Catalan English French German Italian Portuguese_portugal Spanish

Quan qualcú s’enfada moltes de vegades i per petites coses, els qui conviuen amb ell acaben per no fer-li gaire cas. Però quan aquesta persona, que no se sol enfadar mai, un dia perd el control, pensam que el motiu deu ser molt important.

            El Bon Jesús solia ser molt amable amb les persones, molt comprensiu amb els pecadors i amb la gent senzilla. És ver que algunes vegades parlava molt gruixat contra els fariseus i els deia “hipòcrites” o “sepulcres emblanquinats”. I avui hem escoltat a la lectura de l’Evangeli un dels pocs passatges en què veim el Bon Jesús molt enfadat. Va treure a llenderades els venedors del temple de Jerusalem i els va dir: “Treis això d’aquí; no convertigueu en mercat la casa del meu Pare”. Hi ha historiadors que diuen que possiblement els venedors no estaven dins el temple, sinó a l’explanada de davant el Temple, com a Porreres que li deim “ Es Sagrat”. Però més important i tot que voler recuperar la dignitat del Temple, i que no convertissin la religió en un negoci, més important és la frase que Jesús va dir després. Va dir: “Destruïu aquest santuari i jo el reconstruiré en tres dies”. I l’evangelista explica que Jesús es referia al santuari del seu cos, i que els seus deixebles varen recordar aquelles paraules, quan Jesús va ressuscitar, tres dies després d’haver mort.

            Aquesta pot ser la primera reflexió d’avui: Hem de respectar les esglésies, els temples, els santuaris, les capelles, els llocs de pregària perquè són Casa de Déu. Però hi ha uns altres temples de Déu, més importants que els construïts amb pedres o amb ciment, i són les persones humanes, perquè dins cada persona hi ha la imatge de Déu. Sant Pau ho va escriure a una de les seves cartes: “No sabeu que el vostre cos és un temple de Déu?” I també Jesús ens va dir: “Tot lo que faceu a cada un d’aquests més petits, a mi m’ho feis”.

            Però també avui podem fer una reflexió sobre cada una de les altres lectures que hem escoltat. A la primera lectura hem sentit com Déu va parlar a en Moisès i li va donar els deu manaments. I el primer manament de tots és: “No tenguis altres déus fora de mi”. Aquest manament tenia un sentit en aquell temps, quan a Egipte i en els altres països dels entorn s’adoraven molts de déus. Però avui en dia, a la nostra societat i amb la nostra cultura pot tenir un altre sentit.”No tenguis altres déus fora de mi”, pot ser una adventència quan hem convertit els diners com el nostre primer i a vegades únic déu. O hem convertit l’egoisme, o el benestar personal com el més important o l’únic déu. Jo, primer de tot. Perquè fins i tot la meva dona, o el meu home, o els meus fills… passen a un segon terme. I no dic ja els meus pares o els meus germans. Jo i només jo.

            A la segona lectura, hem escoltat com Sant Pau explica les dificultats que els jueus i els grecs tenien per poder creure que un condemnat a mort damunt una creu fos el model a seguir per a construir un món millor. Per als jueus, que demanaven signes del cel, era un escàndol creure i seguir un crucificat. Per als grecs, que cercaven la sabiduria i les ciències, creure i seguir un home del poble senzill era un absurd.. I Sant Pau afegeix dient que els cristians predicam un Messies crucificat, perquè creim que “en la debilitat de l’obra de Déu hi ha un poder superior al dels homes”.

            O ens fiam, o no ens fiam de Jesús. Aquesta és la qüestió. Aquest és el bessó, el nucli de la fe cristiana.