Catalan English French German Italian Portuguese_portugal Spanish

 

 

Quan hi ha un líder indiscutible a una empresa, a una associació o a un grup d’amics, i el líder es mor o no pot continuar dirigint l’organització, els altres s’han de fer càrrec de les responsabilitats, o, si no, aquella empresa pot desaparèixer o l’associació es pot desfer.

            Així devien estar els apòstols després de la mort del Bon Jesús. Ell havia estat el líder del grup, els altres li deien “mestre” o li deien “senyor”. És ver que després de mort durant una temporada l’havien vist ressuscitat. Però un bon dia Jesús va desaparèixer de la seva vista i ells es varen haver de fer càrrec de l’empresa, varen haver de pilotar ells tots sols la barca sense el seu principal patró.

            Aquest és el primer significat de la festa de l’Ascensió. Jesús puja al cel, és a dir, deixa que els deixebles es facin càrrec de la seva empresa. Si ell no els hagués deixat tots sols, ells no haguessin estat capaços d’agafar les responsabilitats. A partir d’aquell moment, els apòstols, en lloc de continuar reunits a l’entorn de Jesús ressuscitat es dispersaren i “se n’anaren a predicar pertot arreu” (com ho hem llegit a l’evangeli).

            Una veu els havia dit, quan ells, embadalits, es quedaven mirant cap amunt: “Homes de Galilea, per què vos quedau mirant el cel?” La missió dels apòstols no era la de viure de records, recopilant i reconstruint tot quant havien vist i après de Jesús. La seva missió era la d’anar per tot el món donant testimoni del Regnat de Déu, d’aquell món nou que Jesús els havia ensenyat a construir.

            Un segon significat de la festa de l’Ascensió és la promesa de l’Esperit Sant, que els farà costat en tot moment, a fi que puguin anar cercant i trobant la resposta adequada a les situacions de cada lloc i de cada temps.

            Per una part es tracta de caminar amb els peus en terra, per anar construint el Regnat de Déu en qualsevol temps de la història (en temps de l’Imperi romà o en el segle vint-i-ú). Es tracta d’anar construint el Regnat de Déu a qualsevol part del món (des de les societats més avançades fins a les més pobres).

            Per altra part, i aquest és el segon significat de l’Ascensió, es tracta, sí, de caminar amb els peus en terra, però sense perdre de vista que Jesús ens ha promès que estarà al nostre costat i que haurem d’estar sempre atents a la seva paraula i al seu exemple de vida. És la promesa que Jesús fa als seus deixebles d’enviar-los el seu Esperit, l’Esperit Sant.

            I la presència de l’Esperit Sant dins la comunitat dels seguidors de Jesús és la festa que celebrarem diumenge que ve, la festa que tancarà el temps de Pasqua, la festa de Pentecostès, o de Pasqua granada, o de Cinquagesma (Cincogema), que són diferents noms que empraven els nostres avantpassats.

            En resum, l’Ascensió ens recorda les dues coses. La primera és que com a bons deixebles de Jesús no ens podem quedar només mirant el cel i resant i anant a missa de tant en tant, sinó que hem de tenir els peus ben posats en terra i caminar en el món que ens ha tocat viure, donant testimoni de Jesús ressuscitat, és a dir construint el Regnat de Déu en el nostre entorn.

            La segona cosa que ens recorda la festa de l’Ascensió és que Jesús, encara que hagi deixat el timó en les nostres mans, ell continua dins la barca, per ajudar-nos, per fer-nos costat, per evitar que la barca se’n vagi a fons. Ell està al costat nostre i hem de comptar amb ell, hem de seguir el seu exemple i escoltar la seva Paraula i demanar-li consell. Aquest és el significat de la pregària: no es tracta només de demanar-li coses, ni es tracta només de donar-li gràcies, es tracta també de mantenir un contacte constant de tu a tu amb ell.

----------------------------------------

Homilia en el diumenge 6 de Pasqua (Any B) (10 de maig 2015)

            Hi ha moltes classes d’amor. Segurament l’amor humà més gran que coneixem deu ser l’amor d’una mare i d’un pare cap als seus fills. Perquè l’amor dels fills cap als pares ja no sol ser tan intens, ni l’amor entre enamorats, ni l’amor entre amics. I tots sabem que de la paraula “amor” a vegades se’n fa un ús que no té res a veure amb una autèntica estimació.

