Catalan English French German Italian Portuguese_portugal Spanish

 

            Les paràboles, com les faules de la literatura universal, són narracions o contarelles que es poden aplicar a les diferents situacions de cada cultura i de cada època. Però per als cristians les paràboles, a més de narracions amb un final moralitzant, contenen ensenyaments de Jesús i són Paraula de Déu.

            Els diumenges passats vàrem escoltar les paràboles de la vinya. A la primera Jesús envia els seus deixebles i ens envia a tots els cristians a treballar a la seva vinya. Hi ha els de la primera hora, els de la tercera i els de l’hora onzena. A la segona paràbola vàrem sentir que ens envia a treballar i que alguns li contesten que sí, que hi aniran, però llavors no hi van, i que uns altres que començaren dient que no, que no hi volien anar, finalment hi van.

            Avui és com si ens trobàssim ja dins la vinya. La vinya és com si diguéssim la hisenda de Déu, la seva finca. A l’Antic Testament la hisenda de Déu era el poble d’Israel. Ara en el Nou Testament Jesús ha explicat als seus deixebles que la hisenda de Déu és tota la Terra. I els seguidors de Jesús, els cristians, som el nou Poble de Déu, enviat a treballar a la seva hisenda. I el propietari de la vinya ens deixa fer perquè ens en cuidem nosaltres mateixos, en traguem els fruits que puguem amb responsabilitat i amb llibertat. Però no deixa la seva hisenda en les nostres mans només perquè ens preocupem de sobreviure cadascú pel seu compte, sinó perquè procurem que la nostra feina repercuteixi també en benefici dels altres fills seus, que són tota la humanitat. A la vinya del Senyor tots hem de ser treballadors corresponsables, perquè la vinya no és nostra, és de Déu, i tots els habitants de la Terra són fills de Déu i germans nostres.

            A la paràbola d’avui hem sentit com l’amo de la vinya envia uns criats seus a veure com va la feina. I aquells treballadors de la vinya, que som nosaltres, no fan cas dels enviats de l’amo. Després l’amo els envia uns altres emissaris, però tampoc no els escolten. I finalment els envia el seu fill, el major, pensant que al seu fill sí que li faran cas. Però va ser pitjor, perquè veient el fill varen pensar que si el mataven, ells serien els hereus de la hisenda. Evidentment, entenem que els primers enviats del propietari de la vinya eren els profetes de l’Antic Testament i que el darrer emissari és Jesús.

            Mirau, han passat els anys i nosaltres hem après a ser més educats i més intel·ligents. Ara ja no matam l’hereu, com ho feren els treballadors de la paràbola. No, nosaltres el deixam xerrar que digui lo que vulgui, passam de llis, i després ja seguirem fent lo que nosaltres volem. Els seus consells ens entren per una orella i surten per l’altra. Nosaltres continuarem menjant-nos els recursos que ens dóna la Terra, i si hi ha gent que mor de fam, això no és compte nostre. Continuarem organitzant guerres, i fabricant armes, continuarem afavorint els més rics en detriment dels més pobres. I al mateix temps continuarem demanant a l’amo de la vinya que alimenti els qui passen fam i que posi pau on hi ha guerra. Mirau fins a on arriba la nostra hipocresia o la nostra inconsciència. Tiram la pedra i amagam la mà. Espenyam la hisenda de Déu i després li demanam que ell, que ho pot tot, la recompongui.

            La paràbola acaba amb una sentència molt dura. El propietari de la vinya dirà als seus treballadors: “El Regne de Déu vos serà pres i serà donat a un poble que el farà fructificar”. Aquesta paràbola, com ho hem escoltat al principi de la lectura, anava dirigida als grans sacerdots i als notables del poble. Segurament Jesús es referia a ells quan els deia “El Regne de Déu vos serà pres”. I segurament es referia al seu petit grup de seguidors quan diu “El Regne de Déu serà donat a un poble que el farà fructificar”. ¿Amb quin dels dos grups ens trobam nosaltres? ¿Amb aquells a qui els serà pres el Regne de Déu? ¿O amb el poble que fa fructificar la vinya del Senyor? Pensem-ho.