Catalan English French German Italian Portuguese_portugal Spanish

Homilia

  • Diumenge 23 Cicle C 08-09-2019

    Saviesa 9, 13-18 Qui potdescobrir la voluntat del Senyor?

    Salm 89 Al llarg de tots els segles, Senyor, heu estat sempre la nostra muralla.

    Filipencs 9b-10.12-17 Rep-lo, no com un esclau, sinó com un germà estimat.

    Lluc 14, 25-33 Ningú de vosaltres no pot ser deixeble meu si no renuncia a tot el que té.

    Temps de discerniment

    Amb dues paràboles dignes d’un mestre expert en saviesa, Jesús ens convida a sospesar els termes de la nostra decisió. Si volem seguir Jesús, ens convé emprar elcernedor. Si volem optar per Ell i el seu Regne, hem de destriar bé quina és la nostra elecció. Laparàbola del que vol construir una torre i la del que surt a batallar contra un enemic, són un toc d’atenció: vius a donar una resposta positiva massa precipitada o superficial. És el temps de sospesar bé si ens veim amb forces per construir una torre. Si ens veim amb recursos per guanyar una batalla. És veritat que volem seguir Jesús? És temps de discerniment

    Temps de seguiment, i fora mitges tintes

    Quina és la raó de ser de tot aquest discerniment? Jesús, fent camí i acompanyat per molta gent se n’adona que és el moment de garballar. L’escena podem anomenar-la una escola de seguiment.

    Jesús deixa ben clar qui és bo per anar amb Ell. El qui vulgui anar amb Ell haurà de posposar valors i realitats importants i legítimes, però que queden en segon pla. Jesús concreta el que està en segon lloc: fins i tot la família. Fins i tot lapròpia vida. Fins i tot els béns han d’estar en segon lloc. I tanmateix, l’escola del seguiment no té com a contingut l’exigència. El que Jesús proposa és una veritable escala de valors i prioritats. Primer Ell. Les altres coses en segon terme. I talment Simó el Cirineu, que va ajudar Jesús a portar la Creu, el qui vulgui seguir-lo també haurà de carregar-se la Creu. Una Creu que no és en primer lloc un pes damunt les espatles, sinó una opció que allibera i salva. L’escola del seguiment també es pot titular “fora mitges tintes”!

    D’on ens vendrà l’ajuda per seguir Jesús?

    A l’altre extrem del discerniment i l’elecció ponderada, la primera lectura ens prepara per a deixar-nos sorprendre per la decisió de Déu de sortir-nos a camí. És mes: Si Ell amb la seva iniciativa no se’ns revela, nosaltres sols no tenim capgarantia d’encertar en el seguiment. Compodríem descobrir quina és la voluntat del Senyor si Ell no ens hagués enviat el seu Esperit Sant? Compodríem decantar-nos cap al seguiment de Jesús i el seu Regne, si Ell no hagués posat aquest desig en el nostre cor? L’ajuda per seguir Jesús ens vendrà de Déu mateix. Per això en el salm lidemanàvem que donàs encert a l’obra de les nostres mans.

  • Diumenge 24 Cicle C 15-09-2019

    Èxode 32, 7-11. 13-14 El Senyor es desdigué del mal que havia amenaçat de fer al seu poble

    Salm 50 Aniré a trobar el meu pare i li diré: pare, he pecat

    1 Timoteu 1, 12-17 Jesucrist vingué al món a salvar els pecadors

    Lluc 15, 1-32 Al cel hi hauràalegria per un sol pecador convertit

    Les lectures d’avui ens volen ajudar a re-descobrir la sorprenent novetat de l’ Evangeli. Una novetat que fàcilment ens passa desapercebuda.

    Per copsar la profunditat de l’ensenyament de les tres paràboles que hem escoltat, ens anirà bé tenir clar elcontext. Jesús s’adreça a tots. Uns l’escolten amb gust: són els publicans i els pecadors. Altres -els escribes i els fariseus- s’escandalitzen, idesqualifiquen Jesús. Perquè quedi clara la proximitat de Jesús amb els pecadors, se dirigeix a tots els que l’escolten i ho fa amb aquestes paràboles que posen de manifest la veritable imatge de Déu. “Si Déu és així, no vos vengui de nou que joactuï com actuo”, ve a dir Jesús. Al cap i a la fi Jesús “és el rostre visible del Déu invisible” (Col 1,15). Per aquí va la novetat de l’Evangeli.