            Sant Joan avui ens ha dit que “Déu és amor”. I a l’Evangeli hem escoltat les darreres recomanacions de Jesús, que és com el seu darrer testament: “El meu manament és que vos estimeu els uns als altres”.

            I és trist veure com entre els cristians a vegades no sabem complir ni tan sols els mínims del manament que Jesús ens va deixar. Famílies dividides, germans que ni se saluden, ni sembla que vulguin reconciliar-se, i ens deim cristians. I resam el “Pare nostre” i li deim a Déu: “perdonau-nos així com nosaltres ens perdonam”. És a dir que nosaltres mateixos, inconscients, ens feim el judici, perquè li deim a Déu que no ens perdoni, fins que nosaltres no siguem capaços de perdonar-nos. Esperem que en aquest cas Déu no ens concedesqui lo que li estam demanant, i ens perdoni, encara que nosaltres no siguem capaços de perdonar.

            Qui és Déu? Com és Déu? Ningú no l’ha vist mai. Solem dir que els qui se n’han anat a l’altre món no han tornat per contar-nos com és en realitat. Però això no és ben bé així, perquè els cristians creim que n’hi ha un que ha vist Déu i que ha vingut per explicar-nos com és Déu. Els cristians creim que Jesús és la imatge visible del Déu invisible.

            I sant Pau ens ha dit avui que Déu és amor. Amor ve a ser la paraula més important per a poder entendre com és Déu, perquè segurament a dins aquesta paraula hi queden assumides totes les altres qualitats de Déu.

            Per a la intel·ligència humana deu ser impossible poder entendre com és Déu. Si totes les ciències no tenen mai un final, perquè sempre hi ha un més enllà, sempre tenen més coses per investigar i per descobrir, amb molt més motiu podem pensar que més enllà del final de la ciència encara hi ha Déu.

            Els cristians creim que Jesús és Déu, que Jesús és la imatge visible del Déu invisible. Caminar amb Jesús, seguir-lo a ell, és caminar pel camí del coneixement de Déu. Un camí que no l’arribarem a recórrer mai tot fins al final. Igualment passa amb la paraula estimar. Estimar així com Jesús ens ha estimat és un llarg camí, que no podem recórrer fins al final. Cadascú només arriba fins allà on pot. Però no podem quedar-nos aturats pensant que ja hem fet tot quant podíem fer. Sempre hem d’intentar donar una passa més.

            Els cristians creim que Jesús és Déu i creim que Déu és amor. Conèixer com és Déu és per a nosaltres una meta impossible, com també ens resulta impossible estimar així com Jesús ens ha estimat. Però quedem-nos avui almanco amb el testament de Jesús: “Això vos man, que vos estimeu els uns als altres”. Segur que a tots i a cada un de nosaltres ens queda encara molt de camí per recórrer.

------------

Homilia en el Cinquè diumenge de Pasqua (Any B) -Jornada de Mallorca Missionera

Quan jo estudiava, es dividia la història de la Humanitat en edats. Hi havia la Prehistòria, després començava l’Edat Antiga, seguia l’Edat Mitjana, l’Edat Moderna i finalment l’Edat Contemporània, que era la nostra. No sé si ara els llibres d’història ja parlen d’una altra edat ni sé quin nom li posarien. Però és cert que el món actual viu un canvi profund.

            A la nostra edat li podríem dir l’edat de la globalització o de la mundialització o dels mitjans de comunicació, perquè el món s’ha tornat petit. Qualsevol notícia que passa a l’altre cap de món, tot d’una ja la sabem aquí. També els nostres mercats venen productes fabricats a qualsevol part del món. És com si tota la humanitat visqués en el mateix carrer.

            Però això és una mentida, és un engany. És com si visquéssim en el mateix carrer, però cada casa viu el seu món a part, tancada a pany i clau. Som com a veïnats de tots els habitants de la Terra, però ni ens parlam ni ens coneixem. A una casa viuen en l’abundància i a la del costat no tenen res per menjar.

            Hi va haver un temps en què estàvem preocupats per l’epidèmia de l’èbola. ¿Sabeu per què? Perquè havia arribat a Europa. L’epidèmia continua matant gent a Àfrica, però com que ara a Europa aquesta epidèmia de moment està controlada, aquí ja no se’n parla. És com si ja no existís. Un altre exemple: Fa molt de temps que hi ha molts d’africans que viuen dins la misèria i que només somien venir a Europa. Fins ara semblava que el tema no ens preocupava gaire, perquè ells estaven allà i nosaltres aquí. Però ara que són molts els que intenten travessar la mar, ara ja ens preocupa el seu problema, i ens demanam com els podríem ajudar, perquè no tinguessin necessitat de venir a crear-nos problemes aquí, a Europa.

