Catalan English French German Italian Portuguese_portugal Spanish

La festa de sant Roc d’enguany és ben especial. Estic segur que aquest any 20 del segle 21 el recordarem molt de temps.

Si fa tot just uns mesos -5 mesos en concret- ens haguessin predicat que un virus microscòpic ens posaria a les ordes, no ens ho hauríem cregut.

No sé quantes vegades, durant tot aquest temps, he sentit comentar aquesta pregunta: si un dia som capaços de sortir d’aquesta crisi, tornarem allà on érem o haurem canviat qualque cosa? Serà un retorn o serà un començar de bell nou? La veritat és que hi ha divisió d’opinions. Uns diuen que tot tornarà ser tal com era. Altres diuen que sí, que haurem après la lliçó, que haurem millorat. Altres sostenen que tot dependrà de com evoluciona el comportament del virus.

El fet és que un virus invisible ha forçat la nostra humanitat a repensar la vida mateixa en la seva quotidianitat més personal i comunitària. I quan l’haurem vençut, no podem seguir com sempre. “Seria terrible deixar escapar aquesta crisi sense haver-la convertit en oportunitat”. Serra, P. 146

El virus ens ha posat al davant la nostra condició de germans, creats per tenir cura els uns dels altres. Creats per estimar.

El virus ens ha posat a prova. Estic segur que d’aquest temps en sortirà una humanitat purificada. Una minoria creativa i responsable, capaç de portar el pes de la humanitat sencera. Una humanitat renovada i fecunda.

No som optimista, però sí que tenc esperança . Una crisi gran només la supera un gran somni. Som conscient que el problema és seriós. Tenc la voluntat de prendre’l seriosament

Tal vegada el que ens està passant amb la covid-19 no és un accident aïllat. Potser és un toc d’atenció sobre el ritme de vida que portam. Cert, el problema és greu, però no és el problema de fons. Es greu, perquè afecta a la vida de les persones i l’economia. El problema realment gran són els nostres dimonis interns, la cobdícia, la banalitat, la superficialitat, la indiferència

En que sigui d’una manera telegràfica m’agradaria concretar algunes lliçons que, si no hem après, hauríem d’aprendre

Hem descobert que som més fràgils i vulnerables del que pensàvem. L’amenaça que ens ha arribat és real i personal. La pandèmia ens revela la nostra realitat. És un test sobre la nostra identitat. El patiment, la soledat, la mort s’han fet presents per recordar-nos la nostra condició limitada. La incertesa forma part del nostre camí i ho havíem oblidat.

El virus ha despertat solidaritat i ha suscitat una mirada nova als qui pateixen. Hem experimentat que el discurs més vàlid, el que més aviat arriba és l’afecte. Estar devora el qui pateix. Aquest ha estat un temps d’intensa utilització del mòbil i d’altres enginys tecnològics. Tanmateix, la connexió més important no circula entre les ones, sinó en la distància curta de la relació entre les persones.

Hem tastat de ben a prop que tots som necessaris, que tots formam la família humana. Que hem de fer pinya. Cadascú des de la seva identitat, però sumant. Entitats esportives, culturals, escolars, religioses, lúdiques, tots els components de la societat civil hem d’anar en una mateixa direcció, feta de responsabilitat, valoració mútua, sinèrgia, confiança. El que està passant ens incumbeix a tots.

La llista podria allargar-se més i més: Haurem d’aprendre a conèixer i tractar millor la natura i a comprendre que la realitat humana n`és una part integrant.

Haurem de posar l’economia al servei de les persones i de la seva dignitat. I exigir als nostres governants uns serveis públics orientats a la satisfacció de les necessitats bàsiques de tots, amb un sistema tributari just i eficient.

No m’allarg en nous camps també importants, perquè vull dir una paraula sobre el que més ens afecta: Què podem fer com Església?

Va ser una trista i dràstica mesura, tancar per Pasqua les esglésies. Una mesura necessària. Però jo me deman: per què les havíem de tancar si no les havíem d’obrir d’una altra manera? Una manera nova que posi de relleu l’absoluta novetat de l’Evangeli i la necessitat de tornar als orígens. Retornar als orígens i privilegiar la situació dels germans més vulnerables és el mateix.

Quan ens demanam què podem fer com Església la resposta és clara: una mirada transcendent, l’anunci de Jesucrist que ens recorda que en aquesta terra hi estam de pas; trobar els essers estimats i no oblidar les persones que pateixen més. Posar l’economia al servei de les persones, tot garantint la seva dignitat.

Com Església feim una crida a la responsabilitat i a la confiança. Com a proposta, ferma i experimentada demanam que no es deixi de banda la dimensió espiritual de la persona si realment volem redreçar les conseqüències d’aquest mal son que és el virus microscòpic que ens ha fet canviar la nostra manera de viure. I estiguem segurs que no estam sols en aquesta aventura: Déu ens acompanya però la seva acció demana la nostra col·laboració.

No ens mancarà la intercessió de Sant Roc, el fill del representant del rei a Montpeller, advocat contra la pesta i protector del nostre poble. Ho cantam en els goigs:

Ja mil pics l’heu beneïda, quan pregava amb devoció

Lliberau la nostra vila del contagi aterrador.

Alliberau la nostra i totes les viles. Que així sia.

Francesc Munar Servera, Porreres, 16-08-20