    Les tres paràboles són distintes però tenen una cosa en comú: en totes tres hi ha una pèrdua. Es perd una ovella; es perd una perla; es perden unes persones. Les paràboles contenen un crescendo que culmina en la pèrdua del fill petit i del fill gran. Tots sabem què vol dir esser un perdut. Es tracta d’algú que ja no té remei. Nopodia quedar més clara l’afirmació de Jesús: el fill de l’home ha vengut a cercar els que estaven perduts (Lluc 19, 10).

    En les tres paràboles hi ha una pèrdua, però sobre tot el que hi ha una exagerada mobilització de recerca fins a la trobada. Una recerca que supera en molt el que és raonable. En la recerca hi ha una veritable desmesura. I una reacció exagerada en la troballa. Si es veu en el pastor i en la dona, encara es fa més evident en el pare que surt de casa, se li gira el ventre, corre, abraça. I si és exagerada la recerca ho és més l’actuació després de la trobada: reunió de veïnats, felicitació de les veïnades, organització d’un banquet. Tot és excés i desmesura. És lalògica de Déu que va més enllà del raonable.

    Laparàbola que culmina l’ensenyament de Jesús no s’hauria d’anomenar del fill pròdig. El vertader protagonista és el Pare. I el missatge central es refereix a l’amor immens de Déu: la seva misericòrdia infinita. En el centre de laparàbola hi ha l’afirmació: “se li varen remoure les entranyes” (v.20). Jesús ens vol revelar la veritable imatge de Déu, el seu amor entranyable; la seva tendresa i misericòrdia.

    Laparàbola acaba deixant obert el final. Qui tengui orelles, que ho sentí. Cadascú de nosaltres té la porta oberta per adherir-se o no a l’ensenyament de Jesús sobre Déu. A nosaltres ens toca tancar la història. Quina és per a mi la veritable imatge de Déu?

  • Diumenge 26 C 30-09-19

    Amós 6, 1a.4-7 Els vividors seran els primers en les files dels deportats.

    1 Timoteu 6, 11-16. Guarda el manament rebut, fins que es manifestarà el Senyor.

    Salm 145. Alaba el Senyor ànima meva.

    Lluc 16, 19-31. Et van tocar béns de tota casta i a Llàtzer mals, però ara ell ha trobat consol, i tu sofriments.

    Les paràboles parlen de nosaltres. Avui la paràbola que hem escoltat parla d’una vida segons el do de Déu i, en contrast, parla d’una vida que es perd.

    La vida segons Déu la protagonitza un pobre que es diu Llàtzer, que vol dir “Déu salva”. El qui viu segons el Regne acaba –pura gràcia de Déu- en el si d’Abraham. El qui es perd, en canvi, ha viscut tancat en si mateix i insensible al que passava al seu voltant i acaba en el sepulcre.

    Tot contrasta en aquesta paràbola. Per a Déu, el que solem anomenar riquesa, realment és pobresa. El que en el món es sol declarar valuós, als seus ulls és miserable. La paràbola avisa: atenció als poders que poden condemnar una persona.

    El ric anònim ha triat viure tancat. Tot hagués estat diferent si hagués percebut que a la vora tenia Llàtzer. En aquest tancament hi ressona l’advertiment de Jesús: “Ai de vosaltres que anau farts…” (Lluc 624.25).

    Tenir els ulls oberts i restar atents a les necessitats dels que tenim a la vora i toquen a la porta, anticipa el Regne de Déu. Anticipa el final. Ignorar-los, també ho anticipa. On s’acull, s’anticipa el Regne.

    Hem començat afirmant que la paràbola parla de nosaltres. Un cop hem descobert com Llàtzer va rebre la gràcia de Déu sense mesura, no hi és de més que acabem amb una pregunta: "Qui som jo ? Quines són les meves riqueses ? Com és la meva vida ? I com serà el meu destí?".