            Avui tant la Paraula de Déu que hem escoltat, com la Jornada de Mallorca Missionera que celebram ens ajuden a fer-hi una reflexió des de la nostra fe de cristians. Jesús ens diu que ell és el cep i nosaltres som les sarments. Si volem ser cristians, si volem formar una vertadera família cristiana, hem d’estar tots units a ell, a Jesús, i hem de rebre d’ell l’aliment, com les sarments reben del cep la sava, que els dóna la vida i la possibilitat de produir els fruits. L’Evangeli d’avui ha acabat amb les paraules següents: “La glòria del meu Pare és que vosaltres doneu molt de fruit i sigueu deixebles meus”.

            I a la segona lectura sant Joan ens ha demanat que “el nostre amor no sigui només de frases i paraules, sinó de fets i de veritat”.

         Ens hem de demanar avui què puc fer jo, què podem fer cada un de nosaltres, per convertir la nostra fe i fer d’aquesta Església nostra, que s’assembla més a un arbre ben revestit de fulles, que només té frases i paraules i bones intencions, què podem fer per convertir-la en una branca ben unida a la soca que és Jesús, perquè pugui donar fruits de solidaritat, de germanor, de justícia, per anar construint el Regnat de Déu ja aquí a la Terra, a tots i a cada un dels llocs de la Terra, a tots i a cada un dels veïns del carrer d’aquest món nostre tan petit.

------------------

Homilia en el diumenge Quart de Pasqua (Any B)

            Les circumstàncies de la vida de cadascú i de la societat fan que hi hagi coses del futur totalment imprevisibles. Per exemple, fa setanta anys o cinquanta era difícil preveure quin d’aquells nins de primària seria amb el temps el papa o un president de govern.

            Aquesta és la comparança que utilitza sant Pere a un dels seus primers discursos per donar testimoni de Jesús ressuscitat. Els jueus del temps del Bon Jesús recitaven un salm que diu així: “La pedra que rebutjaven els constructors ara corona l’edifici”. I sant Pere interpreta aquella frase com una profecia, un anunci de la vida de Jesús: “Vosaltres el vàreu clavar a la creu, però Déu el va ressuscitar d’entre els morts. Ell és la pedra que vosaltres, els constructors, havíeu rebutjat i ara corona l’edifici”. Jo explicaria les paraules de sant Pere d’aquesta manera: Nosaltres esperàvem que el salvador del poble d’Israel vendria de dalt, o directament del cel, o a través de les autoritats civils o religioses. Esperàvem que Déu es manifestaria d’una altra manera. Però vet aquí que Jesús de Natzaret, aquell home com nosaltres, d’una família com les nostres, sense títols de noblesa ni de cap altra casta, ell és el salvador. No ens ho haguéssim pensat mai. La salvació no ens ha vengut de dalt, sinó que ha sortit de baix. Aquella peça de l’engranatge que nosaltres havíem tirat a una vorera, ara resulta que és la peça més important del motor. “La pedra que rebutjaven els constructors ara resulta que és la pedra angular, la pedra que aguanta tot l’arc de volta de l’edifici”.

            El trosset de la carta de sant Joan que hem llegit avui ens ho ha dit d’una altra manera: Déu ens ha estimat tant, que ha reconegut l’home Jesús com a fill seu, i també ens reconeix a nosaltres com a fills seus, encara que no sapiguem exactament com serà aquesta vida de Déu que duim dins nosaltres, quan el podrem veure tal com ell és, cara a cara.

            L’altra reflexió important de la Paraula de Déu d’avui ens ve de la lectura de l’Evangeli. Jesús es presenta a ell mateix com el Bon Pastor, no perquè ens consideri a nosaltres com a ovelles gregàries sense criteri ni iniciativa pròpia, sinó com el pastor que coneix una per una les seves ovelles i les estima tant que seria capaç de donar la seva vida per cada una d’elles.

