L’església parroquial de la Mare de Déu de la Consolació és la construcció més significativa del poble.

La façana té un gran portal de llinda que es recolza damunt columnes romanes; una imatge de Nostra Senyora de la Consolació, titular de la parròquia, i a la part superior una gran claraboia.

També paga la pena fer ressaltar l’antic rellotge de sol, de 1789, i el monument dedicat a qui va ser rector de Porreres entre els anys 1887 i 1893, el bisbe Pere Joan Campins, que destacà per promoure la restauració del santuari de Monti-Sion i també com a promotor cultural i defensor de la llengua catalana.

El temple parroquial es començà a construir el 1666 i va ser projectat pel mestre Oliver a instàncies del rector Gaspar Llompart i dels jurats de la Vila, a causa de l’augment de població. L’edifici té 84 metres de llargada, 17 d’amplada i 25 d’alçada. “És una església de nau única, ampla, coberta de volta inicialment de canó i peraltada arran de la reforma del final del segle XVIII, sostinguda per vuit arcs aguantats per les pilastres que separen les capelles laterals”. (1)És de planta basilical, amb set capelles laterals, capçalera absidal i cor. “L’aspecte més important del cor és el cadirat perquè és un dels pocs d’estil gòtic que queden a Mallorca avui.

Com a característiques més remarcables del cadiral val la pena destacar que la part superior està treballada amb motius fitomòrfics i zoomòrfics; en canvi, els medallons laterals solen dur, majoritàriament, decoració de caràcter bíblic, eclesiàstic o fabulístic”. (1) De l’interior destaca la bellesa del presbiteri cobert per una copinya molt esvelta, on es situa l’altar major amb un retaule de grans dimensions del segle XVIII. És necessari fer una aturada a la capella del Roser, que té planta vuitada, coberta per un cimbori rectangular decorat amb pintures que representen els misteris del Rosari.

Té dues capelles laterals per banda.A l’altra costat de la capella del Roser hi trobam el portal lateral, damunt del qual hi ha l’orgue.La sortida de l’església per la sagristia ens permet admirar peces de gran valor artístic, com la creu processional, del segle XV, obra d’Antoni Oliva. Parcialment és d’argent, sobredaurada damunt ànima de fusta, amb treballs de repussat, cisellat, elements de fosa i esmaltats translúcids. Aquesta creu destaca per la seva monumentalitat, per la riquesa dels relleus i esmaltats i per la gran quantitat de documents que l’esmenten. També hi ha l’arqueta de plata per a la reserva eucarística, del final del segle XIV, adornada amb esmalts, de doble sostre; el reliquiari gòtic, de plata sobredaurada, que conté Lignum Crucis, i la custòdia obrada el 1865 per l’orfebre Fuster. I no podem deixar de veure les casulles i la indumentària religiosa que formen part de la riquesa artística de la parròquia. En aquest apartat hi ha moltes peces d’interès, que podria fer-se extensiu a brodats i randes. Però, sens dubte, la peça de més valor correspon a un tern del segle XV amb escapulari de la casulla brodat en or i sedes. Encara corpresos per les magnituds i la bellesa de l’església parroquial, que ha esta anomenada per diversos autors la catedral de la part forana, ens trobam davant el campanar: “(...) una robusta torre quadrada que s’aixeca un poc separada de la paret de l’església. Aquesta torre està composta per set cossos separats per simples motllures. Té en els dos darrers pisos dos finestrals ogivals per banda. A la part superior l’enrevolta una barana balustrada, i el remata una piràmide, amb festó ornamental en aristes, a manera de corona”(1)

(1) BARCELÓ CRESPÍ, Maria. L’església parroquial de Porreres (Notes històrico-artístiques). Palma: 1989.¨