    (Inspirat en una homilía de J. Manuel Vidriales, Revista Homilética, 2019 / 5, pp.524-525)

  • Homilia del Diumenge 28 C 13-10-19

    2 Reis 5, 14 – 17 Naaman se’n tornà cap a l’home de Déu i confessà que el Senyor és l’únic Déu
    Salm 97 El Senyor ha revelat la seva ajuda i tots els pobles contemplen la salvació
    2 Timoteu 2, 8 – 13 Si som constants amb les proves, també regnaran amb el Crist
    Lluc 17, 11 – 19 ¿Només aquest estranger ha tornat per donar glòria a Déu?

    I
    Jesús fa camí cap a Jerusalem. Un camí marcat per la seva missió: curar, integrar, alliberar.
    Deu malalts de lepra es dirigeixen a Jesús: Jesús, mestre, apiadau-vos de nosaltres.
    Jesús, coneixedor de les disposicions jueves, els envia als sacerdots. I pel camí són curats.
    Dues coses són decisives en aquesta situació i a Jesús no li passen per alt: només un estranger –un samarità- se’n recorda de donar les gràcies i alabar Déu per la curació. I el més decisiu: la curació és el fruit de la fe. Aixeca’t i ves-te’n. La teva fe t’ha Salvat.
    • El que salva és la fe. El que salva és posar Déu en el centre. I des d’aquesta centralitat de Déu, descobrir l’agraïment.

    II
    La curació dels leprosos és una acció de Jesús que assenyala on és el Regne de Déu: anuncia que ha arribat la salut definitiva del Regne.
    La curació és una expressió de l'alliberament del poder destructiu del mal.
    On hi havia essers impurs, maleïts, exclosos, Jesús hi posa comunió, inclusió, integració. S’ha acabat el temps de la maledicció. Ha aparegut el temps de la gràcia. Eren tinguts com morts (paralítics, cecs, leprosos), però ara, per l'acció de Jesús, flueix en ells la vida.
    • Els leprosos, destinataris del Regne.

    III
    Jesús, ulls oberts, coneix el sofriment humà i sap veure el que hi ha d’amagat i admirable en les persones.
    Dues propostes per al camí
    Una: tenir cura de la fragilitat i la lloança. Tots els cristians som cridats a “tenir cura dels més fràgils de la terra"; a prestar atenció a "les noves formes de pobresa: Els que pateixen situacions d'exclusió, maltractament, violència” (EG 209 - 211).
    Dues: caminar per la vida apreciant els senyals de bondat, els gestos i esdeveniments preciosos que ens succeeixen cada dia. Sortir del laberint de la crítica agra i de la passivitat o la indiferència, per deixar-nos sorprendre pel que hi ha d'admirable en les persones. I, així, estimar de forma nova i que el nostre cor vessi de lloança.
    • Ulls oberts, atents als múltiples signes de bondat que ens surten a camí cada dia. Tot per estimar d’una manera nova.

    A partir d’una homilia de José Manuel Vidriales, a: Homilética 2019 / 5 pp. 542 – 543.

  • HOMILIA DIUMENGE 32 C 10-11-19

    2 Macabeus 7, 1 - 2. 9 – 14 El Rei del món ens ressuscitarà a una vida eterna.

    Salm 16 «Quan emdesvetlli, us contemplaré fins a saciar-me’n, Senyor»

    2 Tessalonicencs 2,16 – 3,5 Que el Senyor us faci constants en tota casta d’obres bones i de bona doctrina

    Lluc 20, 27 – 38 Déu no és de morts, sinó de vius

    «Quan emdesvetlli, us contemplaré fins a saciar-me’n, Senyor”.Aquestes paraules del Salm ens donen la tònica del conjunt de lectures d’avui: Gràcies a Jesús, i com a regal seu, tenim l’esperança segura de la vida definitiva. De distintes maneres les lectures d’avui ens parlen de la vida. Els cristians creim en la vida.