            I la segona part de la paràbola del Bon Pastor també és molt important, quan Jesús diu que té unes altres ovelles que no són d’aquest ramat. I ¿quines són aquestes altres ovelles? ¿I qui som nosaltres per jutjar de qui parla Jesús? ¿Aquestes altres ovelles són tal vegada els seguidors d’altres religions? ¿Són tal vegada els qui no creuen en Déu? ¿O els qui diuen que creuen en Déu, però que viuen com si Déu no existís?

            I Jesús acaba dient: “El Pare m’estima perquè don la vida i la recobr. Ningú no me la pren. Som jo qui la don lliurement a qui jo vull. Tenc poder de donar-la i de recobrar-la. Aquesta és la missió que he rebut del Pare”.

            I aquesta és també la missió que hem rebut els cristians. Aquesta és la nostra missió, la de ser testimonis de l’amor de Déu.

----------------------------

Homilia en el 3r diumenge de Pasqua (Any B)

Quan era a Burundi, en una ocasió un company meu va mostrar una foto a un nin i li va dir “aquest ets tu”. I ell li va respondre: “No sé si som jo, però la camisa que du sí que és la meva”. I és que a la nostra cara no ens la veim, només la veim reflectida dins un mirall. I es veu que aquell nin encara no havia vist mai una foto seva, ni havia vist mai la seva cara dins un mirall.

            Hi ha coses ben reals, que existeixen, però no les veim. Els sentiments, com l’amor o l’odi, no els veim directament, però existeixen, són ben reals. Només podem veure els seus signes. A l’aire tampoc no el veim, però el respiram. És ben real. Només podem veure el seus signes, que són les coses que es mouen si fa vent.

            Igual passa amb Jesús ressuscitat. No el podem veure directament, però respiram la seva presència. Només podem veure els seus signes. I només podem entendre les aparicions de Jesús ressuscitat, si les sabem mirar reflectides dins el mirall de la seva vida prepasqual, de la vida que ell va viure abans de morir en creu.

            Quan avui ens ha dit “mirau-me les mans i els peus, som jo mateix”, ressonen, sens dubte, dins els records dels seus deixebles unes altres paraules, quan els havia dit: “Tot lo que faceu a un d’aquests més petits, m’ho feis a mi, som jo mateix”. I avui ens ho ha repetit: “Mirau-me les mans i els peus, som jo mateix”. “Som aquí sempre amb vosaltres”.

            Quan avui ens ha dit “els esperits no tenen carn ni ossos, com veis que jo en tenc”, sens dubte els deixebles, recordant la seva experiència viscuda amb ell, senten com si els digués: “No em recordeu com si fos un esperit, perquè jo continuu enmig de vosaltres tenint carn i ossos, com veis que jo en tenc”.

            Quan Jesús ressuscitat, per demostrar-los que no era un fantasma, sinó que era ben real, i els va demanar “¿no teniu res per menjar”, els apòstols recordaren, sens dubte, que un altre dia els havia fet la mateixa pregunta, abans de la multiplicació dels pans i els peixos: “¿No teniu res per menjar?” I els havia afegit: “Donau-los menjar vosaltres mateixos”. Quan Jesús ressuscitat ens està demanant avui a nosaltres que li donem menjar, ens està demanant que donem menjar a tots els qui passen fam, perquè ells són ell.

            Al final de l’evangeli d’avui hem sentit que Jesús els va dir: “El Messies havia de patir i ressuscitar el tercer dia, i en nom seu s’havia de predicar la conversió i el perdó dels pecats a tots els pobles”. Convertir-se vol dir canviar d’actitud, canviar de manera de veure les coses, canviar de vida.

            Davant Jesús ressuscitat, la primera part de la nostra conversió ha de ser la d’aprendre a veure Déu a través del mirall de Jesús, de la vida de Jesús. I Jesús ens ho va dir: “A Déu ningú no l’ha vist mai. Qui m’ha vist a mi, ha vist el Pare”.

            Davant Jesús ressuscitat, la segona part de la nostra conversió ha de ser la d’aprendre a veure Jesús a través del mirall de les persones més necessitades. Jesús també ens ho va dir: “Tot lo que faceu a un d’aquests més petits, a mi m’ho feis”.

            Amb poques paraules: Déu s’identifica amb Jesús, i Jesús s’identifica amb els més petits. És a dir, que a Déu només el podem veure dins la cara de Jesús. I a Jesús només el podem veure dins la cara dels més petits.

            I Jesús acaba dient: “Vosaltres en sou testimonis”. Dins aquest “vosaltres” hi som tots els cristians.