Prop de Porreres, en el camí antic de ciutat que es dividia en dos ramals, un que anava cap a la vila i un altre que seguia cap a Santanyí, i que era conegut amb el nom de camí de la Marina, hi havia, a la primera dècada del segle XVIII , una senzilla creu de terme anomenada la creu d'en Net. A poc a poc es va anar creant una gran devoció entorn d'aquella creu, ja que, segons la tradició, tenia efectes miraculosos. Els possibles fets curatius tengueren molta ressonància en tot Mallorca.
Arran d'aquesta devoció popular, dia 26 de juliol de 1722, es projectà un temple de planta de creu llatina per acollir amb més esplendor aquesta venerada creu. L'oratori era molt visitat per gent de tots els pobles veïns, empesos pels miracles que es produïen, la qual cosa va fer necessària una reforma del temple. Per això l'any 1843 les parets laterals i la façana s'alçaren a l'altura de les parets del temple antic i el seu buit quedà cobert de teulada encanyissada, Així quedà fins a 1864 que, gràcies a les almoines, es va construir la volta que cobreix la part allargada i les capelles. A principis de segle XX es decorà l'altar major i es destruí el nínxol primitiu, considerat una mica fosc, que acollia la Santa Creu.
Aquesta creu quedà col.locada darrera l'altar amb un pas perquè els fidels poguessin venerar-la de prop. Actualment (2000) aquesta església és tancada tot l'any i només s'obre el primer diumenge de maig per celebrar la festa de la Creu.
L'edifici és d'una sola nau amb capelles laterals, capçalera absidal i coberta de volta. La façana destaca per la sobrietat; es tracta d'un parament llis de tres cossos separats per línies d'imposta i en destaca el portal d'accés adintellat al primer cos, i la rosassa al tercer.
L'arxiu parroquial conserva el Llibre dels Miracles de la Santa Creu, que narra les curacions produïdes per intercessió de la creu.

Desconeixem els orígens de la devoció dels porrerencs a la Mare de Déu de Monti-sion, encara que sembla, segons la tradició, que tal vegada començaria a partir dels estralls produïts per la pesta negra de 1348. El que sí que sabem és que, amb molta probabilitat, cap al 1498 s’edificava la capella del santuari. Efectivament, en una escriptura atorgada el 1497 entre un llucmajorer i Bartomeu Barceló de Baulenes, davant el notari Miquel Mataró de Llucmajor, aparegueren uns goigs populars ens els quals s’esmenta la construcció d’una església en el puig de Monti-sion així com les creus que en jalonen el camí.

D’altra banda, el contracte subscrit entre els jurats i els preveres de Porreres amb l’escultor Gabriel Mòger el 26 de maig de 1508 per tal de fer un retaule per a la capella de Monti-sion precisa més els fets i indica que poc abans "ha fundada una devota capella en lo terme de la dita parròquia sots invocació de Sancta Maria de Pietat de Montision"

També, el testament del prevere porrerenc Antoni Salom datat el dia 12 d’abril de 1509 aporta informació interessant que permet corroborar que al principi del segle XVI feia poc que s’havia construït. Mossèn Salom volia ser enterrat "in ecclesia beate Maria Montis Sion in sumitate cuisdam podii satis prope dicte villam situata in tumulo quem habeo in capella quam ibi noviter teci et institui sub invocacione Sancte Barbare". La imatge mateixa de la Mare de Déu és una bella escultura de principi del cinc-cents.

A part del santuari, la importància del puig radicava en la seva escola, almenys a partir del principi del segle XVI. Malgrat que no disposam de gaires notícies referides a la vila com a centre executor de funcions culturals, en aquells anys sí que sabem que la Universitat de Porreres (s’entengui Ajuntament) mantenia l’escola i els jurats gaudien del dret de nomenar mestre així com d’assenyalar l’assignació i pagar-la.

L’any 1483 el rei Ferran el Catòlic aprovava l’establiment de l’Estudi General a la Ciutat de Mallorca. A la part forana, a més d’alguns convents de la Ciutat, sorgiren escoles de gramàtica llatina com a centres d’estudis previs per accedir a l’Estudi General. Aquestes escoles foren la de Randa, la del puig d’Inca i la de Monti-sion de Porreres.

Tot l’ensenyament de l’Estudi General era dictat en llatí, la llengua científica i de cultura. Per això, i també com a preparació humanística, era necessari cursar els estudis de gramàtica llatina. Així doncs, els estudis verificats en aquestes tres escoles servien per poder accedir a l’ensenyament superior.

El que no se sap amb certesa és la data d’inauguració de l’escola porrerenca. Això no obstant, consten proves certes que a mitjan segle XVI l’escola es trobava en un moment d’esplendor i que el nombre d’estudiants era considerable.

Santuari i escola varen discórrer de manera paral·lela durant segles. L’església, de factura gòtica, s’anà vestint de retaules i decorant al gust dels temps, mentre que la devoció per la Mare de Déu augmentava a tota la contrada. Alhora, el prestigi de l’escola traspassava els límits de la vila.

Ara bé, entrat el segle XIX i davant els canvis esdevinguts en l’àmbit de l’ensenyament a Mallorca (clausura de la Universitat Literària, sorgiment de l’Institut Balear...) i en l’àmbit polític i eclesiàstic (desamortització, exclaustració...), l’escola de Monti-sion amb prou feines va sobreviure fins al 1853.

