Catalan English French German Italian Portuguese_portugal Spanish

            A un arbre jove el poden fer créixer d’una manera o d’una altra. També els nins petits poden aprendre una llengua o una altra, es poden adaptar a una cultura o a una altra, poden créixer amb uns valors i uns sentiments o amb uns altres. En tornar grans ja ens resulta difícil redreçar els arbres i fer canviar les persones. Per això mateix també les societats ho tenen difícil canviar les seves creences, costums i tradicions.

            He començat així per explicar que entre els primers cristians n’hi havia uns que provenien de la cultura i la fe de l’Antic Testament, i uns altres que tenien la fe i la cultura de l’Imperi Romà. I dins aquests climes varen néixer les primeres comunitats cristianes.

            Que Jesús havia estat una persona humana com ells ho sabien ben cert, no era un tema de fe. Fe és creure lo que no podem comprovar. I que Jesús havia estat una persona humana ho havien pogut comprovar o ells mateixos o havien tingut testimonis directes que en donaven fe.

            En canvi lo que havien de creure els primers cristians era que aquell home, conegut amb el nom de Jesús de Natzaret, també era Déu. I aquí venia el conflicte de les seves cultures de procedència. Per als jueus, si Jesús era Fill del Déu de l’Antic Testament, fàcilment imaginaven que Jesús s’havia d’assemblar al seu pare: un Déu creador, un Déu totpoderós, un pare autoritari, un jutge implacable. Per als cristians que provenien del paganisme, si havien de creure que Jesús era fill de Déu, els resultava difícil recompondre la seva fe en l’existència de molts de déus, i si per a ells els emperadors romans eren encarnacions dels déus, amb més motiu Jesús havia de ser l’encarnació de Déu.

            Si partim d’aquesta base, entendríem millor els passatges dels evangelis que ens parlen del naixement i de la infància de Jesús. I també entendríem millor el pròleg de l’Evangeli de Sant Joan, que acabam d’escoltar. Déu, que per als jueus, havia creat el món amb la seva Paraula, i que amb la seva Paraula havia donat els manaments a Moisès, Déu ara concentra la seva Paraula Creadora i Legisladora en Jesús. Jesús és la Paraula definitiva de Déu. Ens ve a dir que és mirant Jesús, que és escoltant-lo a ell, i no d’una altra manera, com podrem entreveure com és en realitat Déu.

            Em dóna la impressió que molts de cristians, amb els dos mil anys de història que duim a la nostra esquena, hem fet un procés invers. Hem col·locat Jesús a l’altura de Déu, a l’altura de la imatge de Déu que teníem preconcebuda, en lloc de recol·locar Déu a l’altura de Jesús. Segons els evangelis, i especialment segons l’Evangeli de Sant Joan i també segons les cartes de Sant Joan, em sembla comprendre que és mirant Jesús, només mirant Jesús, és com podrem arribar a conèixer com és Déu, i no a l’enrevés. No és partint d’una imatge prèvia de Déu, com podrem, després, interpretar com devia ser en realitat Jesús.

            M’agradaria que ens aturàssim a pensar-ho, per a recobrar l’interès per rellegir els evangelis amb aquesta nova perspectiva.

-------------

Festa de l’Epifania o dels Reis (6 de gener 2015)

Un escriptor de la Índia va escriure un conte d’una dona que cercava en el pati de ca seva una agulla d’or que havia perdut, i convidava les veinades perquè l’ajudassin a trobar-la. Cansades de cercar, una d’elles li va preguntar: “Però, estàs segura que la vares perdre aquí?”. I ella va respondre: “No. La vaig perdre a dins la casa, però com que a dins la casa fa fosca, he pensat que en el pati hi fa més claror i aquí serà més fàcil de cercar i de trobar-la”.

            Per què he començat amb aquest conte el dia dels Reis? Perquè, per anar a veure Jesús, la primera cosa que hem de fer és cercar-lo allà on ell és, i no allà on ens resulta més fàcil cercar-lo. Els sacerdots de Jerusalem el cercaven en el temple i no l’hi varen trobar. Els governants de Jerusalem i els rics esperaven que seria Jesús el qui els aniria a fer una visita en els seus palaus. I es quedaren esperant debades, perquè Jesús no els va anar a veure. En canvi aquells personatges vinguts d’Orient havien cercat sovint i havien sortit a mirar el cel i varen seguir una estrella diferent de les altres, que els va guiar fins allà on hi havia Jesús. I aquests sí que el trobaren. El trobaren entre la gent pobra, entre la gent que esperava l’arribada del Regnat de Déu, entre la gent que tenia un bon cor, amb desitjos de justícia, de pau i de germanor.

            La lliçó és ben senzilla: no hem de cercar Jesús allà on ens resulti més fàcil trobar-lo, sinó que l’hem d’anar a cercar allà on ell és, allà on ell ens ha dit que el trobarem. Per això hem de començar per escoltar-lo a ell, en lloc d’escoltar-nos a nosaltres mateixos. No som nosaltres els qui hem de triar el lloc on hem d’anar a cercar Jesús. Sinó que és ell, Jesús, el qui ha triat el lloc on el podrem trobar.

            Permeteu-me una segona reflexió: Jesús va triar un país on néixer, com n’hagués pogut triar un altre. Però segur que Jesús hagués volgut néixer dins tots els països del món. Hagués volgut fer-se com un de tants, entre els jueus, entre els europeus, els àrabs, els africans, els asiàtics i els americans. L’evangeli de Sant Lluc conta que, després de néixer Jesús, els àngels ho anaren a anunciar als pastors de Betlem. Els primers convidats per anar a veure Jesús varen ser els pobres d’Israel. L’evangeli de Sant Mateu, que és el que hem escoltat avui, ens ha dit que també tots els altres pobles de la Terra, si miren cap amunt, poden veure l’estrella que els guiarà fins a Jesús.

            Em deman si el nostre món, i especialment el món occidental del segle vint-i-ú, ja no sap mirar el cel, per a descobrir l’estrella de Jesús i seguir-la. Em sembla que n’hi ha molts que ja no miren el cel, només veuen el seu petit món dels negocis, dels doblers, de passar-s’ho bé, de la felicitat en lletra petita. Són com els governants d’Israel, en temps de Jesús, o com els sacerdots de Jerusalem, o com les persones devotes que eren els fariseus, o com els escribes o els mestres de la Llei…, que tots ells es pensaven saber on naixeria el Salvador del món, anunciat a l’Antic Testament, però no varen ser capaços de sortir a veure l’estrella.

            Mirem nosaltres l’estrella, com els Reis d’Orient, deixem-nos guiar per ella i arribarem allà on hi ha realment Jesús. No cerquem l’agulla d’or en el pati, perquè allà hi fa claror, cerquem-la allà on la vàrem perdre, que és allà on la podem trobar.