    A l’Evangeli hem vist com Jesús se’n surt ben airós d’una ridícula trampa que li posen els saduceus, els que no creuen en la resurrecció: l’altra vida no serà només una altra vida: serà sobre tot “una vida altra”; una vida que no tindrà les limitacions espai-temporals d'aquesta, ni les categories ni l'organització social de la vida present: Ara ja som el que serem: fills de Déu que ja participen en la resurrecció». I tot això perquè Déu «no és Déu de morts, sinó de vius».Déu és la font mateixa de la vida, i tota criatura humana, creada per amor i que desenvolupa la seva vida segons el projecte de Déu, no morirà mai més. Jesús no només surt airós del parany sinó que proclama que la veritable vida no acaba amb la mort biològica. El nostre és un Déu de vida.

    Les dues cartes als cristians de Tessalònica constitueixen els escrits més antics del Nou Testament (anys 50-52). En un to de pregària i d’exhortació Pau recorda que l’esperança i el consol permanent que Jesús ens ha promès l’hem de viure en comunitat. El fet de tenir-nos presents els uns als altres, tot i estar lluny, enforteix la comunitat. La nostra esperança en la resurrecció futura la vivim en comunitat de fe, corporativament. Ben units,

    Quan pregam, ens diu sant Pau, no ho feim com el qui exigeix a Déu que es compleixi el que demanam, Més aviat hem de pregar com el que està disposat a descobrir com a voluntat de Déu el que ens arriba. Demanar que es solucionin els problemes, ja està bé. Que la nostra pregària, però, sigui sobre tot fomentar més la unió, l'amor, la sol·licitud d'uns per altres i de tots en Crist Jesús, Passi el que passi, ell sempre està al nostre costat.

    La primera lectura d'avui, està presa del segon llibre dels Macabeus. El passatge reflecteix de manera dramàtica, i alhora sòbria, el període de persecució a mort, i mort cruel, viscuda per la comunitat jueva a Jerusalem al voltant de l'any 160 a. d. C. Val la pena llegir el capítol 7 sencer, per fer-se càrrec de la refinada cruesa de la persecució i així comprendre millor el context d'aquesta lectura d'avui. En ella se'ns ofereix una nítida confessió de fe en la resurrecció futura: no hi ha altres textos tan clars com aquest en tot l'Antic Testament. Però a més, aquesta confessió emergeix vigorosa enmig de la realitat del martiri cruent, patit per fidelitat a Déu. El relat ens està dient que l'esperança en la vida definitiva és tan ferma que no s'acovardeix davant les amenaces de turments sinó que porta a suportar-los amb admirable enteresa. No cal discórrer molt per entreveure, en aquest passatge, una anticipació del lliurament del Senyor Jesús a la seva passió i creu, per fidelitat al Pare i per amor a la dignitat de la criatura humana.

    El conjunt de la litúrgia de la Paraula d'aquest diumenge ens posa al davant el missatge d'esperança en la Vida amb majúscula, esperança que és més forta que els patiments i que la mort mateixa. I, juntament amb això, la importància de l'oració d'uns per altres, no tant per aconseguir resultats concrets quant per consolidar la nostra unió com a comunitat de fe i esperança, com a cos de Crist que és la nostra comunitat eclesial.

    Font: Juan Jesús Bastero Montserrat, S.J. (Homiletica, 2019/ 5, pp. 587-588)

    *Déu és la font mateixa de la vida, i tota criatura humana, creada per amor i que desenvolupa la seva vida segons el seu projecte, no morirà mai més.

    *La nostra esperança en la resurrecció futura la vivim en comunitat de fe, corporativament.

    *El fet de tenir-nos presents els uns als altres, tot i estar lluny, enforteix la comunitat.

  • Homilia en la festa de la Santíssima Trinitat 16-06-19

    Record que, quan estudiàvem Teologia en el Seminari, una de les assignatures més difícils era el tractat sobre la Santíssima Trinitat, perquè intentava explicar en termes filosòfics el misteri de Déu: un sol Déu en tres persones.

    I sé que hi ha capellans que diuen que els costa molt preparar l’homilia d’aquest dia, perquè no els resulta fàcil explicar el misteri de la Santíssima Trinitat.