---------------------------

Homilia en el diumenge de l’Àngel, festa de Monti-sion (12 d’abril de 2015)

            DeTomassos n’hi ha molts. Uns ho són obertament: “No ho creuré fins que no ho vegi”. Uns altres no estan tan segurs, tenen dubtes. No ho diuen obertament, però ho pateixen interiorment, en silenci.

            Esser cristià és creure que Jesús ha ressuscitat i ser-ne testimonis.

            ¿Què em falta a mi per a poder creure?

            A Joan li va bastar veure la tomba buida, però a Pere no. Se’n va anar tot estranyat. (Lluc 24, 12 i Joan 20, 1-10).

            A Maria Magdalena no li va bastar veure’l ressuscitat ni parlar amb ell, va necessitar sentir que la cridava pel seu nom (Joan 20, 14-16).

            Als deixebles d’Emaús no els va bastar caminar amb ell i conversar plegats. Només varen creure que era ell quan, asseguts a la taula, varen veure com rompia el pa (Lluc 24, 13-31).

            Tomàs no volia creure si no li podia posar els dits dins les llagues, però finalment va creure sense tocar-lo (Joan 20, 27-29).

            I jo, ¿què necessit per poder creure?

            Jesús va dir a Tomàs:”¿perquè m’ha vist has cregut? Feliços els qui creuran sense haver vist!”

            Igualment Jesús podria haver dit a Pere: “en Joan va creure quan va veure la tomba buida, ¿i tu per què no cregueres?”

            Hauria pogut dir a Maria Magdalena i als deixebles d’Emaús: “m’havíeu vist i acabàvem de conversar plegats, ¿per què necessitàveu més proves per poder creure?”

            I Jesús ens diu a nosaltres avui: “¿Què te falta a tu encara per a poder creure? Feliços els qui creuran sense haver vist!” Jesús parlava de nosaltres, es referia a cada un de nosaltres, que hem de creure sense haver vist.

            I nosaltres podem respondre:

            - És que vaig estudiar història, i vaig veure els desastres que en nom de Jesús varen fer les creuades i la inquisició!

            - És que vaig estudiar ciències naturals, i m’explicaren que la creació del món tal com la que conta la Bíblia és un mite, és una faula sense cap fonament científic!

            - És que he estudiat filosofia i he llegit autors que diuen que la religió és l’opi del poble i que la creença en Déu i en l’altra vida no són més que invencions de la ment humana!

            - És que he sentit contar que hi va haver capellans que no varen fer res per salvar de la mort a gent bona durant la guerra civil!

            - És que he vist o he sentit contar tants de desastres fets per persones que es diuen cristianes!

            I jo, ¿què necessit per poder creure?

            Si hem rebut tants de testimonis en contra, necessitam el contrapès de testimonis a favor!

            Jesús ressuscitat va enviar els seus deixebles a ser testimonis seus.

            Els cristians no hem de ser testimonis, només, de Nadal, del naixement de Jesús, d’un Jesús petitó de quan encara no parlava.

            Els cristians no hem de ser tampoc, només, testimonis de Jesús a la Setmana Santa, d’un Jesús mort quan ja no parla.

            Els cristians hem de ser, sobretot, testimonis de Jesús Ressuscitat que continua viu i present entre nosaltres d’una manera misteriosa que no sabem explicar, però que és ben real. I hem de recordar i rellegir la seva vida i les seves paraules de quan va viure dins la història, i, sobretot, hem de seguir les seves petjades i el seu exemple de vida, en la mesura de les nostres possibilitats.

            Els cristians ens hem d’alimentar d’aquest Jesús mentre vivim en aquest món, encara que a vegades ens arrosseguem com a cucs de terra o com a erugues per dins el fang. Però creim i esperam que un dia, després d’haver intentat construir el Regnat de Déu aquí a la Terra, podrem esser com a crisàlides i renéixer a la vida nova del Regnat de Déu amb Jesús ressuscitat.

            No facem cas dels qui malparlen o reneguen de Jesús. Ni facem cas dels qui se serveixen del seu nom per als seus interessos. Cerquem i mirem els vertaders testimonis de Jesús ressuscitat, que també n’hi ha en el nostre món.

            I siguem també nosaltres testimonis de Jesús ressuscitat davant les noves generacions que ens vénen al darrere i que són ja el nostre futur.

