Catalan English French German Italian Portuguese_portugal Spanish

Introducció

Permeteu-me, germans, una primera paraula d’agraïment al senyor Rector per haver-me convidat a presidir aquest acte. Després de tants d’anys és per mi una satisfacció trobar-me de bell nou aquí entre voltros i sobretot en una ocasió com aquesta.

Avui celebra la litúrgia de l’Església el baptisme del Senyor. Però avui l’església de Porreres, es poble de Porreres, celebra un dia de dol i d’agraïment, com diu el sr. Rector. No vull parlar de dol perquè ja hi ha massa coses tristes dins el nostre món. Parlem d’agraïment perquè durant més d’un segle i mig un grup d’al·lotes i de dones de Porreres i també d’altres pobles, han duit la seva fidelitat al baptisme de Jesús fins a l’extrem de dedicar la seva vida al servei del poble, especialment dels més pobres. En darrer terme, donen gràcies a Jesús que, amb el seu exemple i la seva doctrina, ens ha infús aquest esperit de servei. Això és la nostra Eucaristia: Donar gràcies a Déu per tot quant hem rebut de la seva mà, bé directament, bé a través dels nostres germans i germanes.

Comencem, idò, demanant perdó a Déu, perquè ses nostres mans s’alcin ben netes en acció de gràcies.

Homilia

Fa un parell de dies que a un d’aquest programes de concursos que fa sa televisió el presentador feia aquesta pregunta: Quina és sa paraula que obri totes ses portes? I donava aquestes dues opcions: “abracadabra” i “gràcies”. I es concursant va respondre que “abracadabra”. I es presentador li va dir que no era correcta. Perquè realment sa paraula que obri totes ses portes és sa paraula “gràcies”. Fins en es punt que quan algunes portes se tanquen, com sembla que passa avui aquí, sa paraula “gràcies” obri ses portes des nostre cor i des nostre esperit. Deixau-me dir un desbarat: M’agradaria avui veure sa paraula gràcies escrita en lletres grosses i ben il·luminades que omplissin tota sa façana de sa nostra església, perquè per molt fort que ho diguem sempre serà poc. Què mos passa aquí? Sa constatació d’una cosa que ja sabem, perquè és llei de vida: que es temps passa i que es temps canvia.

L’any 1818, fa pràcticament 200 anys, la Sra. Esperança Barceló donava una casa seva a un grup d’al·lotes de Porreres que havien decidit dedicar la seva vida generosament a l’educació de ses nines des poble. I en es poble foren conegudes com “ses mestres”. Però no apliqueu criteris actuals. Es temps canvien. A s’escriptura de donació es notari fa constar que “ses mestres” no firmen perquè no en saben. Idò què ensenyaven? Doctrina cristiana i costura, o sia, oracions i a cosir, brodar, fer calça o ganxet, etc. En aquell moment, ningú, ni pares ni autoritats, es plantejava sa necessitat de que ses nines aprenguessin a llegir. I més envant, l’any 1886 “ses mestres” s’uniren a sa Congregació de ses Franciscanes Filles de la Misericòrdia.

Mentrestant, l’any 1850 el Rvd. D. Agustí Font donava una casa seva per Hospital que acollís els pobres del poble que no tenien on anar. I deu anys més tard, l’any 1860 venien de Felanitx unes monges Germanes de la Caritat per fer-se càrrec d’aquesta obra.

No podrem agrair mai suficientment s’obra humanitzadora que han fet ses monges en es nostres pobles, durant un temps en què ses autoritats civils es preocupaven molt poc de s’educació o de sa sanitat de sa nostra gent. Durant quantíssims d’anys es malalts i ses nines des nostre poble han estat perfectament atesos per sa generositat cristiana de ses nostres monges! És cert que hem de considerar un avanç de sa nostra societat que moltes coses, que abans eren considerades de beneficència o caritat, ara s’exigesquin per justícia social. Actualment, és vera, no fa falta anar a cercar una monja per posar una injecció, com fèiem abans. Però, alerta! Que si mos aturam en es nivell de sa justícia, per molt que sigui lo primer i lo essencial, mos faltarà humanitat dins sa vida des poble. Difícilment la Seguretat Social podrà suplir sa labor d’unes monges que anaven a vetlar un malalt, a assistir un moribund o consolar unes persones afligides.

