Catalan English French German Italian Portuguese_portugal Spanish

Homilia en el diumenge 18 (any C) (4 d’agost de 2019)

En molts d’aspectes de la vida és necessari un equilibri de mentalitats i de forces. Ni massa exigents, ni massa tolerants. Ni massa conservadors, ni massa progressistes. També per als cristians és important un equilibri. Ni confiar massa en la providència de Déu, ni confiar massa en les nostres pròpies forces.

Els cristians massa confiats en la providència són aquells que pensen que ja està tot escrit, i que Déu sap tot lo que ens ha de passar i sap quin dia hem de morir. I d’entre aquests providencialistes, els més extremistes es despreocupen fins i tot de la seva salut, perquè... com que tot ja està escrit, és inútil que nosaltres vulguem canviar els plans de Déu. Si ens hem de curar ens curarem i si ens hem de morir ens morirem.

Uns altres cristians estan tan confiats en les seves pròpies forces, que viuen com si Déu no existís o no compten per res en Deu, i per tant viuen el present i fan plans per al seu futur, com si la felicitat només estigués en les seves mans.

Els anys que vaig viure a Burundi, en el centre d’Àfrica, em vaig trobar amb una manera de pensar molt generalitzada, que fins i tot semblava fatalisme. Si eren pobres pensaven que és perquè Déu ho ha volgut així. Si molts d’infants es morien durant els primers anys de vida, pensaven que era perquè Déu ho tenia escrit així. Pensaven que tot provenia de la voluntat de Déu, i ells no hi podien fer res, sinó posar-se en mans de Déu. Una cosa semblant, encara que no tan exagerada era la mentalitat de molts dels nostres avantpassats de fa cent o dos-cents anys.

En canvi el món occidental, amb els avanços de la ciència i de la tècnica, ha començat a dominar algunes forces de la naturalesa, a cercar maneres de resistir el fred a l’hivern i la calor en l’estiu. La medicina ha fet molts de progressos i ha descobert noves maneres de curar algunes malalties. I molta gent ha acabat per no creure en la providència, ni creure en l’existència de Déu. O si creuen en l’existència de Déu, creuen que no el necessiten per a res.

Les lectures que acabam d’escoltar ens ajuden a fer-hi una reflexió: “Vanitat i més vanitat, tot és en va... Després que un home s’ha esforçat... ho ha de deixar tot a un altre que no s’hi ha esforçat per res”.

A la segona lectura sant Pau ens ha recordat la seva fe en Jesús ressuscitat. Si ell va ressuscitar és perquè creguem que aquesta vida que vivim no és la definitiva, sinó que és un primer assaig d’una altra vida, com un actor que prepara el seu paper que ha de representar en el teatre, o com un músic que estudia la peça amb el seu violí per a fer després un concert amb tota l’orquestra... En aquest món només ens preparam per a l’altra vida que ens espera.

I a l’evangeli Jesús ens ha dit: “Vigilau! Guardau-vos de tota ambició de posseir riqueses, perquè ni que tinguessis diners de sobres, els teus béns no et podrien assegurar la vida”.

La fe dels cristians no és una fe fatalista, que creu que tot està en mans de Déu. La fe dels cristians tampoc no és una fe sense Déu, que només creu en les forces humanes. La fe dels cristians és creure que Déu s’ha fet home en la persona de Jesús. La fe dels cristians consisteix a creure en Déu com si tot depengués de Déu, i posar de la nostra part tot quant està en les nostres mans poder fer, com si tot depengués de nosaltres.

La fe dels cristians consisteix a creure que si continuam construint el Regnat de Déu, com ens va ensenyar Jesús, aquest Regnat de Déu s’anirà fent realitat no només ja en aquest món nostre, damunt la Terra, sinó que també ja estam sembrant la llavor del món nou que esperam, que no podem imaginar com serà, però que creim que sí, que serà. Per això volem fer camí amb Jesús, escoltant-lo i compartint amb ell les alegries i les penes, les seves i les nostres. Que les seves (alegries i penes) també són les nostres, com també les nostres (alegries i penes) també són les seves.