-------------------------------

Homilia en el Dijous Sant

            De les persones que estimam i que ja han mort, com un pare, una mare o un amic, solem guardar dins el nostre cor les seves darreres paraules i les darreres coses que va fer.

            Jesús, que era conscient que s’acabaven els seus dies, va voler deixar als seus deixebles un record que els fes present les coses que els havia ensenyat i l’exemple de vida que els havia donat.

            Aquell dijous sant quan estaven asseguts a taula, mentre celebraven el sopar de Pasqua, Jesús, es va servir del menjar que hi havia damunt la taula, aquell aliment normal de totes les cases, com eren el pa i el vi, va fer un gest de rompre el pa amb les mans i d’oferir-los el vi per a compartir amb la mateixa copa, els va demanar que repetissin aquell gest en memòria seva i els va prometre que ell es faria present enmig d’ells cada vegada que es reunirien en nom seu.

            El pa que Jesús va rompre amb les seves mans seria un signe del seu cos que es rompria damunt la creu. El vi que els va donar a beure seria un signe de la seva sang que es vessaria per donar la seva vida per ells, per donar-los vida a ells.

            Uns anys després, entre els primers cristians, sembla que n’hi devia haver que celebraven aquell sopar només com una simple cerimònia, com si fos un ritus màgic per a obtenir la Salvació.

            Degué ser per aquest motiu que el Quart Evangeli, és a dir, l’evangeli que es va escriure uns anys després dels altres tres, va voler fer recordar als cristians que combregar el Pa de l’Eucaristia no és una simple cerimònia, no és una simple benedicció que rebem, sinó que és un record que ens fa reviure com Jesús va viure la seva vida, com Jesús ens va estimar, a fi que nosaltres ens estimem seguint el seu exemple. Per aquest motiu l’escriptor del quart evangeli va voler contar un detall que els altres evangelis no conten i és que Jesús, abans de donar-los a menjar aquell pa, els va rentar els peus. Entenc que l’evangeli de Sant Joan ens vol dir que rebre la comunió no significaria res, si primer no ens haguéssim posat a servir els altres. Rentar-nos els peus no és un manament que Jesús ens va deixar per fer una cerimònia més una vegada a l’any. Rentar-nos els peus mútuament és un signe de l’amor amb què Jesús ens ha estimat. De la mateixa manera que celebrar l’Eucaristia i combregar no és només una cerimònia, sinó que és sobretot un signe que significa que ens volem alimentar amb la paraula i amb l’exemple de Jesús, a fi que la vida de Jesús es mantengui viva a dins nosaltres i es manifesti amb el nostre comportament de cada dia.

            Sant Pau a una de les seves cartes va reprendre els cristians de Corint quan els va dir: “Quan vos reuniu tots junts, la vostra celebració ja no és el sopar del Senyor, perquè, mentre uns tenen menjar de sobres, els altres viuen en la indigència. Perquè menjar aquest pa, sense sospesar el seu significat, no serveix de res”.

            Després de sopar Jesús va dir als seus deixebles, i ens ho diu a nosaltres avui: “Fareu això en memòria meva”. ¿Vos pensau que Jesús ens va manar fer la cerimònia de dir missa cada diumenge? ¿Vos pensau que Jesús ens va manar fer la cerimònia de rentar els peus cada dijous sant? No és això! No es tracta d’això! Lo que Jesús vol és que visquem com ell va viure. Rentar els peus dels altres vol dir servir-los. Celebrar la missa, rompre el Pa de l’Eucaristia i combregar vol dir que volem imitar-lo a ell i saber-nos fer trossos pels altres.

            Que el gest de rentar els peus als apòstols, que ara farem, i l’Eucaristia, que celebrarem, ens recordin que són uns gests plens de significat.

-----------------

Homilia en el dia de Pasqua

            Diferents persones poden contemplar una mateixa escena, o presenciar un mateix fet, i, en canvi, fer-ne després una interpretació ben distinta.

            Amb això vull dir que al Bon Jesús molta de gent del seu temps va tenir l’ocasió de veure’l i d’escoltar-lo, fins i tot de veure-li fer miracles, però no tothom era deixeble seu ni tothom el mirava amb la mateixa simpatia. Testimonis de la mort del Bon Jesús ho varen poder ser tots els qui eren a Jerusalem aquells dies. Però, en canvi, testimonis de la resurrecció únicament ho varen ser els seus deixebles. Entre conèixer el Bon Jesús, escoltar-lo i fins i tot admirar-lo, i sentir-se agafats per ell hi ha un salt qualitatiu. I aquest és el salt de la fe. I només amb ulls de fe podem veure o experimentar a Jesús ressuscitat.