    En canvi a mi, no sé si és per la meva experiència a un país del Tercer Món, resulta que és una de les homilies que més m’agrada fer. M’agrada explicar amb paraules entenedores com entenc jo aquest misteri de Déu.

    1ª reflexió: Que Déu es Trinitat, a mi em dóna a entendre que Déu no és un personatge solitari, sinó que Déu és relació, és comunicació, que Déu és família. I Déu va crear l’home a la seva imatge. No hem estat creats per viure en soledat, ni per relacionar-nos amb Déu com amb un telèfon particular, cadascú pel seu compte. Déu és família. I Déu vol esser part de la nostra família i vol que nosaltres siguem part de la seva.

  • Tots Sants 2019

    Apocalipsi 7 ,2-4.9-1 Vaig veure una multitud tan gran…

    Salm 23 Aquests són els qui venen per veure-us de cara, Senyor.

    1 Joan 3, 1-3 Veurem Déu tal com és.

    Mateu 5, 1-12a Alegrau-vos i feis festa.

    Qui podrà resistir? Qui sabrà anar contracorrent?

    Els qui han estat marcats; els que porten la marca que els acredita com de la part de Déu; els que han viscut a fons al manco una pàgina de l’Evangeli. Els que han estat adoptats com a fills. Els que han viscut a fons alguna de les benaventurances

    El Papa Francesc ens va fer una “crida a la santedat en el món actual" (Gaudete et exultate). El Senyor ens vol sants i espera que no ens conformem amb una existència mediocre,.

    Els Sants són moltíssims. «Una multitud tan gran que ningú podria comptar de tota nació, raça, pobles i llengües», que ens encoratgen a no aturar-nos en el camí. No pensem només en els ja beatificats, els reconeguts com a sants per l'església i als que donen la cara en una estàtua, o culte al temple, sinó tots els que amb la seva vida han posat en peu tan sols una pàgina de l'evangeli. Potser sense conèixer-lo molt, però deixant-se portar del seu bon cor. Potser la seva vida no va ser sempre perfecta, però fins i tot enmig de les imperfeccions i caigudes varen seguir endavant i varen agradar al Senyor. Per això són el millor que ha passat per la història humana, encara que la major part dels seus noms no figuri en les històries dels homes. Entre ells pot estar la nostra pròpia mare, la nostra padrina o altres persones properes. I que ens envolten. Que no se'n han anat ni desentès d'aquest món, encara que ens oblidem d'ells o només ens recordem d'alguns per demanar-los favors.

    "De la porta del costat"

    «M'agrada veure la santedat, -diu el Papa-, al poble de Déu pacient: als pares que crien amb tant d'amor als fills, en aquests homes i dones que treballen per portar el pa a casa, en els malalts, en aquestes religioses ancianes que segueixen somrient. En aquesta constància per seguir endavant dia a dia, veig la santedat de l'església militant. És moltes vegades "la santedat de la porta del costat", d'aquells que viuen a prop nostre i són un reflex de la presència de Déu, o, per utilitzar una altra expressió, la classe mitja de la santedat ».

    L'Esperit vessa santedat per tot arreu, al poble de Déu, perquè «va ser voluntat de Déu el santificar i salvar els homes no aïlladament sinó constituint un poble que li confessés en veritat i el servís santament». Són innombrables aquestes persones que han passat per la vida deixant petjades de bondat. Eren com nosaltres, persones normals, construïdes amb els mateixos vímets de fragilitat i virtut; han viscut, patit i estimat; exactament com qualsevol de nosaltres. Els defineix la seva obertura senzilla a la gràcia desbordant de Déu; s'han deixat conduir per l'aire de l'Esperit i han trobat en el missatge de les benaurances un programa de felicitat per a si mateixos i per als altres. Han estat tocats pel somriure, l'esperança i el consol de Déu.

    “Al final del camí em preguntaran: ¿Has viscut? ¿Has estimat?

    I jo, sense dir res obriré el cor ple de noms.” (Pere Casaldaliga)

    Perquè la veritable mort no consisteix en deixar de viure sinó en deixar d’estimar.