Catalan English French German Italian Portuguese_portugal Spanish

Va ser desconcertant, no esperaven que fos d’aquella manera. Havien passat anys i anys sospirant l’arribada del Messies, l’Enviat de Déu, que alliberaria el seu poble de la submissió a les potències estrangeres, i esperaven o un rei, o un exèrcit, o un gran sacerdot del Temple. Però no va ser així. Jesús de Natzaret va ser una persona senzilla del poble, semblava un profeta com tants d’altres, i sense anar més enfora també va acabar com el seu antecessor Joan Baptista, que va morir decapitat a la presó per orde del rei Herodes. I Jesús també va morir condemnat a mort, però ell a damunt una creu, que era la mort més indigna i més ignominiosa amb què es podia condemnar un acusat. Era la prova definitiva que demostrava que Déu, també Déu, fins i tot Déu, l’havia abandonat, l’havia desacreditat.

I ara potser que qualcú dels qui sou aquí pensi: “Aquest homo s’ha equivocat! Avui no celebram la mort de Jesús, sinó el seu naixement. Avui no és un dia trist, és un dia alegre!” Doncs no, no m’he equivocat. He volgut començar així, perquè és així com va començar tot. El cristianisme no va començar amb el naixement de Jesús, sinó amb la seva mort. I encara no ho dic bé, no va començar amb la seva mort, sinó amb la seva resurrecció, quan els seus amics o deixebles varen fer a saber que l’havien vist ressuscitat, i que això volia dir que ell continuava viu, que Déu l’havia rehabilitat, que Déu li donava la raó, que Déu s’identificava amb ell, que Jesús era el camí de la salvació. Com si Déu els digués: “només si seguiu el seu exemple, només si vos comportau com ell, construireu un món millor, construireu el Regnat de Déu damunt la terra. Aquest és el camí, aquesta és la solució als nostres problemes i a les nostres crisis”.

A partir d’aquell fet, a partir de la resurrecció, els amics de Jesús, els seus deixebles, es reunien cada setmana per celebrar aquell sopar, aquell sopar que ell els havia deixat com a record seu: “La meva vida s’ha fet trossos per vosaltres, com faig trossos d’aquest pa. Feis-vos trossos vosaltres també els uns pels altres”. I així anaven recordant els fets i les paraules de Jesús, per a poder seguir el seu exemple.

I començaren a demanar-se com havien estat els inicis d’aquest Jesús, el seu naixement i la seva infància. I alguns anaren a cercar la resposta a les profecies de l’Antic Testament.

Els profetes havien dit que el Messies havia de néixer a Betlem. I així un dels evangelis conta que Josep i Maria varen emigrar des de Natzaret fins a Betlem per complir un edicte del César. Els pares de Jesús varen ser emigrants, com els mallorquins que fa cent anys anaven a fer les amèriques, com els peninsulars que fa cinquanta anys venien a cercar feina a Mallorca, o com els africans, els sudamericans o els de l’est d’Europa, que emigren de les seves terres cercant una vida millor. Jesús va ser un emigrant. ¿Qui s’hauria pogut pensar mai que el Messies, el Salvador de la humanitat hauria estat un emigrant?

Un altre evangeli seguint els escrits dels profetes diu que Jesús va haver de fugir de Betlem per mor d’una matança organitzada pel rei Herodes. Això vol dir que Jesús va ser un fugitiu, com els fugitius que fugen de la guerra de Síria, o com tants d’altres fugitius que han hagut d’abandonar els seus països. ¿Qui s’hauria pogut pensar mai que el Messies, el Salvador de la humanitat hauria estat un fugitiu?

A Israel, el país de Jesús, hi havia els sacerdots del Temple, hi havia la gent bona, la gent considerada la bona gent, complidora de les lleis i de les tradicions, hi havia gent d’una certa categoria social, la gent rica, però Jesús era de casa pobra. ¿Qui s’hauria pogut pensar mai que el Messies, el Salvador de la humanitat seria de casa pobra?

Però han passat els anys, més de dos mil anys i vet aquí que hi ha cristians, que ens deim seguidors de Jesús, i que sembla que li hem volgut esmenar la plana i l’hem volgut segrestar. Ell no va néixer a Betlem només perquè li féssim una gran festa d’aniversari un pic a l’any. Ell no va néixer per quedar-se tot l’any tancat dins un calaix fins a tornar-lo treure l’any que ve per tornar fer el betlem. Ell va néixer per poder créixer i poder conviure amb nosaltres durant tot l’any i poder-nos parlar i mostrar-nos com és Déu, què vol Déu de nosaltres, i poder-nos dir “qui m’ha vist a mi ha vist el Pare”, i poder-nos dir que tots som fills de Déu, i poder-nos dir “estimau-vos així com jo vos he estimat”, i poder-nos dir “amb això coneixeran que sou deixebles meus”, i poder-nos dir “jo estaré amb vosaltres cada vegada que vos reunireu en nom meu”, i poder-nos dir tantes altres coses com ens va dir. Però nosaltres sembla que l’hem segrestat. No l’escoltam a ell, no, volem que sigui ell el qui ens escolti.

Deixem créixer aquest Jesús dins les nostres cases, deixem-lo créixer i escoltem-lo quan ens parla. Ell és l’Enviat de Déu, ell és el Salvador de la humanitat. Si el seguíem a ell, si seguíem el seu exemple, construiríem un món millor, el Regnat de Déu ja a la Terra.

Jesús va ser un emigrant. ¿Què seria de moltes de les nostres famílies, si els nostres avis no haguessin pogut emigrar a països del nord d’Europa o d’Amèrica?

¿Què seria de moltes famílies peninsulars, si no haguessin vingut a cercar feina a Mallorca?

¿Què seria dels països rics, i de la nostra Mallorca, sense la mà d’obra dels immigrants?

¿Quina seria la nostra ignorància de la misèria que hi ha en el món, si no arribàs adesiara a les nostres costes una patera amb emigrants africans que ens ho recordàs?

Jesús era de casa pobra. ¿Quina seria la nostra indiferència davant els fabricants i traficants d’armes dels països rics, si no veiéssim de tant en tant la destrucció que produeixen i els fugitius i refugiats que provoquen?

¿Quina seria la nostra reacció si sabéssim amb pèls i senyals de quina manera el Primer Món continua explotant els recursos del Tercer?

¿Que faríem amb els nostres estalvis guardats a les entitats bancàries, si sabéssim que serveixen per fabricar armes de destrucció o per augmentar la riquesa dels més poderosos i dels més rics?

¿I encara no ens resulta suficient?

Jesús va ser un ciutadà d’un país ocupat, després va ser un emigrant i un fugitiu. Ara és com un refugiat que demana un lloc i una veu dins cada una de les nostres cases i dins cada país del món. ¿I quantes vegades no el deixam ni seure a la nostra taula i ni tan sols ni li deixam dir una paraula?

D’ell ens ve la salvació, ¿qui s’ho hagués pogut imaginar mai?