es senten tan febles  que no poden escapar-ne. La seva raó vol, Senyor, però la seva voluntat els traeix. I cauen, com Jesús,  una, dues i tres vegades. I ens diuen: “Per favor, no em jutgis i ajudem a aixecar-me una quarta vegada”. Crist mateix, en cada persona que pateix asfixiada sota el pes del mal, ens està demanant ajuda. Tant de bo que pugui trobar en nosaltres la mà sempre estesa que ajuda i acompanya.      

X ESTACIÓ: JESÚS ES DESPULLAT

Finalment, la malmenada processó arriba al Calvari. Tres pals retallats sobre un cel blau de primavera i clavats en la roca assenyalen que aquell és el lloc de les execucions.  Jesús aixeca un instant el cap i mira aquells troncs verticals que semblen voler rompre el cel. Comprèn que ha arribat l’hora. La que havia estat assenyalada pel Pare des de tota l’eternitat. La que donava sentit a la seva vinguda a aquest món. De sobte, una violenta sacsejada li arrenca amb cruesa  la túnica obrint de nou les mil ferides produïdes per la flagel·lació i deixant al descobert la seva nuesa. Ja no li poden prendre res més...Completament nu, tremolós, brut i ple de llagues, ja no sembla un home. Li han pres tot. Ara, ja no és més que un cuc que qualsevol bota trepitja. Ara ja el poden matar sense remordiments...perquè ja no és un home.  I té por... La seva carn d’home experimenta de nou la por i l’atordiment. En canvi, tot el seu ésser de Fill de Déu assumeix aquesta hora terrible en la que no només morirà sinó en la que també s’enfonsarà completament en el pecat, per aixecar-lo després sencer sobre les seves espatlles de Déu i d’home i vèncer-lo per a sempre.

Senyor, vares néixer pobre en una menjadora i morires clavat en un patíbul. Mai tingueres res. I el poc que tenies t’ho prengueren a grapades deixant-te nu. Tot els despullats, tots els qui no tenen amb què vestir-se, tots aquells a qui se’ls hi ha pres tot, s’assemblen a Tu. Tots els éssers humans a qui diàriament es priva de la dignitat, dels seus drets, del seu sustent, la seva salut, del dret a l’educació ... són la teva imatge viva i vertadera.  Senyor de la Vida, fes de nosaltres lluitadors incansables pels drets humans, la justícia i la dignitat.

XI ESTACIÓ: JESÚS ES CLAVAT A LA CREU

S’ha acabat el camí; ara ja només queda la creu.  Jesús resta ajagut damunt el patíbul esperant que els soldats facin la seva feina. El sol radiant del migdia l’enlluerna i li costa distingir el rostre d’aquell que li ferma els braços i amb perícia de cirurgià cerca el lloc més resistent del canell per on introduir el primer dels tres claus. Amb un inesperat gest d’humanitat gira el cap del condemnat cap a la dreta per evitar-li contemplar el que està a punt de fer i descarrega amb tota la força del seu braç una forta martellada. Basta un sol cop per travessar el canell i rebassar-li el primer crit de dolor. I una rosa de sang vermella i calenta floreix esponerosa sobre la fusta resseca i morta de la creu. Però les martellades no s’aturen. Dues, tres, quatre...fins que el clau gairebé desapareix entre la sang i la carn desfeta. Sense perdre gens de temps, fa el mateix amb l’altre mà. I aleshores ve la part més difícil: aixecar el travesser horitzontal de la creu amb tot el pes del condemnat penjant dels canells i encaixar-lo al pal vertical per després clavar-hi els peus. Calia ser ràpids, ja que de lo contrari el crucificat es podia esqueixar i després era gairebé impossible tornar-lo a clavar. Però tenen sort i, sense gaire incidents, el cos de Jesús queda penjat entre el cel i la terra. Ja està. Ja el tenen. Aquelles mans que no es cansaven de beneir ara estan clavades. Aquelles mans que acaronaven nins i consolaven als pecadors ja no ho podran fer més. Aquells peus que sortien corrents a rebre al fill pròdig ara resten immòbils. Aquells peus que anaven a la recerca de l’ovella perduda ja no tornaran a caminar.

