Catalan English French German Italian Portuguese_portugal Spanish

Durant els tres primers segles del cristianisme, els cristians no tenien ni temples ni esglésies on reunir-se. Eren pocs i es reunien a les cases particulars. Quan sant Pau parla de l’Església que està a Roma o a Corint es refereix a la comunitat cristiana que vivia en aquestes ciutats.

            Però després, a poc a poc, sobretot quan la religió cristiana es va convertir en la religió oficial de l’Imperi Romà, els antics temples pagans dedicats als déus es reconvertiren en temples cristians dedicats als sants, i també es construïren temples nous per donar cabuda a les reunions dels cristians, a mesura que s’anaven tornant molts. I un dels primers temples de Roma va ser l’anomenada Basílica del Laterà, on residia el successor de Sant Pere, i per això el papa com a bisbe que és de Roma, encara que ara residesqui en el Vaticà, sempre ha considerat la basílica del Laterà com a la seva catedral. I per això avui, dia 9 de novembre, l’Església celebra aquesta festa, que expressa la comunió, la unió de totes les comunitats cristianes del món amb el bisbe i la comunitat cristiana de Roma, que és l’Església fundada per sant Pere i sant Pau.

            Els profetes de l’Antic Testament ja advertien els reis d’Israel del perill de construir un temple a Déu. I aquest mateix és un dels perills que tenim els cristians, i és el de pensar que així, mentres tenim a Déu ben tancat i protegit dins el temple, nosaltres podrem campar pel món tranquil·lament pel nostre compte, i ja l’anirem veure quan l’haurem de menester, o quan li voldrem dedicar una festa.

            Del passatge de l’Evangeli que hem escoltat avui en podríem treure tres lliçons:

            La primera lliçó és que Déu no es queda tancat dins el Temple, com si fos la seva residència. I allà espera que l’anem a veure de tant en tant. La residència de Déu no és el Temple. Déu està a dins el món, dins les nostres vides, dins els nostres negocis. Déu s’interessa amb totes les nostres coses. I Jesús ens ho va dir repetidament. “Tot lo que faceu a un d’aquests més petits a mi m’ho feis”; “Jo estaré sempre amb vosaltres”.         

            La segona lliçó és que no podem convertir la fe ni la religió en un negoci. La història de vint segles de cristianisme ha anat construint edificis monumentals, que són un testimoni de la fe dels nostres avantpassats, que podem admirar, hem de respectar i hem de conservar. I això suposa diners. Però mai per mai hem de convertir la vivència de la fe en un negoci. Les persones són molt més importants que els edificis.

            La tercera lliçó és que el vertader temple de Déu són les persones, és la vida humana. Jesús va dir “Destruïu aquest santuari i jo el reconstruiré en tres dies”. I l’evangeli afegeix que Jesús es referia al santuari del seu cos. Jesús capgira la imatge que teníem de Déu. A Déu l’havíem imaginat a la nostra manera, i Jesús ens diu “qui m’ha vist a mi ha vist el Pare”. No és que Jesús sigui el fill d’aquell Déu en qui sempre havíem cregut i que ja teníem prefabricat dins el nostre cap. No. Jesús ens fa canviar la imatge que teníem de Déu. Només si miram, si escoltam i seguim a Jesús és com podrem comprendre com és Déu, qui és Déu. I no a l’enrevés. I Jesús es posa en el lloc de cada un de nosaltres i d’una manera molt especial es posa en el lloc dels més petits, dels malalts, dels més indefensos. Allà és, per tant, on hi ha Déu. No dins el temple, sinó dins les persones humanes. Déu són les persones humanes, creades a imatge seva.

            Aquesta és la religió de Jesús. Els temples, les esglésies (en lletra petita), són llocs de reunió de la vertadera Església (en lletra grossa), formada pels santuaris de Déu que són cada vida humana.