Així i tot, cap el 1850, Monti-sion acollí l’experiència missionera encapçalada per mossèn Francesc Ignasi Cabrera i Aguilar, la qual durà pocs anys.

El santuari més aviat quedà abandonat. Foren temps dissortats perquè a més l’Estat, seguint les pautes desamortitzadores, el 1859 va treure a subhasta pública les terres que durant anys havien format part del patrimoni del santuari. Només quedaren fora de venda l’antic edifici de l’escola, la capella i unes poques dependències del santuari, així com les terres del seu voltant més immediat, que tot just abastaven una extensió aproximada de dues quarterades.

Una altra fase en la vida de Monti-sion, en aquesta ocasió força sortada, coincidí amb l’estada a Porreres com a rector de Pere Joan Campins, que més tard seria bisbe de Mallorca. El bisbe Campins emprengué la restauració de Monti-sion encomanant la direcció de les obres al mestre Bartomeu Ferrà, home de reconeguda fama en l’art de la construcció. Les obres començaren el 1892.

Al llarg del segle XX han estat diverses les intervencions fetes a Monti-sion per reformar i adaptar el santuari als temps moderns. Cal recordar l’actuació del rector Gabriel Adrover, home d’empenta que propicià la nova carretera, la instal·lació d’electricitat, d’aigua corrent i moltes altres millores.

Avui, el santuari porrerenc, amb la seva esplèndida vista sobre bona part del sud i llevant de Mallorca, és un lloc d’acollida per als devots de la Mare de Déu i també per a aquells que volen gaudir d’un espai tranquil amb ressò del passat.

Per a tots els porrencs i porrerenques, constitueix un símbol d’identitat.

Maria Barceló Crespí

En aquests indret s'aixecà la primitiva església parroquial. És una petita església situada en el carrer de l'Hospital. La primera documentació que tenim sobre aquesta construcció, i ja com a oratori de l'antic hospital de la vila, data del segle XVI. La primera referència documental de l'hospici per acollir els pobres és de 1457, quan el bisbe de Mallorca donà llicència per captar donats per a distintes ermites, esglésies i hospitals, entre els que figurava el de Porreres. L'edifici estava format per una gran casa i un oratori; fou en els segles XVII i XVIII en què en canvià la finalitat, ja que deixà de ser hospital, i passà a ser lloc d'acolliment religiós. Durant el segle XVII els jurats feien les seves reunions dins la petita església.

El bisbe Pedro Fernando Manjarrés de Heredia, en la seva vista pastoral (1664), comprovà que en aquell indret hi havia el retaule dels Sant Joans, patrons del poble, tot i que el seu estat de conservació devia ser deficient, ja que manà que es renovàs. Per la seva banda, el bisbe Bernat Cotoner manà (1673) que es fes un inventari de tots els ornaments i estris de l'oratori i n'encarregà la restauració. El 1731 encara hi havia el retaule dels Sants Joans, però ja en la segona visita del bisbe Canyelles (1742) presidia l'església un quadre del Sant Crist. Segons Jeroni de Berard (1789) a l'antic hospici un clergue hi ensenyava les primeres lletres als al·lots de la contrada.

El temple és d'una sola nau, sense capelles, cobert per una volta de mig canó, mentre que la sagristia té volta de creueria. Decora l'altar major un retaule dedicat al Sant Crist. L'any 1879 es va fer una gran reforma, en què es renovà la façana, es referí l'interior i es reforçà la paret lateral que dóna al carrer de l'Hospital. Aquesta sèrie de reformes foren sufragades gràcies a les almoines dels fidels. Actualment aquest oratori està tancat, només s'obre el Divendres Sant, quan des de l'església parroquial s'hi duu el Sant Crist i es torna a recollir el Diumenge de Pasqua, durant la processó de l'Encotre.

El Centre d'Acció Catòlica, situat a l'avinguda del Bisbe Campins, fou inaugurat el 17 de novembre de 1935, i en fou promotor el rector Lluís Crespi i Niell.

Va ser creat per a l'esplai de la joventut masculina. Ha servit de teatre, i ha estat també seu per a altres manifestacions de caràcter popular, com rifes, tómboles per recaptar diners per a l'església i  qualque concert, a més de servir de lloc de reunions.

Actualment s'ha convertit en un restaurant.

La rectoria es troba a l'avinguda del Bisbe Campins i ocupa el mateix lloc que la rectoria documentada en el segle XV, De l'edifici actual és remarcable la façana, del segle XVIII, en què sobresurt el portal d'ingrés adintellat i embotit dins un arc de mig punt, i la llotja del cos superior, formada per tres arcs rebaixats suportats per columnes d'orde corinti.