Senyor, que no girem els ulls ni ocultem el rostre davant tots els crucificats de la història. El nostre món segueix sembrat de creus en les que hi agonitzen homes i dones innocents, condemnats per unes estructures socials sovint injustes i deshumanitzades. Estructures que tal vegada nosaltres també ajudem a mantenir . I tu?. Ja ho saps que vius en un món on el benestar d’uns suposa el dolor dels altres?. I tu, què fas amb el dolor dels altres, pel dolor dels altres, perquè minvi el dolor dels altres?. Senyor, no permetis que davant el mal i la creu ens dediquem únicament a demanar-nos el perquè sinó doneu-nos la força necessària per tal d’intentar posar-hi remei.

 XII ESTACIÓ: JESÚS MOR A LA CREU

Són a prop de les tres de l’horabaixa i el cel blau d’aquest divendres de primavera s’ha anat enfosquint lentament fins quedar completament tapat per gruixats núvols negres que anuncien tempesta. Damunt les creus, tres condemnats agonitzen. El del mig ja sembla gairebé mort. Du una llarga estona amb el cap tombat i qualsevol diria que l’aire ha deixat d’arribar als seus pulmons ofegats. En torn a la creu, la soledat s’ha anat fent encara més gran. Ja només queden els soldats i aquell petit grup de dones al que Jesús ni tan sols pot veure ja amb els seus ulls entelats de sang i suor. En aquesta hora terrible, Jesús experimenta de forma vertaderament radical la llunyania del seu Pare, i sent esqueixar-se la seva ànima. Aleshores repassa el que ha estat la seva vida, especialment aquells tres darrers anys dedicats a anunciar la Bona Nova del Regne, a curar ferides, a retornar la dignitat a aquells que l’havien perdut,  a sembrar esperança en els cors vençuts...I es pregunta: de què ha servit?...i si m’he equivocat?..I de sobte, fent un darrer esforç que sembla impossible, s’incorpora en la creu, torna a omplir d’aire els pulmons i crida en veu alta: “Déu meu, Déu meu , ¿perquè m’heu abandonat?”... Però el seu crit no és desesperació. Es una queixa punyent , però amorosa. Probablement està resant el salm 22. Un salm de llàgrimes però també d’esperança. Així el seu crit esdevé pregària.

Ara ja només queda morir. Tot està complit. La vida de Jesús està completa. A punt per a ser entregada al Pare. Morir és molt senzill. Els homes tenim por a la mort i ens passem la vida fugint-ne. I tanmateix, és tan senzill. Pensem que morim, que perdem la vida. Però, en realitat no fem altre cosa que deixar reposar el cap en les mans del Pare. En les bones mans de Déu que són vida i salvació. Per això ara Jesús pot morir tranquil: sap molt bé on deixa reposar el seu cap. Ja ha acabat el seu combat. Es hora de descansar. Però encara li queden forces per aixecar una darrera mirada.  Davant ell, la ciutat per la que ha plorat, els homes pels que mor, la terra per la que ha caminat. Estima aquest món. L’estima perquè va sortir de les seves mans. I ara li toca partir. I li dol. Perquè ara sap amb certesa que tot estava ben fet. S’ha sentit a pler sent un home. A pesar de tot...Però ja no té més força. A poc a poc tomba el cap. Encara un parell d’alenades esmorteïdes intenten protegir el seu pit de la mort. Una gota de sang tremolosa, redola del front a la galta, de la galta a la roca i ressona en el silenci de l’horabaixa. Mor. Ha mort. Son devers les tres de l’horabaixa.

Senyor, penjat de l’Arbre de la Vida, entregues l’esperit en mans del Pare, fent brollar la vida en abundància i pastant la nova criatura. També nosaltres afrontem avui els desafiaments d’aquest món: sentim que les ones de les preocupacions i les pors ens enfonsen i fan vacil·lar la nostra confiança. Concediu-nos, Senyor, la força de saber en el nostre interior que cap mort no ens podrà vèncer, fins que reposem entre les teves mans que ens han format i ens acompanyen.

