Catalan English French German Italian Portuguese_portugal Spanish

          Les coses es veuen de diferent manera, segons des d'on es miren, segons qui és el qui les mira i segons moltes altres circumstàncies.
          A Jesús els seus deixebles el veien com un home com ells. A mi això em sembla evident. Però, a més de veure que era un home com ells, veien dins ell qualque cosa més. I aquest és el pas entre el sebre i el creure. Sabien que era un home, però començaven a pensar o a creure que era qualque cosa més: o un profeta, o tal vegada el Messies anunciat a l'Antic Testament. I després de veure'l resssuscitat acabaren per creure que era Fill de Déu, Déu mateix fet home.
          A nosaltres ens passa a l'enrevés. Sempre se'ns ha dit que Jesús és Déu. Ho hem rebut des de la infància com una cosa innata. És a dir, donam per sabut que Jesús és Déu, i després tal vegada ens costa creure que fos també un home com els altres.
          Per tant, a mi em sembla sentir com avui Jesús ens demana a nosaltres: "¿Qui diu la gent que som jo?" I nosaltres li responem: "Diuen que sou el Fill de Déu, la segona persona de la Santíssima Trinitat". I Jesús continua preguntant-nos: "I vosaltres, ¿qui deis que som?" Nosaltres hauríem de completar com veim la personalitat de Jesús dient: "Creim que, a més de ser el Fill de Déu, també sou una persona humana com nosaltres".
          És a dir que els primers deixebles de Jesús sabien, o donaven per sabut, que Jesús era un home com ells. Els faltava donar la segona passa, que era la de creure que també era Déu. Però per a molts de cristians del nostre temps les coses s'han girat, perquè ara donam per sabut que Jesús era Déu, i en canvi ens costa creure que fos un home com nosaltres.
          I aquesta resposta de fe, de creure que Jesús era un home com nosaltres, conté unes conseqüències importants.
          Si crec que Jesús era una persona humana com nosaltres, he de creure que no volia diferenciar-se dels altres, ni volia demostrar que tenia poders especials, sinó que els miracles que feia eren signes i mostres d'acostament als pobres i als malalts per animar els seus deixebles i animar-nos a nosaltres a fer com ell.
          Si crec que Jesús era una persona humana com nosaltres, també he de creure que no es va oferir voluntàriament a la mort, com un suïcida, ni va ser enviat per Déu a morir en creu per pagar-li un deute que la humanitat li tenia pendent. Com a màxim puc creure que Jesús va poder acceptar la mort en creu, com a voluntat de Déu, com tantes altres morts que els humans patim i no comprenem, perquè les consideram injustes.
          Si crec que Jesús era una persona humana com nosaltres, també he de creure que el seu comportament enfront dels poderosos, dels rics, i de les autoritats polítiques i religioses ens és un estímul, una lliçó, perquè nosaltres, quan ho trobem just i necessari, no ens acovardem i puguem seguir el seu exemple.
          Pensem-ho. En lloc de dir i repetir que creim que Jesús era Déu, els cristians del segle vint-i-un necessitam creure que Jesús era una persona humana com nosaltres, perquè durant els vint segles anteriors se'ns havia insistit tant en la divinitat de Jesús, que ja la tenim ben assumida. Avui, en canvi, ens falta assumir la seva humanitat.