Quan vaig arribar a Porreres m’omplí de pena veure aquella casa tancada, que feia anys ningú havia gosat obrir ses portes. Vaig pensar que, mentres estigués tancada, era una ferida oberta en el cor de molts de porrerencs i porrerenques. Hi vaig entrar. Vaig veure els darrers quaderns de ses nines, es darrer saler i setrill d’oli dins sa cuina, un patiet que no s’hi podia entrar perquè es batzers ho havien invadit tot. De vegades m’han demanat com vaig tenir s’idea de fer una residència. No la vaig tenir. Era necessari obrir aquella casa, i no per bé de la Parròquia, sinó per bé des poble. Era s’única manera de que es pogués tancar una ferida profunda de molta gent. Donada sa bona disposició que vaig trobar de ses monges franciscanes i de ses de la Caritat, per mi era un pecat mortal d’omissió no fer-ho. Per això no ho consider cap mèrit. Simplement era sa meva obligació.

Només em feia dubtar un tema: Fins quan podrem comptar amb s’ajuda de monges? No em pareixia possible que una obra així la pogués sostenir l’església sense sa col·laboració de ses monges. Havia fet un càlcul sobre el número de monges porrerenques, franciscanes i de la caritat, que en aquell moment hi havia vives en tot el món. Per mantenir el mateix número, se n’havien d’anar dues al·lotes cada any per monges. En els dotze anys que vaig estar aquí no se’n va anar cap, que jo sàpiga. Així mateix vaig fer un càlcul de mínims i vaig pensar que almanco deu anys eren segurs i vaig trobar que per deu anys valia la pena envestir i després ja ho veuríem. I ja ho veis, no han estat deu, sinó més de quaranta anys.

Ara s’obri un nou capítol dins sa vida d’aquesta parròquia. Pensem que per a tots hi ha una exigència, si importa més viva que mai, de fidelitat al nostre compromís baptismal, d’humanitat, de solidaritat, de fraternitat, amb una paraula, d’esperit cristià en relació amb tot es poble. Me diuen que hi ha un grup de voluntaris disposts a mantenir la Residència baix del patrocini de la parròquia. Si ho podeu aconseguir, enhorabona! Però jo vos diria, que poseu es peus en terra, que faceu els càlculs ben fets i objectius per veure fins on arriben ses vostres forces. Que lo important són ses persones i no ses coses.

I per acabar, un capítol més específic i concret d’acció de gràcies. Vull agrair molt sincerament sa presència de ses monges franciscanes en aquest acte. De veritat que ho duia endarrer. Me pesava no haver-les convidades a sa inauguració de sa residència. Però en aquell moment me va parèixer més prudent fer-ho així. Gràcies de tot cor per tot lo que heu fet.

És de rigor recordar aquí Sor Antònia Oliver. Com me deia el sr. Rector “era sa referència més important de sa Residència a dins es poble”. I el Bon Jesús l’ha volguda per a ell.

Vull recordar també a Sor Antònia Font, al cel sia, aleshores mare superiora de la Caritat, dona d’un gran esperit que em va ser d’una gran ajuda per posar en marxa sa residència.

En cert moment ses autoritats municipals em volgueren comunicar públicament el seu agraïment per haver posat en marxa aquesta residència. Jo els vaig fer avinent que el mèrit era molt més de ses monges que no meu. I així ho varen entendre.

Germans i germanes, que l’esperit d’agraïment ens obri sempre totes ses portes. Moltes gràcies, monges! I ara tots donem gràcies a Déu en aquesta santa missa.