            Per esser cristians no basta saber què va fer Jesús i què va predicar. No basta fins i tot creure que era fill de Déu i que va ressuscitar. Esser cristians és esser testimonis de Jesús Ressuscitat.

            I, ¿què vol dir esser testimonis de Jesús Ressuscitat?

            - Que Jesús ha ressuscitat vol dir que estam convençuts que no és mort, sinó que viu. D’un mort en podem tenir un record estàtic, li podem fer un monument o publicar les seves idees, el podem declarar o fill il·lustre o sant... però un mort és mort i no tornarà per a contradir-nos o per a matisar la nostra opinió sobre ell. Hi ha cristians que a Jesús el voldrien ben mort, és a dir, tenir una imatge ja feta i acabada d’ell, passejar-lo en processó pels carrers, plorar per les injustícies que li feren matant-lo damunt una creu. I, en canvi, seria un risc massa gros tenir-lo encara viu, perquè això ens obligaria a anar més alerta. La tomba és buida... i això vol dir que no el trobarem estàtic, embalsamat, immòbil. Això vol dir que no el podem conservar dins una tomba i dur-li flors, ni el podem tenir tancat dins les quatre parets d’un temple. Ell és viu i ens surt a camí, i ens parla i ens pot fer contrari, o mentre caminam cap a Emaús, o quan visitam un malalt, o quan donam o deixam de donar un tros de pa a un pobre, o quan ens reunim dos o més en nom seu.

            - Que Jesús ha ressuscitat vol dir que els cristians no podem quedar-nos enyorant un passat gloriós, sinó que hem de projectar-nos cap a un futur millor. Els cristians, perquè creim que Jesús era una persona humana om nosaltres, també creim en la humanitat i en el seu futur. Creim que Jesús és al nostre costat i que camina amb nosaltres i nosaltres amb ell. Els cristians no volem frenar el progrés de la humanitat, ni desentendre’ns de la marxa del món, sinó que volem caminar amb el nostre món, i aportar-li la llum de Jesús i el gust de l’evangeli. Que la nostra llumeta és petita i insignificant dins el conjunt, i el gust de l’evangeli que donam no es nota gaire, no ens ha de desanimar. Volem donar testimoni de resurrecció, de futur, de vida nova i diferent.

            - Que Jesús ha ressuscitat vol dir que creim que en el nostre món, per secularitzat i materialista que sembli, hi ha llavors d’evangeli que neixen i contínuament creixen. Llavors d’evangeli que tal vegada varen ser sembrades ja fa temps pels nostres avantpassats, i de les quals ningú ja no se’n recorda ni n’és conscient. Si en el món es va abolir l’esclavitud, si hi ha honradesa, justícia, respecte i llibertat és perquè, almanco en part, uns cristians d’altres temps sembraren aquesta llavor. És ver que també hi ha herbes no tan bones en aquest sementer del món. I també és ver que a vegades els qui s’han anomenat cristians no han sembrat precisament bona llavor. I també és ver que n’hi ha molts d’altres, que no se senten cristians o que provenen d’altres cultures i religions, que han sembrat bona llavor, sense saber que aquella llavor seva també era llavor d’evangeli. “Qui no va contra nosaltres, va amb nosaltres”, deia el Bon Jesús.

            - Que Jesús ha ressuscitat vol dir que no hem de cercar seguretats en bastiments provisionals, com els d’una obra sense acabar. És ver que l’obra del Regnat de Déu no està acabada, i que els cristians estam cridats a continuar l’obra que Jesús va començar. Però, si en aquesta obra en construcció hi ha bastiments provisionals de petites seguretats, com compliment de lleis, o recepció de sagraments, o líders de comunitats o de congregacions, tot i que poden haver estat o que encara són necessaris a un moment o a un lloc determinat, no són més que mediacions provisionals. L’absolut no són aquestes mediacions, que poden canviar (com les portes o les finestres d’un edifici). L’únic absolut són els fonaments i les parets mestres, l’únic absolut és “Jesús ressuscitat”, que dóna raó de la nostra fe.

            Molts d’anys! I que celebrem unes bones Festes de Pasqua!