XIII ESTACIÓ: JESÚS ÉS DAVALLAT DE LA CREU

Maria, el teu Fill, després d’un llarg, interminable turment,  penja mort de la creu. Dos homes s’hi acaben d’enfilar i lenta i penosament van traient els claus. Primer les mans...després els peus. A poc a poc veus com baixen el seu cos i com de la ferida acabada d’obrir del seu costat encara hi brolla sang mesclada amb aigua.  I quan el baixen, sents com s’esqueixa el teu pit i l’espasa que tens clavada al cor s’enfonsa encara una mica més. Amorosament el col·loquen sobre un llençol nou que aviat es tenyeix del color del martiri. La brutor de la terra, on torna el màrtir. El teu fill estimat és ara una figura lletja. Mai no és agradosa la creu. Ni mai ningú ha nascut per morir a una creu. Sols l’amor i la llibertat li poden regalar a la creu una bellesa que va més enllà de la bellesa i traspassa el cor del misteri. Maria, ara el teu fill estimat reposa novament entre els teus braços. Com quan era un infant. I l’acarones dolçament. No el despertis. Està adormit. Ara ja no el molestaran més. Ja no queda ningú al calvari. El seu turment ha acabat. En canvi el teu és tan fondo que l’univers sencer ha quedat en silenci i ara totes les coses ploren, callen i esperen...

Jesús va ser baixat de la creu i posat en braços de la seva mare. Segurament no existeix dolor més gran que la mort d’un fill. Ens assembla una cosa antinatural, terriblement cruel, que Déu no hauria de permetre mai...En canvi, Maria, la mare del Senyor, és veu obligada a beure d’aquest calze i a repetir una vegada més: “Fiat!...així sia!...I a pesar de la nit fosca de l’ànima, del no entendre res i del profundíssim dolor de les seves entranyes de mare, segueix confiant en el Déu-Amor sense límits a qui el seu Fill anomenava Abbà .

Ajuda’ns Maria a no perdre la fe en els moments més durs de la nostra existència i a ser capaços d’estimar i de confiar més enllà del límit.

XIV ESTACIÓ: JESÚS ES POSAT EN EL SEPULCRE

Josep d’Arimatea va deixar el seu sepulcre, encara sense estrenar, per tal que hi poguessin enterrar el cos de Jesús. Un darrer gest d’amistat cap Aquell que havia capgirat la seva existència i li havia fet descobrir un Déu més preocupat per la seva felicitat que pel  compliment extern de normes absurdes inventades per la duresa del cor de l’home.  Però no podien perdre el temps. Aviat el sol s’amagaria rere els turons de Jerusalem i començaria el sagrat repòs del Dissabte.  Tanta sort que la tomba no era gaire enfora d’allà.  Quan varen haver dipositat el cos de Jesús sobre la llosa del sepulcre es va produir un silenci espès. Realment el Mestre havia mort. No era un malson. L’estaven enterrant. Ara ja només quedava fer rodolar la pedra....i tot hauria acabat.

Però la mà que havia estat fermada i clavada, per tal d’impedir-li el do, no podia restar immòbil i amortallada:  havia de retrobar el camí de l’altra. Les mans no són fetes per estar clavades i fermades: Déu va crear les mans per poder estrènyer altres mans; perquè aprenguessin l’art de la carícia, perquè treballessin la terra, la mar, el cel; perquè brodessin tots els colors de l’amor sobre la pell de la humanitat. El Déu creador va fer les mans del primer home i de la primera dona amb una gran il·lusió. Però les mans de l’home es varen corrompre i es varen fer servir per lluitar i matar , per posar barreres i separar. Per això, sols unes mans que estiguessin disposades a deixar-se clavar podien recuperar la il·lusió de Déu: unes mans per l’amor.

I per això, a la fidelitat absoluta de Jesús, respongué Déu amb la victòria absoluta de la vida sobre la mort. De l’amor sobre l’odi. De la tendresa sobre qualsevol forma de domini, control o menyspreu de l’altre.

I va ressuscitar Jesús.

Jesús va ressuscitar perquè era Déu-amb-nosaltres. El Fill estimat. La Paraula que ens diu allò que ens pot fer feliços.

Jesús va ressuscitar perquè de la tomba buida en brollassin les aigües que ens recuperen per a l’amor de Déu.

I per això ressuscitarem també nosaltres. Millor: ressuscitam ja cada vegada que passam de la fascinació del Tenir a la gratuïtat del Do. De la por a la llibertat. De la injustícia que relega als marges a la fraternitat que supera tota separació.  De la passivitat a l’acció transformadora. De l’autocentrament al seguiment. De la mort a la vida.

Crist ha ressuscitat!

Al·leluia!